‘Rainbow’, l’esbojarrat viatge lisèrgic de Paco León

Des que es va posar per primera vegada rere la càmera amb ‘Carmina o revienta’, Paco León no li ha tingut por de res. És una de les seves màximes, atrevir-se, intentar fer una cosa diferent, subvertir les narracions convencionals i aportar frescor a les seves ficcions. És una cosa que també caracteritza la seva última obra, ‘Rainbow’, una versió absolutament lliure d’‘El mag d’Oz’ en què el director intenta radiografiar la cultura de la generació Z i la seva forma de relacionar-se a través de la imatge i la música, de les xarxes socials i la immediatesa de l’expressió. «En realitat, ‘El mag d’Oz’ era una excusa per desenvolupar un univers propi. El motor des del principi era la meva fascinació cap aquests joves a la vintena que estan fent coses molt interessants i no tenen vergonya, venen sense demanar permís ni perdó. Volia que el seu esperit irreverent impregnés aquesta pel·lícula», explica el director a EL PERIÓDICO uns dies abans de l’estrena de la pel·lícula al Festival de Sant Sebastià. A ‘Rainbow’, la Dorothy és Dora (Dora Postigo), una adolescent que busca la seva mare i comença un viatge per descobrir la seva pròpia identitat. Pel camí es trobarà un jove que viu en un femer, Muñeco (el raper Ayax Pedrosa) i que seria el transsumpte de ‘l’home de palla’; un home madur que té el cor trencat (Luis Bermejo) o ‘l’home de llauna’ i un noi negre que jutgen per la seva sexualitat (l’artista nigerià Wekaforé Jibril) o ‘el lleó amb por’. Per descomptat, també hi seran les bruixes, encarnades per Carmen Maura i Carmen Machi, que simbolitzen el poder econòmic, l’estatus social i les velles estructures encartonades. «En la pel·lícula es manté tota l’estona una conversa estètica entre el vell i el nou» Paco León, director de ‘Rainbow’ «En la pel·lícula es manté tota l'estona una conversa estètica entre el vell i el nou. Les bruixes i el seu món viciat i els joves, que representen la subversió, l’amenaça. Jo en realitat em trobo una mica al mig, com una frontissa entre la Dora i la Maura, perquè en el fons estic en la meva crisi de la mitjana edat. Vull continuar sent jove, però també ja tinc els meus anys». Polaroid generacional Paco León ha vingut a jugar, a desmuntar mites, a trencar tabús, a barrejar llenguatges i codis de forma multidisciplinària. ‘Rainbow’ és una pel·lícula juvenil, és una reflexió al voltant de la diversitat i també és un musical. La Dora té la capacitat d’alterar la realitat cada vegada que es posa els cascos, com una mena de Bjork a ‘Bailar en la oscuridad’ en versió postmil·lennista. I, a més dels temes que la mateixa cantant ha creat amb Pional, se sent des de Vivaldi fins a C. Tangana passant per The Do, Arca o Blondie (en espanyol). «Per mi l’important era crear un espai propi i poder treballar amb artistes de totes les disciplines, des de coreògrafs a ballarins, cantants, músics, dissenyadors de moda i perruquers», continua el director. Del que es tractava era de fer una polaroid generacional en què la cultura instagramera tingués una enorme importància. Per això la pel·lícula és plena de ‘cameos’ de la més diversa estirp, des de Debi Mazar (protagonista d’‘Arde Madrid’) a Samantha Hudson passant per Cuentos Rosales i Palomo Spain. León volia que tots els cossos, totes les estètiques, totes les races, totes les edats i tots els gèneres fossin presents a la pel·lícula. «Oda a la fantasia» Dins el cine espanyol, ‘Rainbow’ és una autèntica rara avis, una pel·lícula marciana i desconcertant. Paco León no volia fer homenatges, es considera poc acadèmic, el que volia era divertir-se, provar-se a si mateix. «És el més bonic del cine espanyol. Hi ha gent recollint préssecs i ‘Rainbow’, que és una oda a la fantasia. Igual que s’ha de celebrar la diferència, també és necessari que coexisteixin propostes tan diferents en el nostre cine». «És el més bonic del cine espanyol. Hi ha gent recollint préssecs i ‘Rainbow’, que és una oda a la fantasia» A Dora Postigo no la va escollir per al paper. Va fer la pel·lícula precisament per treballar amb ella. Assegura que l’embadaleix mirar-la, que té frescor, carisma, que és valenta, que té «molt cony». ¿I per què ‘El mag d’Oz’? «Em semblava un conte bastant modern. Primer perquè hi ha una protagonista femenina a qui no salva cap príncep, no hi ha història d’amor, i ella es converteix en la líder d’un grup de desclassats, de marginats. I després, perquè en el fons, parla de la diversitat, de l’autoconeixement, de respectar-se un mateix, d’acceptar-se. I, en realitat, el que ella busca no existeix. El mag d’Oz sempre va ser un miratge, del que es tracta és de trobar-se un mateix».

El més llegit