Santiago Lorenzo: «És bellíssima la mentalitat de teranyinaire, remar junts per veure si hi arribem»

Santiago Lorenzo està content quan arribem al migdia a la casa on viu sol des de fa 10 anys, en una pedania de la serra de Segòvia molt petita fins i tot per als estàndards pedanis. Lorenzo està content en primer lloc perquè passades les dotze ja no sembla que aquest matí hi hagi d’haver obres a la vivenda contigua a la seva, una reforma integral per convertir-la en segona residència que el té amargat. I en segon lloc perquè és l’hora d’un dels quatre cigarrets que es fuma al dia. Extrallargs, això sí. De manera que tot bé, i més després d’uns cafès acompanyats de pastes de te de la pastisseria Acueducto. «L’altra confiteria famosa de Segòvia és El Alcázar», diu. Li encanta la rebosteria. Com a exalumne d’una escola de l’Opus Dei, potser recorda els set pecats capitals. És clar. ¿Els dic? Gola, luxúria, supèrbia, enveja, ira, mandra i... Me’n falta un. Possiblement el que més cometi... ¡Avarícia! A la mandra sembla que li té especial tírria. Em sembla molt pitjor l’enveja. L’enveja sí que és un pecadot. És tirar pedres a la teva pròpia teulada. La mandra em provoca tota la indulgència. No ho sembla per ‘Tostonazo’, una invitació a fer coses. Puc comprendre el mandrós, però m’alegro moltíssim de no ser-ho. Jo he sigut molt mandrós i arriba un moment en què dius «això no et porta a res, et perjudica», i deixes de ser-ho. Durant molts anys jo vaig estar en la mandra líquida i per sort me’n vaig deslliurar. La virtut que es correspon amb la mandra és la diligència, que és la pel·lícula de John Ford; en aquest sentit mola la mandra. ¿Sent nostàlgia de fer cine? I ara. Quan feies cine mai feies cine, passaves tota l'estona fent altres coses laterals. Trobo a faltar paios com Eduardo Antuña [actor de ‘Mamá es boba’] i Malcolm Scarpa [autor de les músiques de les seves pel·lícules], que es va morir aquest mes de juliol. Jo trobo a faltar treballar amb el Malcolm, cosa que ja no té remei... Disculpa, és que... Puc trobar a faltar la gent brillant que vaig conèixer fent cine, però en termes generals jo quan estic fent cine és ara. Ara estic aconseguint fer les coses que a mi em venia de gust fer quan intentava fer cine: explicar coses sense que ningú em vingui a dir com les he de fer. Amb l’excepció de quan feia curts, llavors sí que feies el que et venia en gana i érem feliços. Lorenzo s’interromp i assenyala la paret amb el polze per sobre de l’espatlla. «Collons, han vingut aquests», diu. En efecte, ressona un martelleig d’intensitat mitjana. És com si una escena de ‘Los asquerosos’ irrompés en l’entrevista. «Això dona per a una altra història –prossegueix amargament l’escriptor. Una història sobre un individu que escriu això que vaig escriure jo i va i l’hi passa. És divertidíssim». ¿Per què va abandonar el cine? Jo vaig fer dues pel·lícules llargues [‘Mamá es boba’ i ‘Un buen día lo tiene cualquiera’]. Una en plena independència i l’altra en plena industrialitat o el que sigui. ¿Per què el vaig deixar? Perquè jo no soc aquí perquè em diguin el que he de fer. Jo soc aquí perquè em digui el que he de fer molta gent molt brillant que un ha tingut la sort de conèixer. Jo no faig res sense Daniel Torres, sense Jan Martí, sense Rebeca González, sense Eduardo Bravo. Però que vingui un titella a dir-me el que he de fer, doncs no. No em pregunto per què vaig deixar el cine, sinó per què vaig trigar tant a deixar-lo. Un crescendo del soroll del martelleig torna a interrompre Lorenzo. «Doncs avui estan supertranquils», valora. «Mira que si porten ara allò del ‘papapapa’, llavors sí que serà el desgavell», adverteix mentre imita el gest de manejar un martell hidràulic. De les pel·lícules clàssiques no reconegudes, la millor és ‘La gran evasió’ A ‘Tostonazo’ hi ha el costat fosc del cine que esmenta, però hi ha sobretot l’alegria de participar en una missió comuna. De les pel·lícules clàssiques no reconegudes, la millor és ‘La gran evasió’, que va sobre un grup humà sense un protagonista clar intentant fer una cosa que els val a tots la pena. A mi sempre m’ha seduït això de gent fent una empresa comuna, em sembla bellíssim, com la mentalitat de teranyinaire, estem remant junts per veure si arribem