Sergio del Molino: «Felipe González no és un heroi pristí, però tampoc un brivall, per això és interessant»

Sergio del Molino obre el seu llibre ‘Un tal González’ (Alfaguara) amb una cita de Shakespeare. «‘Desde que los donnadies se han vuelto caballeros, más de un caballero se ha vuelto un donnadie’». Frase que fa una picada d’ullet còmplice a la trajectòria d’ascens (40 anys es compleixen ara de les eleccions de 1982) en què Felipe González va aconseguir ¡202 diputats!, consens que no s’ha tornat a igualar, i el posterior reflux envoltat en sospites de corrupció, guerra bruta amb ics misterioses i ensuperbiment sense fre. Del Molino prefereix retratar en un llibre, amb ecos de l’‘Anatomia d’un instant’ de Javier Cercas, el polític que va fer entrar Espanya en la modernitat. «Començar –resumeix– a ser fills de la Transició, abans que nets de la Guerra Civil». Diu que això és una novel·la. ¿S’ha de llegir així? Definir-ho com a novel·la és una manera de remarcar la subjectivitat de la meva visió que es remarca amb la substància literària. Però en fi, correspon als crítics decidir si això és carn o peix. A mi no em preocupa. També he volgut joguinejar una mica amb els crítics i la gent de corbatí ajustat que es prenen aquestes coses com una impertinència. ¿No és molt atrevit escriure un llibre a la contra del consens que avui es té d’un Felipe González molt enfosquit per les sospites? Si el personatge estigués clar no tindria el menor interès per a mi. Per això he volgut escriure aquest llibre ara que 10 anys després de la seva mort, quan els fets molestin menys, s’hagi assentat la pols de la història i el personatge ja no incomodi a ningú. Assegura que Felipe González és la personalitat més influent de la història espanyola del segle XX Exactament. ¿Més determinant que Franco? Jo no comparteixo la idea que vivim en un franquisme maquillat, com sostenen alguns. Franco va ser un malson i un infern i punt. Però el que aconsegueix Felipe als anys 80, en termes de transformació del país no té parangó en la història d’Espanya. El país passa de ser un espai aïllat que dona l’esquena a Europa, on ni tan sols hi ha tradició democràtica, a ser una democràcia de vocació europea. Amb totes les pegues que vulguem posar-hi, el salt endavant en molt pocs anys és enorme. Mai s’ha fet res així en aquest país. És difícil percebre-ho ara perquè ho donem per fet. ¿Es pot separar el Felipe González que va modernitzar el país del polític a qui es va assenyalar com a responsable del terrorisme d’Estat contra ETA? Hi ha molts socialistes que creuen que Felipe hauria d’haver renunciat el 93, que s’hagués estalviat els seus últims anys negres en el govern i ara seria recordat sense ombres. Però l’un i l’altre són la mateixa persona. Sí, no és un heroi pristí, però tampoc un brivall. I això és el que el fa tan interessant. No pots assenyalar taxativament que hi hagi un brivall perquè no hi va haver cap procés contra ell ni es va demostrar que fos comprensiu amb la corrupció o el que succeïa al seu voltant, i això que va estar molt investigat. Tota la cúpula d’Interior va passar per la presó, però d’ell no en van trobar ni una sola prova. S’ha de pensar que avui les presons estan nodrides de polítics. I, tanmateix, el judici popular sí que el va condemnar. Molt pocs van quedar convençuts de la resposta que va donar a Iñaki Gabilondo: «Mai se m’hauria ocorregut organitzar el GAL». Hauríem de dir que ell no va iniciar la guerra bruta contra ETA, la va heretar d’altres. A Alfonso Suárez no se’l recordarà com algú que va enviar comandos a segrestar i torturar terroristes. En el cas de Felipe no s’oblida que va ser ell qui entre el 83 i el 86 va controlar els últims espeternecs dels elements sense control de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional en aquesta lluita. Una lluita que sens dubte era infame, però que succeïa en un moment molt crític respecte a ETA. ‘Un tal González’ creix a partir de moltes trobades amb polítics i periodistes que el van conèixer bé, però té al seu cor una entrevista que li va concedir el mateix Felipe. ¿Què va aportar al llibre? El portava ja molt avançat quan vaig poder parlar