¿Quines són les 20 millors pel·lícules espanyoles de terror de la història?

A les portes de la celebració d’una edició del festival de Sitges amb presència de molts (i prometedors) títols del cine espanyol, inclosa la pel·lícula inaugural, ‘Venus’, de Jaume Balagueró, EL PERIÓDICO ha volgut preguntar als seus crítics i experts quines han sigut, segons el seu parer, les millors pel·lícules de terror fetes aquí al llarg de la història. Quim Casas, Desirée de Fez, Juan Manuel Freire, Julián García, Elena Hevia, Beatriz Martínez, Nando Salvà i Rafael Tapounet han acceptat el repte i han triat els seus títols preferits. I, després del còmput del conjunt de vots, aquesta és la relació resultant: una llista esplendorosa, en ordre descendent del 20 a l’1, plena de clàssics històrics i de clàssics modern, per a la qual, com amb tot el que té a veure amb Sitges i el cine de gènere, només hi ha un consell: entrin sense por. ‘La residencia’ (Narciso Ibáñez Serrador, 1969) 21 punts Juntament amb ‘¿Quién puede matar a un niño?’ (1976), una de les dues excel·lents pel·lícules de Narciso Ibáñez Serrador que es van estrenar en el cine. Amb una posada en escena exquisida, una planificació molt precisa i un afilat sentit del suspens, aquest conte fosc ambientat en un internat de noies enclou una perversa reflexió sobre el desig, el fanatisme i tot un catàleg de formes de repressió. ‘La campana del infierno’ (Claudio Guerín, 1973) 23 punts Pel·lícula maleïda per excel·lència, per la mort del seu director a l’estimbar-se per una torre on s’havvia de col·locar la campana del títol i per ser (encara) una de les joies ocultes del terror espanyol. La seva modernitat resulta aclaparadora, Guerín experimenta amb els enquadraments i les textures component una atmosfera tan tel·lúrica com onírica. Els seus nivells d’atrocitat i la seva violència gràfica, així com la imatgeria que proposa la converteixen en una pel·lícula d’una transgressió insondable. ‘Gritos en la noche’ (Jesús Franco, 1962) 33 punts Rodada tan sols dos anys després de ‘Los ojos sin rostro’ de Georges Franju –la història d’un ‘mad doctor’ que assassina jovenetes per fer-li empelts de pell a la seva filla–, Jesús Franco recull aquest mateix tema difícil que culminarà anys després a ‘La piel que habito’ d’Almodóvar. Però Franco no es limita a copiar l’atmosfera onírica del francès, també deixa volar la seva cinefília rendint homenatge a l’expressionisme alemany i al lirisme del Jacques Tourner de ‘Yo anduve con un zombi’. I tot això rodat al Madrid dels Àustries reconvertit en boirós barri parisenc. ‘El espinazo del diablo’ (Guillermo del Toro, 2001) 40 punts La barreja de retrat de la immediata postguerra espanyola i història de fantasmes, amb ecos del còmic ‘Paracuellos’ de Carlos Giménez, li va sortir rodona a Guillermo del Toro en la que possiblement sigui la seva millor pel·lícula. Ambientada el 1939 en un orfenat on viuen fills de republicans morts o desapareguts, introdueix amb elegància el tema clàssic del fantasma d’algú mort de forma violenta. ‘La piel que habito’ (Pedro Almodóvar, 2011) 44 punts Almodóvar fila molt prim de la contradicció al fer que la seva pel·lícula més excessiva sigui també la més austera. La novel·la ‘Tarántula’ que presumptament adapta acaba sent un mer pretext perquè el cineasta manxec es disfressi de ‘mad doctor’ i abordi un trasbalsat experiment que barreja el terror, el melodrama i la comèdia rara en una història d’obsessions malaltisses i identitats en conflicte. ‘L’orfenat’ (J.A. Bayona, 2006) 48 punts Si la millor música de ball és la que es balla amb llàgrimes als ulls, el millor terror et gela la sang