Viatge de Nova York a San Francisco a la recerca dels ‘outsiders’ del bàsquet

A punt va estar el viatge que Fernando Mahía (la Corunya, 1990) planejava fer de costa a costa dels Estats Units de limitar-se a uns dies a Nova York a la primavera del 2019; almenys hauria visitat pistes llegendàries com Rucker Park, The Cage, Goat Park, Nautilus. El monovolum Dodge Grand Caravan de 2001 que va comprar per fer el trajecte estava tan tronat com indica el preu que en va pagar: 1.100 dòlars. «Vaig tenir tants problemes per aconseguir una assegurança per al cotxe que a la setmana ja pensava que el viatge havia acabat», diu el periodista. Però, ves a saber com, va aconseguir la pòlissa i la ferralla rodadora el va portar fins a San Francisco després de quatre mesos i 15.932 quilòmetres de ruta només en aparença irracional: obeïa la missió marcada de visitar meques del bàsquet de carrer, d’institut i universitari i pescar-hi històries humanes. I aquí hi ha ‘Coast to coast. Un viatge pels marges dels Estats Units a través del bàsquet’ (Contra). «No era la meva idea inicial –explica Mahía–, però imagino que subconscientment la meva debilitat per la figura de l’antiheroi em va empènyer cap a històries marginals del bàsquet, ja sigui per sexe, raça o per les derrotes que va infligir la vida als seus protagonistes». La ‘captura’ favorita de l’autor és la trobada amb Lusia Harris a Greenwood, Mississipí. ¿Lusia Harris? Bé, l’única negra de l’equip de la universitat Delta State, que va portar a guanyar els campionats universitaris nacionals de 1975, 1976 i 1977. La primera anotadora d’una cistella en uns Jocs Olímpics, a Mont-real 1976, quan el bàsquet femení va debutar com a disciplina olímpica. La primera dona a ser ‘drafteada’ per un equip de l’NBA, en concret els New Orleans Jazz en setena ronda, el 1977. Mahía va parlar en un sufocant porxo amb una dona apàtica i rendida, sense rastre, ni tan sols en forma de mínim orgull, de l’heroïna que havia sigut. «Va morir fa uns mesos», indica. Estrella sense llar Tot i que pitjor li ha anat a Schuye LaRue, prodigiosa alera de la Universitat de Virgínia en els primers 2000 precipitada al sensellarisme a causa dels seus problemes mentals i la desprotecció sanitària i social que impera als Estats Units. Mahía la cerca a Washington DC per albergs i parròquies que reparteixen menjar. Fins i tot es posa en mans d’un home que promet trobar-la a canvi de cinc dòlars. L’explorador i el bitllet desapareixen per la porta posterior d’una ‘drugstore’. I Mahía abandona la capital federal sense haver trobat LaRue. Només una trobada va ser concertada: la que va tenir Mahía en un Kentucky Fried Chicken de Shiprock, a Nou Mèxic, amb l’exjugadora navaho Ryneldi Bicenti. La resta, les va olorar i les va perseguir. Aquest mètode de coniller el va conduir per exemple a trobar en una granja de Paoli, Indiana, amb Gary Holland, entrenador de Larry Bird en l’institut de French Lick i home clau perquè el futur jugador total dels Boston Celtics no abandonés el bàsquet en l’etapa universitària. O fins i tot Wanda López, cambrera del Poor House de Mount Hope, a Virgínia Occidental, a qui el bàsquet deixa freda però que es va convertir en la fan número u de Giannis Antetokounmpo al conèixer la seva biografia, tan errant com la seva. Bàsquet i música popular Dels llocs on va parar, a més, Mahía fa precisos esbossos històrics i socioculturals. A Memphis traça un paral·lelisme entre Otis Redding i els Memphis Grizzlies de Marc Gasol vehiculat pel caràcter aguerrit d’un i dels altres. Un innocent un contra un, senyor Mahía. ¿Qui seria l’Elvis del bàsquet? «Larry Bird. Era un blanc entre negres i no va faltar qui digués que estava sobrevalorat per ser blanc, tot i que jo no crec que fos així». ¿El Willie Colón? «Carlos Arroyo, com a hereu del bàsquet ‘nuyorican’. En els Jocs Olímpics del 2004 va ser l’heroi de la victòria de Puerto Rico sobre els Estats Units, una victòria contestatària, com la música de Willie Colón». ¿El Jimi Hendrix? «Magic Johnson. El seu joc era psicodèlic i va impulsar una revolució al camp». ¿L’ Snoop Dogg? «Allen Iverson. El màxim exponent de la irrupció de la cultura hip-hop al bàsquet». Ensurts Mahía va fer tot el viatge només al volant. Molt poques referències a la seva experiència personal hi ha a ‘Coast to coast’, que se cenyeix modèlicament al relat que vol explicar. Però quatre mesos sol en un automòbil són molts mesos sol, ¿no? «Els pics i les valls emocionals s’accentuen molt quan estàs tant temps sol –reflexiona–. T’enfonses perquè creus que no estàs aconseguint cap història i de sobte en trobes una i penses que és increïble. Ho sobredimensiones tot». Purista de la carretera, Mahía anava sempre per vies secundàries i sense GPS. Algun ensurt li va suposar. «A l’entrada a Arizona, de nit, em vaig posar per equivocació en una pista de terra i em vaig perdre –recorda–. Al cap d’una hora o una hora i mitja vaig veure una llum i vaig anar cap a ella pensant que serien campistes. A l’arribar i veure un cotxe calcinat i un sofà allà al mig ja em vaig adonar que no eren campistes. I quan una dona demacrada va picar a la finestreta i em va dir si no sabia el que podia passar-me per entrar en propietat privada, vaig sortir disparat».

Viatge de Nova York a San Francisco a la recerca dels ‘outsiders’ del bàsquet

El periodista Fernando Mahía va travessar els Estats Units amb la mirada posada al bàsquet de carrer, d’institut i universitari i ho explica al llibre ‘Coast to coast’

El més llegit