Sexe, drogues i quadros falsos: Kike Maíllo retrata a ‘El falsificador’ la vida inversemblant d’Oswald Aulestia

Fa una mica més de tres anys, el director Kike Maíllo (Barcelona, 1975) buscava documentació per posar en marxa una pel·lícula de ficció protagonitzada per un estafador a gran escala quan va topar amb un article de premsa que parlava d’Oswald Aulestia Bach, «un senyor gran de Barcelona a qui s’atribuïa un gran nombre de falsificacions d’obres d’art». Maíllo va mirar de posar-se en contacte amb ell perquè l’ajudés a donar versemblança al guió mentre anava indagant sobre el seu cas amb estupefacció creixent: l’Oswald, fill de l’escultor i pintor Salvador Aulèstia (autor del ‘Sideroploide’, la monumental escultura de ferro forjat situada al Moll dels Pescadors), el perseguia l’FBI per haver inundat el mercat nord-americà amb quadros falsos de Picasso, Miró, Dalí i Chagall, entre d’altres. Quan, després d’un parell d’enigmàtiques converses telefòniques, el cineasta va aconseguir concertar una cita i va conèixer Aulestia en persona, va rebutjar ràpidament la idea de la ficció. «El personatge era tan excèntric, tan especial, tan carismàtic, que de seguida vam veure que no posar-lo davant la càmera per explicar la seva història seria malbaratar un material de primera», apunta Maíllo. El resultat d’aquella fascinació és ‘Oswald. El falsificador’, el primer documental original produït per Filmin, que s’estrena divendres 30 de setembre simultàniament en cines i a la plataforma de ‘streaming’ i la versió ampliada del qual arribarà el pròxim gener a TV-3 en forma de minisèrie de tres capítols. En el moment d’aquesta primera trobada, sobre Oswald Aulestia pesava una ordre de recerca i captura internacional a requeriment de les autoritats nord-americanes, que havien reclamat la seva extradició. No pot dir-se, tanmateix, que l’home visqués precisament en la clandestinitat. «¡Tenia pàgina de Facebook i vivia amb la seva mare a l’Eixample!», riu Maíllo. El marit de l’amant de Miró La primera reacció del director davant les forassenyades històries que li explicava Aulestia va ser posar en dubte la seva veracitat. «S’allunyaven tant del meu marc vital que em costava creure-les», diu (un exemple: en un dels seus primers cops, Oswald es va fer passar pel marit ofès d’una amant de Joan Miró per col·locar a Itàlia unes falsificacions del pintor català i després es van gastar en «sexe, drogues i rock and roll» tots els diners que havia obtingut). Amb el temps, Maíllo va entendre que, veritat o mentida, tots aquests relats havien passat a formar part intrínseca del personatge. «Qüestionar permanentment si el que explicava era cert o fals no ens conduiria a enlloc, així que ens vam deixar portar». De tota manera, la pel·lícula no es queda només en les confessions d’Oswald Aulestia i recull també els testimonis de la seva exdona, la seva filla, el seu psicoanalista, agents de la Policia Nacional, els Mossos d’Esquadra i l’FBI, experts en art, periodistes, advocats i dos dels principals implicats en la trama de venda de quadros falsos per a la qual treballava: el marxant italià Elio Bonfiglioli i l’estafador nord-americà Michael Zabrin (l’aparició d’aquest últim, que, després de passar 10 anys a la presó, ha acabat treballant en un restaurant xinès com a repartidor de menjar a domicili, és especialment pertorbadora). La gran vida Tots contribueixen a compondre el retrat caleidoscòpic d’un tipus dotat de cert talent artístic (quan utilitza la seva pròpia firma, és autor d’una obra colorista emparentada amb el pop-art que ell defineix com a «catàrtica, apotelesmàtica i còsmica») que un dia va decidir saltar-se uns quants passos en el camí del reconeixement i burlar-se del sistema per, bàsicament, viure bé. «La vida que no es viu no és vida», sentencia en un moment del documental. El rodatge de la pel·lícula va fer un gir dramàtic quan, a mig projecte, Oswald Aulestia va ser detingut, extradit als Estats Units i reclòs a la presó del comtat de Kankakee, a Illinois. «Nosaltres estàvem convençuts que allò era el final –relata Maíllo-. Però després ens vam assabentar que s’arribaria a un acord i ell passaria allà molt menys temps del que pensàvem [al final, van ser nou mesos]. I vam decidir continuar treballant a veure què passava». Un home canviat I el que va passar va ser que l’Oswald que va sortir de la penitencieria de Kankakee era un home... diferent. «Aquella és una presó duríssima, que no té finestres, i en la qual Oswald va estar quatre mesos incomunicat, sense veure ningú. Era la primera vegada en la seva vida que estava tant temps amb si mateix, a soles. I va tornar molt canviat, profundament místic, sentint que havia viscut una espècie d’expiació. No estava exactament penedit, però sí avergonyit que l’ego desmesurat hagués dictat tot el seu camí». Malgrat la transformació, de la qual no es pot dubtar, Aulestia continua tenint avui, als seus 76 anys, rampells de narcisisme. «Quan va veure la pel·lícula per primera vegada, el que li va cridar més l’atenció va ser el vell que apareixia en pantalla. Això li va causar una gran impressió», revela Maíllo. Amb els visionaments successius, Oswald ha fet les paus amb el documental, però les seves ganes d’explicar-se no deuen haver quedat satisfetes perquè en l’actualitat està escrivint unes memòries. I continua pintant. Amb la seva firma.

Sexe, drogues i quadros falsos: la vida inversemblant d’Oswald Aulestia

Un documental de Kike Maíllo produït per Filmin retrata la sorprenent peripècia del pintor català a qui l’FBI va etiquetar com el falsificador d’art més gran del món

El més llegit