amb ell. Més que les respostes que em va donar, el que va permetre és posar carn, gest i veu per construir el personatge. Descobrir com es relaciona, com interactua. Adonar-me’n en directe de l’encantador de serps que ha sigut sempre. Entrevistar-lo és molt difícil perquè ell controla a la perfecció què és el que vol mostrar i el que no. Pensa que per edat jo no vaig poder assistir a cap dels seus mítings. On brillava el llegendari carisma de Felipe. Quan els socialdemòcrates alemanys el van conèixer quan ell era encara un polític clandestí, pel que sembla van dir: «Quina sort teniu, a nosaltres construir un polític així ens costaria 25 anys i vosaltres ja el teniu. Només cal deixar-lo parlar i guanyarà les eleccions, segur». Podria dir-se que va ser una tempesta perfecta de magnetisme personal i moment històric. El país estava cansat de dictadura i de crisi econòmica i desitjava viure en pau la promesa d’integració europea. A més encara era una societat ingènua, encara no baquetejada pels desenganys polítics. Dubto que una figura com la seva despertés l’adhesió impressionant que va tenir. Qualifica Felipe com un forat negre. ¿Aquest llibre no li ha servit per conèixer-lo millor? La premissa és que no es pot conèixer ningú. Però Felipe amb els seus bonsais i la seva bodega, en la qual es trobava amb els seus íntims, oferia una imatge de més proximitat que altres caps de Govern. Sí, però té una personalitat molt reservada, molt esquiva i molt incòmoda fins i tot per als seus amics més pròxims. No entenen els seus afectes i la seva manera tan tancada d’expressar-los. Molts periodistes que el van conèixer de primera línia el consideren tímid. A mi, que també ho soc, em va donar aquestes sensació. També és un personatge solitari. Bé, la soledat del poder és un tòpic, però aquí respon a una realitat. Quan va arribar a l’escena política, era molt jove: els seus parells europeus i americans li treien 20 anys. Tots ells es van anar morint i va perdre un munt de referents, com Olof Palme o Helmut Kohl, amb qui es podia entendre. I el resultat és que ha tornat algú absolutament inaccessible. Un d’aquests amics va ser Omar Torrijos, dictador de Panamà. Estranya aliança la del socialista amb el populista. Bé, de fet els enemics de Felipe el comparaven amb un dictador i que el seu model era el PRI, això és una tornada constant. M’interessa molt aquest aspecte perquè crec que és a Llatinoamèrica on es forja la seva consciència política i intel·lectual. Al seu llibre l’emèrit ni hi és ni se l’espera. ¿Per què? Quan Felipe entra a la història la figura de Joan Carles es torna decorativa. Quan el rei era important com a actor polític, Felipe encara estava en la clandestinitat. Arriben al poder els socialistes i el rei es dedica a acumular amants i milions a Suïssa. Vaig decidir apartar-lo perquè la seva figura distorsionava massa. «Mai un governant espanyol democràtic ha tingut el cabal de suport i entusiasme que vostè ha tingut en termes de progrés i modernitat, i l’ha malversat». La frase és d’Aznar a qui Felipe, en el fons, menyspreava. Molta gent que el va votar també pensa això avui. Però no s’ha d’oblidar que el 96 hauria pogut formar govern si els nacionalistes no li hagués negat el suport. Va perdre per 100.000 vots. I això que va utilitzar la tècnica «Després de mi el diluvi» que tan bé coneixem avui. Sí que va utilitzar una estratègia gairebé de terror per mobilitzar el votant: «Vindran els llops i destrossaran aquest país bonic». Semblava que no confiés en com de sòlid que era el país i això que ell mateix l’havia aixecat. No esmentaria el terme ‘gerro xinès’ –«se suposa que tenen valor però ningú s’atreveix a tirar-los»– si no se l’hagués inventat el mateix Felipe. El llibre pràcticament s’atura el 96. Felipe no s’ha retirat tot i que així ho va anunciar i ha intervingut molt en el seu partit. Un dels grans problemes del PSOE és que Felipe mai se n’ha anat.

Sergio del Molino: «Felipe González no és un heroi pristí, però tampoc un brivall, per això és interessant»

L’autor de ‘La España vacía’ aborda els llums i les ombres de l’expresident en un llibre de narrativa «basat en fets reals»

El més llegit