Mor Alain Tanner: s’apaga la llum del cine suís d’autor

Com va passar amb petites cinematografies que en una època concreta es van posar de moda, cas del cine iranià als 90 i el romanès a partir del 2007, el cine suís va tenir el seu moment d’esplendor en la dècada dels 70 amb noms com ara Claude Goretta (‘La dentellière’) i Daniel Schmid (‘La paloma’). Però qui millor va representar aquella petita cinematografia va ser, sense cap dubte, Alain Tanner, nascut a Ginebra el 1929 i mort ahir diumenge a la mateixa ciutat, als 92 anys. No només és el director dels films més coneguts del cine suís, com ‘Charles vivo o muerto’ (1969), ‘La salamandra’ (1971), ‘Jonás, que cumplirá los 25 años en el año 2000’ (1976) i ‘Messidor’ (1979). També va ser el màxim impulsor d’una renovació teòrica i pràctica de la cinematografia del seu país, tot i que va treballar igualment a França, Irlanda –on va rodar ‘Els anys llum’ (1981)–, Portugal –‘En la ciudad blanca’ (1983), un dels seus films més preuats– o Espanya: al cap de Gata va filmar el 1991 ‘El hombre que perdió su sombra’, amb Francisco Rabal i Ángela Molina, i a Barcelona i diverses localitzacions catalanes va fer el 1992 ‘El diario de Lady M’, amb Myriam Mézières i Juanjo Puigcorbé. Amb Goretta va formar a principis dels 50 un cineclub a Ginebra i va coincidir després amb ell en una llarga estada a Londres, on van realitzar el curt ‘Nice time’ (1957), enquadrat en les sessions que donarien peu al moviment del Free Cinema. Tanner i Goretta van exercir de ‘voyeurs’ de la realitat quotidiana londinenca, filmant amb càmera oculta l’activitat a Piccadilly Circus. Cine suís independent De tornada a Suïssa, tots dos van ser els impulsors del denominat Grup dels 5, completat amb Jean-Jacques Lagrange, Michel Soutter i Jean-Louis Roy. La idea era reactivar un cine suís independent, ideològicament compromès i estèticament trencador. Però Roy i Lagrange tot just van dirigir dos llargmetratges, Soutter va tenir una mica més de repercussió i va arribar a treballar amb Jean-Louis Trintignant en dos films i Goretta es va eclipsar després de ‘La dentellière’, tot i que va continuar treballant fins a la seva mort el 2019. Només l’obra de Tanner va transcendir. Potser siguin ‘La salamandra’, un retrat generacional protagonitzat per l’etèria Bulle Ogier i Jean-Luc Bideau (el rostre més conegut d’aquell cine suís), i ‘Jonás, que tendrá 25 años en el año 2000’, sobre la ressaca i la frustració postmaig de 1968, les que millor descriguin l’obra d’aquest cineasta que sempre es va mantenir ferm en les seves conviccions sobre la diferència de classes, el desarrelament intel·lectual, l’autoexili, el xoc cultural entre el primer i el tercer món i l’aburgesament de la societat suïssa. En aquests primers anys va treballar amb algunes de les actrius franceses més radicals de l’època, com Juliet Berto i Anne Wiazensky, totes dues a ‘Le retour d’Afrique’ (1973). A ‘Messidor’ van cristal·litzar les seves idees sobre la diferència de classes al relatar el viatge ‘on the road’ d’una estudiant universitària i l’empleada d’una botiga. ‘En la ciudad blanca’, protagonitzada per Bruno Ganz a Lisboa, va traçar els límits nihilistes del realitzador. A partir de 1987, amb ‘Una flama al meu cor’, va entrar en el seu cine i en la seva vida l’actriu i cantant francesa Myriam Mézières, amb qui va codirigir ‘Flores de sangre’ (2002). Va tornar al personatge de Jonás a ‘Jonás y Lila’ (1999), quan el protagonista està a punt de complir els 25 anys anunciats a l’anterior film. Va tancar la seva obra amb ‘Paul s’en va’ (2004), sobre la desaparició d’un antic militant d’esquerres dels anys 70.

Mor Alain Tanner: s’apaga la llum del cine suís d’autor

El director de ‘Jonás, que tendrá 25 años en el año 2000’, mort als 92 anys, va ser el principal impulsor del nou cine suís dels 70

El més llegit