La pel·lícula ‘Suro’ porta a la pantalla la tornada a la vida rural

Abans de la pandèmia, la vida rural semblava condemnada a extingir-se. Tanmateix, després del confinament es va produir un èxode a la inversa, de les ciutats als pobles de la perifèria o a les zones de camp, un procés que també ha pogut advertir-se en el cine espanyol a través d’una sèrie de ficcions que certifiquen un canvi en l’estil de vida que ens porta de l’urbà a l’ecològic. Dins d’aquesta nòmina es troba ‘Suro’, l’‘opera prima’ de Mikel Gurrea, que s’ha presentat dins de la secció oficial del Festival de Sant Sebastià. Una jove parella pren de la decisió de traslladar-se a l’Empordà per fer-se càrrec del terreny d’alzines sureres que ha heretat ella, l’Helena (Vicky Luengo), un pla que a més connecta a la perfecció amb els principis d’ell, l’Iván (Pol López). Així, dos arquitectes que treballaven en una espècie de cooperativa s’introduiran en el negoci del suro, que continua recollint-se de forma tradicional. Ella contractarà un equip per fer la feina, i ell intentarà aprendre l’ofici unint-s’hi, una cosa que despertarà algunes suspicàcies. En aquest cas, el canvi d’escenari serà el detonador perquè sorgeixin les diferències en la parella. Si al principi de la pel·lícula semblen estar coordinats en tot, a mesura que avanci la història s’aniran trobant amb problemes insalvables que, en el fons, tenen a veure amb postures oposades de la vida. El xoc entre diferents visions també és present a ‘As Bestas, de Rodrigo Sorogoyen, en aquest cas representades per un matrimoni francès que arriba a un poble de Galícia per reformar cases i plantar productes ecològics, i els habitants autòctons que volen vendre aquestes terres a una companyia eòlica. Aquí la tornada a la ruralitat es convertirà en un malson, en un incòmode catàleg d’amenaces que acabarà en setge i agressió. ‘As Bestas’ parla de la pertinença de la terra passada pel filtre de l’odi a l’estranger, una cosa que també es troba present a ‘Suro’ a través de la introducció del tema de la immigració. A ‘Tenéis que venir a verla’, els conflictes resulten menys tumultuosos, però es planteja el mateix dilema després de la pandèmia, canviar l’hostilitat de la ciutat per la tranquil·litat del camp. Amb la instauració del teletreball, una parella (formada per Irene Escolar i Francesco Carril), decideix traslladar-se a un poble fora de Madrid, mentre que els seus millors amics (Itsaso Arana i Vito Sanz) no entenen aquesta decisió i els farà a ells mateixos prendre consciència de la seva pròpia situació dins d’un món que sembla enfonsar-se al seu voltant. Tanmateix, dins d’aquesta tendència, la pel·lícula més representativa d’aquest any, continua sent ‘Alcarràs’, de Carla Simón, en la qual radiografia una realitat completament diferent i desposseïda de bucolisme, és a dir, el final d’una forma de vida. Així, la família Solé, que ha treballat una terra de presseguers durant diverses generacions, haurà d’abandonar el terreny perquè els propietaris l’han venut, de nou, a les eòliques. Si Sorogoyen aborda aquest mateix conflicte a través del ‘thriller’, Simón aposta pel naturalisme, per la plasmació del treball en el camp a través de la visió dels diferents personatges, des de l’avi patriarca, que veu amb tristesa de quina manera s’esvaeix tot el que havia construït al seu voltant, els nens, molt més permeables als canvis, passant pel pare que s’atrinxera en la negació. La tornada a les essències es troba també present en altres pel·lícules tan interessants com ‘Dúo’, de Meritxell Colell, que recupera d’alguna manera el leitmotiv de ‘Con el viento’, en la qual la protagonista connectava amb la seva pròpia identitat al tornar a la seva casa de Burgos amb la seva mare anciana. ‘Dúo’ està plantejada com un viatge pels pobles perduts de la serralada dels Andes i, d’alguna manera, aquest contacte amb les essències desencadenarà un nou procés de recerca interna. També a ‘Cinco lobitos’, el personatge que interpreta Laia Costa es refugia a la casa dels seus pares a Biscaia per no afrontar sola la seva depressió postpart i a ‘El agua’, d’Elena López Riera porta el concepte d’allò rural un pas més enllà, ja que en aquest cas no hi ha desplaçaments de la ciutat al camp ni viceversa, sinó que del que es tracta és d’apostar pel localisme, pels accents del lloc, per la seva gent, per les seves llegendes, per les seves tradicions. I a partir d’aquesta convicció gairebé estètica, es poden explorar altres escenaris que el cine espanyol havia desaprofitat durant massa temps.

La pel·lícula ‘Suro’ porta a la pantalla la tornada a la vida rural

L’‘opera prima’ de Mikel Gurrea explora el no sempre idíl·lic viatge de la ciutat al camp, igual que altres títols com ‘Tenéis que venir a verla’, ‘Cinc lobitos’ o ‘Alcarràs’

El més llegit