‘La gata perduda’, un projecte titànic entre Liceu i Raval

«Visca el Raval i visca el Liceu!», es va sentir des d’una llotja una de les espectadores quan es va acabar la sonora ovació amb què un públic entregat va acomiadar l’estrena de ‘La gata perduda’, una òpera comunitària –que va quedar en musical– cocreada per gent del barri del Raval. Potser molts no havien escoltat o vist cap òpera abans de trepitjar el Liceu, però coneixien de sobres el tema sobre el qual tractava, ja que l’antigament anomenat Barri Xino n’era el protagonista. La creació de ‘La gata perduda’, una obra singular amb música del compositor Arnau Tordera i llibret de Victoria Szpunberg –inspirat, en part, en ‘Matar al Chino’ (Virus Editorial), de Miquel Fernández González– ha acostat dos universos que fins fa poc vivien d’esquena. Molts es van reconèixer en les històries que veien a l’escenari. Els protagonistes principals eren cantants professionals: Pau Armengol (magnat), Joan Sáez (secretari), Rocío Martínez (arquitecta), Marta Infante (curadora), Albert Casals (detectiu), Óscar Peñarroya (camell del Raval) i Dianne Ico (gata). Però el cor, integrat per gairebé 300 veïns, la veu del Raval, en va ser la veritable estrella. Els integrants, a més, representaven molts altres veïns que apareixien en escena en enormes fotos impreses en el vestuari. L’himne del Raval, com molts comentaven al sortir, els representava. El mèrit és de Szpunberg, que va recórrer el barri entrevistant-se amb gent de tota mena. «Hi ha molta consciència política en el Raval, moltes cultures i molt associacionisme», diu l’autora de la història, que barreja una trama fantasiosa amb una altra de caràcter social i polític. La canya de Maki Navaja A l’obra apareixen frases literals que va sentir dels veïns. I alguns dels entrevistats, com els veterans rockers del bar Maki Navaja, situat a prop de Sant Pau del Camp, fins i tot van tenir un protagonisme especial. Les seves aparicions a l’òpera van aportar-hi un toc heavy i reivindicatiu. En la seva primera aparició, dissimulats en una escenografia feta amb bastides, van cantar: «Érem lúgubres però orgullosos, ara tot és neoliberal. Hi havia lluita i resistència, ara només hi ha penitència. Abans érem 14 bars i ara no menges ni un puto menú, els gats es mengen les rates, i res més, i res més!». Llàstima que, el primer dia, alguns problemes amb el so van fer perdre pistó a les seves canyeres cançons. També hi va haver intervencions d’un grup de rumba, representants dels gitanos del carrer de la Cera que porten la música de Peret a les venes, i un conjunt de hip-hop que va deixar clar que les noves generacions són igual o més combatives i creatives que d’altres. Valor social Més enllà de la qualitat artística, el projecte s’ha de valorar pel seu pes social, per la implicació d’aquestes 1.000 persones que d’una manera o d’una altra han fet possible culminar aquesta immensa aventura. Ho recorda Szpunberg: «Aquesta no és una òpera a l’ús. És un projecte profundament col·lectiu. Hi intervé la veu de tanta gent que és molt important saber que tu, com a creador, no estàs en el centre». Unes 70 associacions i institucions del Raval han format part de la idea, amb l’estreta col·laboració de la Fundació Tot Raval i la complicitat del Districte de Ciutat Vella. «Aquesta no és una òpera a l’ús. És un projecte profundament col·lectiu. Victoria Szpunberg, llibretista Ha sigut una experiència dura però enriquidora, tant per a Tordera, que ha dedicat dos anys i mig per compondre la música, com per a Ricard Soler, director d’escena i Alfons Reverté Mallol, director musical que va capitanejar una orquestra de músics del Conservatori del Liceu, inserida també al barri. Adrià Pinar es va encarregar de l’escenografia i Montse Amenós, del vestuari. La roba dels protagonistes destacava de la resta pels seus tons metàl·lics i brillants. Va ser cocreada als tallers de Dona Kolors, del carrer de l’Om. «Vam participar unes 25 persones en el projecte. Amb la capa daurada del magnat [el dolent, que viu al cim de la ciutat i vol fer un ‘pelotazo’ immobiliari al Raval] vam estar molt temps. Té moltes capes de boata, teles i brodats», destaca Nuria Corominas des d’aquest taller de roba sorgit d’una iniciativa de les monges oblates en el Lloc de la Dona el 2017, una oenagé que ajuda dones vulnerables. «Ha sigut interessant veure el món de l’òpera per dins, descobrir les entranyes del Liceu» Nuria Corominas, de Dona Kolors La confecció dels llampants vestits va ser difícil, però al juliol els havien entregat, complint els terminis. «Estem orgulloses del resultat». Les primeres reunions per parlar del projecte van ser el 2019. «Ha sigut interessant veure el món de l’òpera per dins, descobrir les entranyes del Liceu.» I afegeix: Això ens ha donat més seguretat a nosaltres mateixes. Hem vist que podem dissenyar altres coses a part de roba de dona. Ens agradaria fer més coses per al teatre o per als musicals.» El públic –que va assistir amb preus populars a les