Marianne Faithfull, un (doble) acte de justícia

Massa vegades s’ha tractat Marianne Faithfull com a mascota pop, invocant vells romànics ‘stone’ o apel·lant al maleïdisme, l’heroïna, etcètera. Però la mirada global a la seva carrera ens mostra una artista amb causa, culta i sensible, capaç de crear àlbums exquisits, a cor obert, malgrat no ser, tècnicament, una compositora. Del seu talent creador ens parla aquesta antologia, amb un títol que al·ludeix al poemari de William Blake. Doble àlbum que ens porta de la mà a una aventura de vida que comença en el cor del ‘swinging London’, en dolços temes a cavall del folk i el pop, creuant el jardí de les delícies i esquivant alguns abismes, i que desemboca en aquella obra de maduresa anomenada ‘A secret life’ (1995), amb producció i música d’Angelo Badalamenti. És el període cobert per la multinacional Universal: se li escapen obres posteriors tan estimables com ‘Easy come, easy go’ (2008), però el conjunt és representatiu de la majoria de la seva carrera. Una Lucy Jordan diferent Amb tot, ‘Songs of innocence and experience 1965-1995’ pretén ser alhora un recopilatori per a no iniciats i un volum de rareses, missió complicada que consuma a grans trets, tot i que mostrant algunes excentricitats: es permet ignorar el seu tema més conegut, ‘As tears go by’ (de Jagger i Richards) i ofereix un heterodox ‘original mix’ d’un altre ‘highlight’, ‘The ballad of Lucy Jordan’ (popularitzat via ‘Thelma & Louise’), aquí sense les seves distintives capes de sintetitzadors. Un detall aquest més apreciable pels «completistes». Però el recorregut permet apreciar les diferents estacions de la cantant, començant per les seves referències juvenils a Jackie DeShannon i a Malvina Reynolds (l’ecologista ‘What have they done to the rain’), amb parada a la recuperada presa original de ‘Sister morphine’, la seva connexió ‘stone’ més tèrbola. La selecció s’eleva a partir de l’equador amb les aproximacions a ‘Broken English’ (1979), el seu Sant Greal postpunk, on la veu de Faithfull es mostra més trencada i escarmentada. I en aquest espectral Strange weather (1987), amb Hal Willner als comandaments i la guitarra de Robert Quine. Per als més coneixedors, l’àlbum ofereix unes quantes llaminadures: purificadores adaptacions de ‘Chords of fame’, de Phil Ochs (destinada a un àlbum perdut de 1971), i ‘The calm before the storm’, de Lou Reed i Rubén Blades, que va gravar per a una altra obra desaprofitada 20 anys després, així com el blues tradicional ‘I’m in love again’. Gravacions en directe no incloses en ‘Blazing away’ (1990), com la de l’estàndard dels anys 30 ‘Boulevard of broken dreams’, un ‘Yesterday’ capturat en els estudis de la BBC i ‘Nuit d’éte’, versió en francès de ‘Summer nights’. Rares perles que aporten nous relleus a una obra que no perd poder de seducció i a la qual podem tornar una vegada i una altra. Jordi Bianciotto Altres discos de la setmana El sisè disc en solitari de l’ex ‘frontman’ dels Charlatans és un doble elapé de 22 cançons i 88 minuts, una durada que, d’entrada, fa arquejar les celles i espetegar la llengua. Però seria una llàstima que la seva aparença excessiva dissuadís els possibles oients, perquè ‘Typical music’ és un joiós tiberi de pop excèntric de mirada àmplia en el qual es destil·len múltiples gèneres i influències (del pasdoble psicodèlic als Sparks) sense que el conjunt perdi interès ni coherència. Rafael Tapounet Després de ‘Grand prix’ (2020), un dels cims de Biolay, aquest ‘Saint-Clair’ aguanta la mirada situant-se en la seva estela i deixant-se inspirar per la muntanya que s’eleva al costat de la mediterrània Sète, on estan els seus orígens familiars. Un àlbum una mica més despentinat, més rock, si bé torna a lluir el seu do per la melodia distingida abraçant la balada vaporosa (‘Santa Clara’, amb Clara Luciani, ex La Femme), el cabaret disc (‘Numéros magiques’) o el recolliment acústic (‘La traversée’). J. B. Queda’t amb qui t’estimi com Arnau Obiols estima la seva muntanya. O amb qui et canti com Obiols canta als seus ancestres, a les seves arrels i al seu entorn. Obiols, encreuament entre explorador del so i trobador, amarat una vegada més de la seva terra. El Pirineu és paisatge i musa de cançons que podrien ser ancestrals o del futur. De vegades sonen aspres i altres vegades dolces, però són sempre hipnòtiques. Tant que és fàcil oblidar que a estones aquí no hi ha més que veus i percussions. Un batec propi. Roger Roca El colombià Feid ha explotat i la seva ona expansiva continua imparable. Un dels noms del moment en el reggaeton –en aquest nou treball hi ha tòtems com Yandel o el productor Sky Rompiendo– ha publicat nou àlbum, i de manera precipitada. Li van piratejar el disc –s’ho va prendre amb humor, com indica el títol– i l’ha deixat anar abans de temps, ja que estava previst per al desembre. Feid, o Ferxxo, ha llançat 15 cançons encomanadisses amb la potència melòdica que el caracteritza, un ingredient infal·lible per a la viralitat. Ignasi Fortuny

Marianne Faithfull, un (doble) acte de justícia

La cantant britànica dona brillantor a la seva torturada llegenda amb una àmplia antologia que reuneix clàssics i rareses des dels dies del ‘swinging London’ fins als anys 90

Els nous elapés de Tim Burgess, Benjamin Biolay, Arnau Obiols i Feid, també ressenyats

‘Songs of innocence and experience 1965-1995’

El més llegit