Lillian Fishman: «La política ha constret la sexualitat de manera extrema en els últims anys»

«Tenia centenars de nus guardats al meu mòbil, però mai els havia enviat a ningú». Així comença Los favores (Reservois Books), la primera i explosiva novel·la de Lillian Fishman (Nova York, 1994) on es narra la història d’Eve, una dona lesbiana de 30 anys amb un cos «espaterrant» envaït per «una sensació d’urgència i desús» que acabarà compartint un d’aquests nus a internet i iniciant un addictiu afer amb un home poderós i dominant i la seva submisa amant. Un triangle clandestí d’alt voltatge eròtic que planteja moltes preguntes al voltant del desig, el poder, el sexe i el feminisme. La novel·la, plena d’escenes ultraexplícites, és un ferotge cant al llibertinatge sexual (Fishman és fan d’Eve Babitz i Annie Ernaux i se li nota) i la seva autora és molt conscient del provocador del seu argument, que sembla tret d’una fantasia ideada per l’heteropatriarcat més ranci: oh, una lesbiana que abandona la seva nòvia per sotmetre’s a un trio dominat per un home. A la novel·la, la protagonista, Eve, torna una vegada i una altra a un libidinós triangle al qual està enganxada tot i que el seu penjament la fa sentir incòmoda, esclava i culpable per no ser una bona feminista. «Volia parlar sobre una cosa incòmoda que percebo en l’ambient tota l’estona i sobre la qual la majoria evita parlar: com la cultura patriarcal té una influència molt poderosa sobre tots, per molt que la critiquem a nivell intel·lectual», explica Fishman. «Podem parlar de tots aquests valors sota els quals ens agradaria viure, però això no esborra l’enorme pes que la història i la cultura continuen tenint. És una cosa que afecta el públic i allò més íntim». La novel·la és, en certa manera, la resposta a una idea de fons que ha solcat tota l’educació de Fishman i ha marcat d’una manera especial la seva generació, la que va entrar en la vintena en ple esclat del Me Too i amb la quarta onada feminista en plena combustió. «A Eve li disgusta tot el que representa l’heterosexualitat i en concret el tipus d’home que és Nathan. Però la societat li ha implantat una atracció cap a això. I això no desapareix per art de màgia només perquè la política del moment ho critiqui. Per això sent un profund malestar amb la seva pròpia sexualitat», apunta l’escriptora. «Cal erotitzar la igualtat», va dir Gloria Steinem fa dècades, una cosa amb què Fishman no sintonitza. «Soc de les que pensen que la desigualtat de poder és una enorme força eròtica. El sexe és un espai únic, un lloc on es produeix un tipus de llibertat molt especial. Hi ha poques situacions amb un nivell semblant de sinceritat i provocació. Per això el sexe té unes regles diferents a les que imperen en la vida social». Com la majoria de dones de la seva generació, la protagonista ha crescut considerant el sexe una cosa que les dones havien de practicar com i quan volguessin i la llibertat sexual com un pilar feminista. Tanmateix, a l’exercir-la se sent atrinxerada en una «trampa ideològica com la que hauria hagut d’enfrontar fa 50 anys, només que a la inversa». Fishman dona voltes al voltant d’aquesta idea al llarg de tota la novel·la, sense arribar a una conclusió definitiva. «Vivim en un món on creiem que el sexe casual pot ser fantàstic per a tothom, és una de les grans conquestes de la segona onada feminista. Però només pel fet que consentis una relació no significa que aquesta no et pugui ferir. Se suposa que només les coses que succeeixen en contra de la nostra voluntat poden ferir-nos i al revés, que tot el que desitgem ens farà bé, i això no és veritat. Allò que desitges també pot acabar ferint-te». El cert és que en un moment en què la conversa pública gira més que mai al voltant de com haurien de ser les relacions sexuals, el que resulta acceptable o no i el consentiment, són algunes les autores –gairebé totes molt joves– que han apostat per explorar en les seves ficcions dinàmiques de poder, trobades i obsessions radicalment allunyades del políticament correcte. Un exemple és ‘Brillo’ (Blackie Books), el corrosiu debut de Raven Leilani (1990). Aclamada per la crítica com un dels millors debuts de l’any passat (fins i tot Barack Obama el va incloure en la seva famosa llista de lectures), la novel·la està protagonitzada per una jove negra que malviu com a rider a Nova York en la més absoluta precarietat, fins que comença una aventura amb un home blanc, casat i de classe mitjana-alta a la casa del qual s’acabarà instal·lant junt amb la seva dona i la seva filla adoptada, una nena negra de 12 anys. D’alt voltatge eròtic i amb algun episodi masoquista, a ‘Brillo’ la salvatge desigualtat entre els dos amants (a tots els nivells: de gènere, raça, econòmic i social) és el motor eròtic d’una relació ultraproblemàtica. Una cosa semblant proposa Emma Cline en els relats reunits a ‘Papa’ (Anagrama), gairebé tots protagonitzats per homes de mitjana edat desubicats en un món post Me Too i per joves dones assedegades d’aprovació masculina que desfilen per uns relats carregats de desig tèrbol i pulsions autodestructives. Una temàtica que resultarà més que familiar als fans d’Ottesa Moshfeg, una altra de les joves autores que des de l’aplaudit ‘El meu any de repòs i relaxació’ (Angle) no ha deixat de retratar el sòrdid i la depravació humana als seus llibres. Per a Fishman, que tantes escriptores joves com ella estiguin escrivint sobre el costat més fosc del sexe en un moment com l’actual no és casualitat. «En cada període cultural hi ha una bretxa entre el que la gent sent, les seves emocions i desitjos, i la política del moment. I la literatura i l’art són llocs segurs en els quals parlar sobre això» explica. «Si som moltes escrivint precisament sobre això és perquè vivim en un moment en què el rang del que és acceptable sexualment és molt limitat», opina. «La política ha constret la sexualitat d’una manera extrema en els últims anys. Per bones raons, que estan dissenyades per protegir sobretot les dones. Però aquesta estretor política és exactament el contrari a l’eròtic. I la vida sexual de les persones sempre es rebel·larà davant aquesta estretor, és igual a qui estigui destinada a protegir». Quan ‘Los favores’ es va publicar, gairebé tots els amics de Fishman li van fer el mateix comentari: «¡Quina provocació! ¡La gent s’ofendrà!». Però la realitat és que tal controvèrsia no s’ha produït. «Existeix una sensació que vivim temps conservadors», apunta Fishman. «Però a nivell personal, la majoria de gent és molt oberta».

Lillian Fishman: «La política ha constret la sexualitat de manera extrema en els últims anys»

La novel·la ‘Los favores’ és un cant al llibertinatge sexual que planteja incòmodes interrogants sobre el desig, el poder, el sexe i el feminisme

Per a l’autora, «el rang del que avui és acceptable sexualment és molt limitat»

El més llegit