dues úniques funcions de dimecres i divendres– va disfrutar al màxim, destaca. «Encara que no fos Richard Wagner, per anar al Liceu per primera vegada ja està bé el que es va fer. Li va treure una mica d’aquesta pàtina de luxe i de burgesia que encara té». «Va ser espectacular i va donar visibilitat a una realitat invisible per a molts. Va mostrar la part humana del Raval». Aziz Faye, de Top Manta El vestuari del cor es va dur a terme a Can Batlló, on es va traslladar la firma Top Manta, creada pel Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona. «Ens van desallotjar del local del taller i vam venir aquí», recorda Aziz Faye. Tot i que continuen mantenint al barri la botiga d’aquesta marca de roba solidària. Li va encantar veure les seves peces a l’escenari del Liceu. «Em va agradar tot. «Va ser espectacular i va donar visibilitat a una realitat invisible per a molts. Va mostrar la part humana del Raval». Blanca Fernández, jubilada però superactiva en la defensa del barri, havia aportat fotos antigues i les seves experiències com a veïna del carrer Hospital des dels anys 70. «Em va encantar com ho barrejaven tot, fotos antigues amb coses modernes, com hip-hop i música simfònica i coral. Vaig disfrutar com una boja. Em va emocionar més que ‘Aida’ o ‘Nabucco’. ¡No m’esperava aquest muntatge!», assenyala després de l’impacte de l’estrena. Mentre parlem, se senten al carrer baralles entre drogoaddictes. Això no sortia a l’òpera, per cert, i ho agraeix. «Ja s’ha atacat massa el barri durant anys. Només faltava que fiquéssim al Liceu tota aquesta xusma, perquè això és cosa de la policia i dels jutges». «Aquesta obra ha demostrat la potència del treball en equip. El compromís de tots ha sigut fonamental» Arnau Tordera, compositor D'altres, com les diferents corals integrades en una sola veu en l’òpera, han dedicat més d’un any a assajar no només la part vocal, sinó també la coreografia per moure’s per l’escenari amb naturalitat. La coordinació de tots els cors per part de Cristina Colomer també ha sigut clau. «El cor del Raval, format per gent molt diversa, és el gran personatge d’aquesta òpera quan canta, però sempre hi és de forma latent, sempre present», va reconèixer Tordera, el músic d’Obseses, satisfet amb aquesta increïble aventura. «Aquesta obra els ha demostrat la potència del treball en equip, de l’esforç conjunt». El compromís de tots ha sigut fonamental», destaca. Tampoc era fàcil acostumar-se a treballar en un escenari tan imponent com el Liceu. La majoria de participants ha descobert l’edifici per primera vegada. Tordera, tot i que viu a Tona, coneix bé el Raval, ja que va estudiar al Taller de Músics, que va col·laborar en el projecte amb set alumnes. Segons la seva opinió, el llibret reflecteix bé el barri: «Conté el seu esperit reivindicatiu i combatiu, la seva resistència. Són gent treballadora que no es deixa dominar per les institucions i que rebutja qualsevol estigma». A l’obra no es van veure jonquis ni prostitutes, però sí que es parla de «barri prohibit». També hi apareixen temes com l’especulació immobiliària, el turisme que envaeix els seus carrers per quedar-se amb el més superficial i fins i tot apareix un camell, tan fàcil de reconèixer pel seu aspecte –porta un capgròs d’aquest animal– com per la seva lletania: «Amic, eh! ¡Amic, amic! ¡My friend! Col·lega, col·lega. ¿Una birra, una birra? ¿‘Pastis’, marihuana, coca, speed? Caramels, o bé haixix i xocolata i marihuana, amfetamines i ‘pirules’, ¡quin menú! I 'papelas' i volcans o barbitúrics o bé kisa, unes rodes i 'jaimitos', ¡tots per tu!» «Hem rebaixat els murs entre el Liceu i el Raval. Cal alimentar aquesta relació» Valentí Oviedo, director general del Liceu Nous projectes ‘La gata perduda’ va rebre empenta gràcies al projecte europeu TRACTION, Opera co-creation for social transformation. Del mig milió d’euros del pressupost d’aquesta aventura iniciada fa quatre anys, el 70% ha sigut cobert per aquesta iniciativa europea d’integració social, liderada per l’empresa Vicometch. Qui sap si inspirarà vocacions entre els participants d’aquest immens projecte. El que està clar és que la relació entre la gent del Raval i del Liceu ha canviat. Valentí Oviedo, director general del Liceu, explica que les activitats per a escolars del Petit Liceu, a la qual mai acudien els centres del barri on s’ubica el coliseu, s’hi han apuntat per primera vegada. La idea és mantenir el contacte amb el veïnat. «Hem rebaixat els murs entre el Liceu i el Raval. Cal alimentar aquesta relació», admet. Afirma que continuaran convidant cantants de les corals del Raval als assajos generals del Liceu. En el futur la idea és estendre aquesta experiència a altres zones de Barcelona i de l’àrea metropolitana. «Cada tres anys farem un projecte comunitari d’aquestes característiques aplicant la mateixa metodologia en barris de Barcelona o de l’àrea metropolitana». Trobar barris amb un teixit associatiu ben organitzat amb gent com Tot Raval no serà fàcil.

El més llegit