Un home perd la pell i les extremitats, i queda transformat en una mosca gegant. La mà d’un altre individu es converteix en una arma biomecànica intel·ligent. Una dona llepa la sang del seu nadó nounat. Un jove copula amb una cama, a través d’una cicatriu amb forma de vulva. Algú es treu una pistola de l’abdomen. Un cap humà explota en mil trossos en rigorós primer pla. Una filmografia plena d’imatges com aquestes ha convertit David Cronenberg en un dels cineastes més extrems i pertorbadors que existeixen. «El procés de civilització ens ha fet suprimir els nostres impulsos més depravats, i per això som capaços de reunir-nos sense matar-nos els uns als altres, però com a artista jo miro d’explorar aquest costat de l’ésser humà que és destructiu, i que em fascina», explica el cineasta canadenc al respecte d’aquest mètode creatiu, que justifica àmpliament el premi Donostia en honor a la seva carrera que el Festival de Sant Sebastià li concedeix aquest dimecres.