La gent és igual a tot arreu

Imaginin Miss Marple, l’encantadora i perspicaç àvia soltera de campanya anglesa que descobria culpables a les novel·les d’Agatha Christie, passejant per la Cinquena Avinguda. Imagineu-vos-la mirant de prendre un te en un atestat local del Village –¿per què no al Café Reggio en persona, abans que ho fes Sal Paradise, l’àlter ego de Jack Kerouac?–, o contemplant esquirols a Central Park. ¿Que per què hauria viatjat fins allà? ¿Vacances amb més que possible troballa de cadàver i necessitat de resoldre el misteri, potser? Imagineu-vos-ho. I ara deixeu d’imaginar. Perquè ja ha passat. Alyssa Cole, una de les ressuscitadores d’un personatge tan poderosament immortal, ha escrit un relat en el qual passa tot això, i més. El relat es titula Miss Marple takes Manhattan —Miss Marple conquereix Manhattan- i forma part d’una col·lecció de 12 contes escrits pel mateix nombre d’autores —Marple: 12 new stories— que, com va passar amb Sophie Hannah quan se li va demanar que portés de tornada Hércules Poirot —en el seu cas, en solitari, en novel·les de musculoses trames i cert aire de comèdia—, porten de tornada un vell món que s’assembla sospitosament i encertadament al nou. A més de Cole, figura entre les ressuscitadores la seva última biògrafa, la historiadora, presentadora de televisió i responsable de castells reals, Lucy Worsley, que, per distingir-se de la penúltima, Laura Thompson, carrega sense remei, i sense escrúpols, contra Christie. La visió que es té de Christie, ve a dir Worsley —qui, per cert, van cancel·lar el 2020 després d’utilitzar la paraula negrata en un documental en el qual citava l’assassí d’Abraham Lincoln—, és en excés amable. Que no pensem en ella únicament com a algú que es va dedicar a seguir els passos —i ampliar el camp de batalla— d’Arthur Conan Doyle —tot va començar quan va llegir El gos dels Baskerville i es va dir que ella podia fer-ho, si no millor, sí d’una altra manera: una aposta amb la seva germana va fer la resta—, que algú «capaç d’imaginar un nen assassí», diu Worsley, és algú, per força, «fosc». Per sostenir la seva tesi, recorda que a la seva obra se succeeixen comentaris de classe i raça que «avui serien inadmissibles». La misteriosa desaparició També es distingeix Worsley en el difícil tema de la seva desaparició misteriosa. Oh, s’ha escrit tant sobre ella. Agatha Christie va passar 11 dies en parador desconegut el desembre de 1926. Va abandonar el seu cotxe al lloc en el qual el seu marit se citava amb el seu amant i va deixar la seva documentació a dins. Es va arribar a pensar que havia sigut assassinada. I potser això va voler ella que es pensés. Intencionadament ella no va parlar mai sobre l’episodi en la seva biografia. I la teoria més estesa parla d’una pèrdua de memòria, completament il·lògica. Si va perdre la memòria, ¿per què es va allotjar amb el nom de l’amant del seu marit a l’hotel en el qual va ser trobada? L’explicació de Worsley és encara més bizantina: una dissociació producte del dol per la mort de la seva mare. Al modest i interessantíssim documental alemany Agatha Christie: la reina del crimen (Filmin), s’opta per la posada en escena. I és un documental en què participen el seu net i el seu besnet, Mathew i James Prichard. La mateixa Christie parla al documental. És una cosa fascinant. Com de fascinant és descobrir que va ser la primera dona a posar-se dempeus en una planxa de surf —va passar el 1922, en la volta al món que va fer amb el seu marit—, que es va desentendre de la seva única filla, Rosalind, des del principi —la van criar els servents—, que si escrivia tres i quatre novel·les a l’any era perquè únicament depenia del seu sou quan es va separar, o que va acabar sent arqueòloga, i va inventar una tècnica per a l’extracció de peces que consistia a utilitzar crema hidratant. Arqueòloga després del divorci «Vull saber qui soc ara», es diu a si mateixa quan s’embarca, sola, tot just divorciada, a l’Orient Express, el 1926. ¿El seu destí? L’Iraq. Allà perd el cap per l’arqueologia primer i per un arqueòleg joveníssim després. Es casa amb ell, falsifica la seva data de naixement –es treu nou anys– per no semblar tan gran, comença a documentar excavacions –fotografia i grava grans troballes– i no deixa d’escriure. «La gent és igual a tot arreu», solia dir Miss Marple i es diria que la dona que va ser Agatha Christie després d’aquell viatge —la dona que va omplir casa seva de quadros d’artistes iraquians, que va creuar Síria amb autobús, que preferia el desert a Anglaterra—, era de la seva mateixa opinió. Lucy Worsley, potser, no.

La gent és igual a tot arreu

O això deia Miss Marple, que avui opinaria el mateix, traslladant-ho al maniqueisme de Twitter, de l’última biògrafa de la seva creadora, Agatha Christie

El més llegit