mentre et parteix el cor. Ho sap J. A. Bayona, incapaç de veure només monstruositat en el monstre i llançat a una tensa oda a la maternitat a ‘El orfenat’, un dels millors debuts (no només de terror) de la història del cine espanyol. Sense negar les seves influències gòtiques, més aviat al contrari, Bayona va saber crear un icònic imaginari propi. ‘[REC]’ (Jaume Balagueró i Paco Plaza, 2007) 56 punts L’estela del ‘found footage’ instaurada a partir d’‘El projecte de la bruixa de Blair’ va arribar al seu màxim virtuosisme aquí. Un absorbent tren del terror que combina telerealitat, experiència immersiva i costumisme hispà en una escala veïnal en la qual el fugiu clos i els cops d’efecte es combinen per generar la sensació d’horror en estat pur. ‘La semana del asesino’ (Eloy de la Iglesia, 1972) 60 punts Salvatgement mutilada pels censors, el seu procés de creació va provocar un greu desgast físic i psicològic en el seu director. Retrat d’un home profundament reprimit que es veu abocat a treure a la llum el seu costat més bestial i sanguinari, i que en la seva fugida cap endavant s’allibera de les cotilles que oprimeixen la seva sexualitat, impacta sobretot per la contundència de la seva violència moral, el seu fatalisme tràgic i l’atmosfera opressiva i anguniosa que l’envolta. ‘El día de la bestia’ (Álex de la Iglesia, 1995) 61 punts Un capellà basc, un ‘heavy’ de Carabanchel i un presentador televisiu especialitzat en assumptes esotèrics miren d’impedir el naixement de l’Anticrist al Madrid del 1995. Amb un peu en la comèdia satànica i un altre al conte nadalenc, De La Iglesia, en absolut estat de gràcia, sacseja els fonaments del cine espanyol amb el seu malbaratament d’inventiva visual i, de passada, profetitza l’arribada de Vox. ‘El bosque del lobo’ (Pedro Olea, 1970) 65 punts Malgrat ser un dels màxims representants de la comedieta espanyola en temps franquistes, José Luis López Vázquez va lluir en dos grans relats fantàstics, ‘La cabina’ i aquesta intel·ligent remodelació del tema de l’home llop portat a una societat repressiva i supersticiosa, una paràbola de la seva època. L’actor encarna un quincaller gallec epilèptic de qui la gent diu que és un licantrop. ‘Pánico en el Transiberiano’ (Eugenio Martín, 1972) 66 punts Un tren on trobem mòmies, cosacs, comtesses russes, antropòlegs, monjos fanàtics, zombis i extraterrestres que fan referència a ‘El enigma de otro mundo’. La combinació no pot ser més fascinant i psicotrònica, sobretot si li afegim que es tracta d’una superproducció internacional protagonitzada per Christopher Lee i Peter Cushing. Una pel·lícula de culte marcada pel delirium tremens, el maquillatge i la postisseria. ‘Tras el cristal’ (Agustí Villaronga, 1986) 69 punts Una de les pel·lícules espanyoles més radicals de tots els temps, potser la que més. Agustí Villaronga (Pa negre) debutava en el llarg amb aquest drama de fons fosc i gest fantasmal (el seu fascinant acostament al tema fantàstic des de la posada en escena i l’atmosfera) sobre la maldat en estat pur, sobre les seves infinites cares i la impossibilitat de capturar-la. Una de les històries de venjança més dures de la història del cine. ‘Angoixa’ (Bigas Luna, 1987) 79 punts «Tots els ulls de la ciutat seran nostres», es proclama en un moment d’aquesta pel·lícula que, de fet, malgasta fascinació per l’acte de mirar. Exemple prototípic de cine dins del cine dins del cine, enlluerna amb el seu intricat disseny, l’exacerbat suspens que genera i aquesta construcció argumental a tall de joc de miralls que al·ludeix als nostres instints més voyeristes, i al poder hipnòtic de les ficcions projectades sobre una