L’escriptora lleidatana Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2021, torna als paisatges de la seva infància pallaresa a ‘Al Llac’ (Columna / Destinació). El llac apareix com la metàfora de la felicitat perduda de la infància, un lloc ambivalent que d’una banda ofereix l’agradable possibilitat de refrescar-se per suportar la calor de l’estiu, i de l’altra pot ser l’escenari mut de proves i desafiaments. La trama pivota al voltant d’un succés relativament traumàtic –no direm quin– que passa al llac. De fet apareix només apuntat a l’inici i es va desvelant, de manera que planeja una certa intriga en la narració. Tanmateix, el succés és més aviat una excusa per parlar d’un microcosmos, d’uns personatges que comparteixen pícnic els diumenges a la vora de l’aigua, un moment de descans en què malgrat tot cristal·litzen les tensions entre ells. Són dues parelles: els propietaris d’una sabateria, la Lídia i el Joaquim, i l’empleat Toni amb la seva dona Marieta, el seu fill petit Quim, i la seva mare Milagros, l’única que renya el nen malcriat. També hi ha la seva cosina Nora, llavors de 12 anys, a qui encarreguen de vigilar el nen.