Manuel Vilas: «És veritat que som temps, però temps humil»

Manuel Vilas (Barbastre, 1962) sospita que la poesia li ha arruïnat la vida, però «que com que ara ja és tard, no té solució i a més no importa», es limita a seguir irònicament els dictats d’una vocació antiga de poeta que ha portat en paral·lel al seu ofici de narrador –vegin-se Ordesa i Alegría–, pel qual és més conegut. Que no s’espanti ningú. La poesia de Vilas, com no podria ser de cap altra manera, no allunya el lector amb la seva solemnitat i la seva retòrica, sinó que més aviat l’acompanya i l’embolcalla amb poemes, molts en prosa, acollidors, senzills i reconeixibles. Els ha reunit ‘Una sola vida’ (Lumen). Vilas acaba de complir 60 anys i això «acolloneix». Se sent bé però li han posat allà l’etiqueta aritmètica i això ja no li permet «camuflar-se de jove». «El sis significa que tens més passat que futur, que ja no et passaran gaires coses en el que et queda de vida i marca el fet que amb una mica de sort et quedaran 20 anys de salut plena. Potser sí que en queden 30, però no sense xacres». D’això tracta la seva antologia. No és la primera que es planteja l’autor, recollint poemes reescrits i molts d’inèdits, però sí la primera que ha ordenat com una rara autobiografia sense plegar-se als dictats cronològics. Una sola vida s’ordena segons els dies de la setmana, vinculat cada un a aquests temes fonamentals en l’obra de Vilas. Dilluns està dedicat a la rebel·lia, dimarts a complir 40 anys, dimecres a la família, dijous a l’alegria, divendres a complir 50 anys i diumenge l’autor es reserva fer un resum general de tot. Els dies de la setmana «Volia comunicar al lector d’una forma tranquil·la que el pas del temps no té res a veure amb la gran història, d’aquí ve que el fil conductor del poemari siguin els quotidians dies de la setmana. La gent no pensa en el segle que li ha tocat viure sinó més aviat en la setmana i és veritat que som temps però temps humil». No hi ha més que prestar atenció amb la finalitat de la poesia de Vilas: una cua en el MacDonalds o al cotxe de matrícula HU-4091-L que el va acompanyar durant dos-cents seixanta-vuit mil quilòmetres o la sandàlies que a l’estiu es posa el seu amor. Vilas no vol deixar-se arrossegar pel corrent de la història, no vol que la invasió d’Ucraïna, la pandèmia o la crisi econòmica desplacin el centre de si mateix. «En la meva poesia no deixo que aquests esdeveniments socials i econòmics enfosqueixin a escala individual, perquè si els incorporo a la meva intimitat em quedo sense vida. Ja sé que el món està malament, però només tinc una vida i la meva ha de ser meravellosa». La idea no és nova, i la va expressar molt bé Walt Whitman. És senzillament el carpe diem, aprofita el moment ara perquè no n’hi haurà un altre. «Però el context sí que és diferent –precisa–. La tecnologia i el capitalisme ens han ensenyat que tot té el seu recanvi: l’ampolla que ens hem begut al restaurant, el cotxe o el mòbil que ja no funcionen. Però només tens una vida i s’ha de celebrar». Parlar d’aquests temes des d’uns poemes humorístics, narratius i pròxims a Jaime Gil de Biedma, un dels poetes de referència de Vilas, no ha ampliat la popularitat de l’autor, i sí la seva poqueta incomprensió. «Molts lectors i molt bons lectors, d’aquests que són capaços de llegir-se una novel·la de Faulkner, se m’han acostat dient que no llegeixen poesia. Crec que la culpa d’aquest distanciament la tenim els escriptors». És per això que l’autor sol citar Nicanor Parra. «Tot és poesia menys la poesia», va dir el xilè. I el professor d’institut que va ser Vilas ho explica: «La gent necessita poesia però no la troba on se suposa que hauria de ser: en un llibre de poemes. La poesia és al cine, la pintura o en una cançó de Bob Dylan». També en un dels poemes favorits de Vilas, ‘Camareros de la Tierra’: «‘Allí donde hay un camarero yo sé que hay placer y civilización y democracia y allí hay un alma buena, una defensa de Dios. / Porque Dios siempre será un gran camarero, y su hijo Jesucristo el mejor barman del universo, de eso estoy seguro’».

Manuel Vilas: «És veritat que som temps, però temps humil»

L’escriptor aragonès serveix una nova antologia amb poemes reescrits i inèdits, ‘Una sola vida’, que formen una autobiografia

El més llegit