pantalla. ‘La cabina’ (Antonio Mercero, 1972) 82 punts Dura només 37 minuts, és migmetratge, però es queda en l’espectador per sempre. L’odissea kafkiana d’un home (aclaparador José Luis López Vázquez) atrapat al cubicle titular va servir a Mercero per construir un magistral exercici de tensió i, de passada, marcar-se una metàfora surrealista de l’Espanya franquista. Gairebé quatre dècades després, Rodrigo Cortés va convertir aquesta cabina en taüt en l’enorme ‘Buried’. ‘La novia ensangrentada’ (Vicente Aranda, 1972) 87 punts No pertany a l’etapa avantguardista que el director barceloní va passar com a membre de l’Escola de Barcelona, però sens dubte connecta de diferents maneres amb ella. Inspirada en ‘Carmilla’, de Joseph Sheridan Le Fanu –relat fonamental en la configuració del mite del vampir, diverses dècades anterior a ‘Dràcula, de Bram Stoker–, és una combinació explosiva de psicoanàlisi, surrealisme, terror, erotisme, set de sang, repressió sexual, morbo i parafílies. ‘No profanar el sueño de los muertos’ (Jordi Grau, 1974) 89 punts Cima indiscutible del cine espanyol de zombis, la segona incursió de Grau en el territori de la por (després de ‘Ceremonia sangrienta’, del 1973) transcendeix de llarg la seva condició d’encàrrec ‘exploit’ (els productors volien una versió de ‘La noche de los muertos vivientes’ en color) gràcies a la seva al·lucinant gamma cromàtica, el seu missatge ecologista i la mirada trista del comevísceras Fernando Hilbeck. ‘La torre de los siete jorobados’ (Edgar Neville, 1944) 92 punts L’obra mestra d’un mestre, Edgar Neville, desbordant d’imaginació, misteri, riquesa visual i deliris escenogràfics en els quals es barregen el surrealisme amb l’expressionisme i la tradició literari fantàstica espanyola. Un jove apocat descobreix una ciutat subterrània al castís Madrid de finals del segle XIX habitada per un grup de sinistres personatges dedicats estrictament al mal. ‘¿Quién puede matar a un niño?’ (Narciso Ibáñez Serrador, 1976) 129 punts Després de ‘Los pájaros’ i ‘El hombre de mimbre’, però molt abans de ‘Las ruinas’ o ‘Midsommar’, el mestre Chicho es va atrevir a filmar la tensió i fins i tot l’aberració a ple sol. Aquesta personal revisió d’‘El pueblo de los malditos’, en la qual els nens d’una illa es dediquen a matar adults com si fos un altre joc més, és favorita d’Edgar Wright, Eli Roth i qualsevol admirador del terror que es preï. ‘El cebo’ (Ladislao Vajda, 1958) 143 punts ¿Com atrapar un assassí en sèrie de nenes? Molt fàcil, posant-li una nena com a esquer perquè el Mal piqui l’ham. Aquesta història immoral i obsessiva, amb ecos de la mítica escena del monstre i la nena de ‘Frankenstein’, que l’hongarès establert a Espanya Ladislao Vajda (sí, el de Marcelino Pan i Vino) va rodar a Suïssa desplega un anguniós terror psicològic. No és l’únic geni en aquesta joia: el guió el va firmar el gran dramaturg Friedrich Dürrenmatt que després el convertiria en novel·la. ‘Arrebato’ (Iván Zulueta, 1979) 148 punts ¿És ‘Arrebato’ una pel·lícula de terror? Ho és, tot i que els dubtes siguin comprensibles per l’estranya manera en què Iván Zulueta transita en ella diferents gèneres. Però el terror hi és. En aquesta història d’una doble recerca del sentit de les imatges, la que emprèn José Sirgado (Eusebio Poncela) i la que afronta Pedro (Will Moore), es creuen els horrors de l’addicció i la por que les imatges acabin devorant-nos.

¿Quines són les 20 millors pel·lícules espanyoles de terror de la història?

A les portes del Festival de Sitges, els crítics i experts d’EL PERIÓDICO trien els 20 títols de cine de gènere més influents i referencials fets aquí

El més llegit