allà. Es parla poc de cine a ‘Tostonazo’, perquè és només un exemple d’ofici col·lectiu. El mateix esperit hi ha en quadrilles de paletes [assenyala de nou amb el polze per sobre de l’espatlla], quadros mèdics i exèrcits. Fins i tot l’ofici d’escriptor té molt a veure amb el treball en equip, tot i que sembli palleteríssim i d’estar tu sol. Almenys en el meu cas. Jo no faig res sense certes persones. I després és una passada que això que tu fas a casa teva entri a la bossa d’una editorial a la qual li ve de gust publicar-te, i llavors comencin tots a pencar, cadascú en la seva faceta. Només em surten cursileries per explicar l’èxit de ‘Los asquerosos’. Com que algú es va adonar que hi havia un individu allà que estava fent les coses com volia fer-les ¿Per què creu que ‘Los asquerosos’ va suposar un salt quàntic quant a vendes respecte de les seves tres novel·les anteriors? A efectes literaris la diferència grossa és que les altres tres són de protagonistes que aspiren a tenir relacions humanes i afectives i sexuals, i el de ‘Los asquerosos’, no. Quant a l’altre tema, no ho puc entendre i quan intento entendre-ho només em surten cursileries, que em crec fermament. Com que en un moment donat algú es va adonar que hi havia un individu allà que estava fent les coses com volia fer-les. A mi el que em sembla un èxit és escriure una novel·la com tu creus que ha de ser. I ara amb ‘Tostonazo’ no pesen gens en absolut les vendes de ‘Los asquerosos’. L’any 17, quan vaig acabar ‘Los asquerosos’, vaig escriure una cosa per a mi en què m’explicava a mi mateix que possiblement en vendríem 2.500 còpies, perquè era una novel·la estúpida, sense personatges i que si fos una pel·lícula seria una pel·lícula de pressupost ínfim. Però també vaig escriure que jo seria un dels 2.500 que la compraria. Les altres coses no em causen cap preocupació. La crisi de soroll s’accentua. Fins ara David Castro ha tranquil·litzat Lorenzo: el micro de solapa és bastant aïllant. Però Lorenzo no es mama el dit i exclama: «Això entra segur, David.» I vaja si entra. Lorenzo pateix per nosaltres i nosaltres patim per ell. ¿Val la pena traslladar-nos a un altre lloc de la casa? «He provat a tot arreu, fins i tot al garatge, i és a tot arreu el mateix. Jo ja n’estic fet...», exposa Lorenzo. De manera que seguim. El que vostè estava plantejant és una cosa semblant a: si et quedes quiet, el món passarà abans o després per davant teu. En realitat la història bona que s’està explicant aquí és la d’agafar un individu que en la seva vida ha venut una escombra i durant un parell d’anys fer-li creure que ho fa bé i comprar-li el llibre i tot això. Pur Disney fins aquí. I després ja tornar-lo a la cuneta. Aquest individu soc jo. Per això hem tret ‘Tostonazo’, per tornar a la cuneta Si hagués d’escriure el text promocional de ‘Tostonazo’, ¿de què escriuria que va? Jo abans feia les frases publicitàries dels meus llibres i ho vaig deixar de fer amb ‘Los asquerosos’ perquè no vaig ser-ne capaç, i amb ‘Tostonazo’ el mateix. Em limito a dir que és la història d’un individu de 19 anys que entra a treballar d’aprenent en un rodatge. ‘Tostonazo’ va de contemplar la possibilitat que de vegades les coses funcionen només perquè t’has dedicat a fer-les bé, en comptes de fer trampes. Un comentari moral seria: tu no has de ser un gorrer. Ser un gorrer és una merda, ser un fàstic de persona. ¿Es considera un escriptor moralista? El comentari moral té una càrrega narrativa de primera magnitud. Si mires les pel·lícules que t’agraden, veuràs que hi ha una conseqüència moral en aquestes. I si mires les pel·lícules que no t’agraden, veuràs que han prescindit d’aquest motor de la narrativa que és la moral o l’ètica. Si diràs una fotesa o no em diràs res, doncs veuràs, a mi... El que jo no soc és un moralista catòlic. Ni un moralista jueu. Però fora d’això no renunciaré a les possibilitats narratives que et dona l’emetre un comentari de tipus moral. És una paraula amb mala premsa i mira que ens fa falta molt revestiment moral. Perquè s’estan veient unes marranades per caure d’esquena. Per exemple, un comentari moral seria: tu no has de ser un gorrer. Ser un gorrer és una merda, ser un fàstic de persona. Llavors si tu veus que està fent el gorrer el Consell General del Poder Judicial fas molt bé a dir que s’hauria de renovar el Consell General del Poder Judicial perquè no estiguéssim sotmesos a aquesta «gorronada» sense fi ni compte. «No sé ben bé com em passen els dies. Jo m’inflo a llegir, això sí. ¿Com és un dia qualsevol de Santiago Lorenzo aquí? Feines de casa. Viure aquí et dona molta feina i és una passada. Treballar a la casa és molt agradable, perquè és com si estiguessis treballant en tu. I res més. No sé ben bé com passen els dies. Jo m’inflo a llegir, això sí. Una teoria arriscada: a ‘Los asquerosos’ i ‘Tostonazo’ el protagonista és un àlter ego clar seu, no així a ‘Los millones’, ‘Los huerfanitos’ i ‘Las ganas’. No tinc perspectiva. El que sí que puc dir és que jo mai vaig pertànyer al Grapo, això em sembla important que quedi clar: no hi ha facetes autobiogràfiques a ‘Los millones’. Però sí que em va passar una vegada el que els passa als de ‘Los huerfanitos’, vaig viure una ruïna absoluta, i sí que m’ha passat a mi, com a tots, allò de ‘Las ganas’, aquest tema tan bonic de la sequera sexual. I després ‘Los asquerosos’ és la història d’un individu que viu en absoluta soledat, jo no arribaré mai tan lluny. I respecte a ‘Tostonazo’... Jo surto a ‘Tostonazo’, però soc un individu de qui la mateixa novel·la parla malament, la qual cosa és un plaer. ¿Qui és vostè a ‘Tostonazo’? Un que es diu Tiedra, cal buscar-lo. ¿Són Sixto i Pacomio, els vectors del mal a ‘Tostonazo’, un pas més enllà de la ‘mochufa’ de ‘Los asquerosos’, com VOX ho és del PP? És que la ‘mochufa’ la pots identificar amb totes les opcions polítiques, i no ho dic per contemporitzar. Per a decepció d’un, m’he trobat exemples ‘mochufers’ en totes les opcions polítiques. Quan llegeixin ‘Tostonazo’ a Barcelona, un aspira que en comptes de llegir Àvila llegeixin potser Manresa. ¿Coneix Àvila tan bé com sembla? El meu pare va anar a viure a Àvila el dia 10 d’octubre de l’any 41, quan tenia 13 anys, i solíem anar-hi als estius. Conec bastant bé Àvila, perquè a més després hi he anat molt. El que passa és que estem com amb allò del cine. És clar que estimo Àvila. Al meu pare li encantava, va viure-hi la seva adolescència i no es va oblidar mai d’aquesta ciutat. Un dia havia de fer jo un treball sobre una ciutat espanyola i vaig triar Àvila, i el meu pare gairebé que va fer-me el treball, allà a màquina. Eh, que tinc 12 anys, i ell allà vinga a treballar. Fins i tot en va fer la portada. I això ens ho va contagiar. Però Àvila és només un símbol de ciutats com aquesta. Jo li he agafat moltíssim amor a Segòvia i he estimat molt Valladolid i Bilbao, com Salamanca, Zamora i Palència. Són ciutats que m’han caigut en gràcia. Quan llegeixin ‘Tostonazo’ a Barcelona, un aspira que en comptes de llegir Àvila llegeixin potser Manresa. ¿Espanya és un país del qual sentir-se orgullós o d’on sortir corrents? El millor que pots fer és sentir-te orgullós de tot el que és inajornable. Jo em sento orgullós del nassot que em va posar Déu a la cara. És el menys tonto que pots fer i ja està. Podem sentir-nos orgullosos de moltes coses. D’aquest idioma. ¿Per què vas deixar el cine? Doncs perquè si tens aquest idiomàs de puta mare és millor que escriguis novel·les. Per sortir corrents sempre hi haurà temps. A més és que se m’estan ocorrent altres països que... És inevitable que mantinguis una actitud crítica si tens dos dits de front perquè hi ha injustícies flagrants, però dins d’això doncs mirar què se’n pot fer. I al lloc on visc és que el país tampoc es nota. Mires per aquesta finestra i això podria ser Romania. Sempre recordo la cúpula de cert partit que l’any 17 estava cantant a plens pulmons ‘Soy el novio de la muerte’, i després va venir la pandèmia, i m’imagino com hauria sigut la pandèmia amb aquests paios al timó. Quina sort vam tenir, dius. És clar: quan acaba l’entrevista, acaben les martellades.

Santiago Lorenzo: «És bellíssima la mentalitat de teranyinaire, remar junts per veure si hi arribem»

L’autor de ‘Los asquerosos’, insospitat èxit de vendes, publica ‘Tostonazo’ (Blackie Books, com sempre), emotiu i edificant cant a la vida grupal escrit des de l’aïllament de Segòvia. Espòiler: aquesta peça també es podria haver titulat ‘El turment de Santiago Lorenzo’

El més llegit