Javier Marías i el cine: una afició (un art) sempre present

Sent nebot de Jesús Franco (el rei del cine B espanyol i internacional), cosí del director Ricardo Franco (‘Pascual Duarte’, ‘La buena estrella’), germà de Miguel Marías (prestigiós crític cinematogràfic, exdirector de la Filmoteca Espanyola i exdirector general de l’ICAA) i fill de Julián Marías (que a més de filòsof va ser també crític de cine), era impossible que Javier Marías no es relacionés d’una manera o d’una altra amb les pel·lícules i que el cine no influís en la seva prosa. El 1970 ja va actuar en un curt d’Emilio Martínez Lázaro titulat ‘Amo mi cama rica’ –del qual el director realitzaria una variació en format llarg el 1992, ‘Amo mi cama rica’–, en què també van participar el seu cosí Ricardo, Emma Cohen i el crític Francesc Llinàs. Un any abans havia col·laborat en el guió del curt de Franco ‘Gospel’ (1969), basat en un text seu que apareixeria l’any següent en el seu debut literari, ‘Los dominios del lobo’. Però la col·laboració més important entre Marías i Franco seria ‘El desastre de Annual’ (1970), escrita entre tots dos i dirigida i protagonitzada per Ricardo. ‘El desastre de Annual’ resumeix un possible ideari del cine ‘underground’ espanyol de l’època, en un moment extremadament delicat en l’última i violenta ranera del franquisme. Marías i Franco van dissenyar una peça aclaparadora centrada en una família espanyola tancada a la seva pròpia casa. El film prenia el seu títol d’una de les derrotes més humiliants encaixades per l’exèrcit espanyol en la guerra del Rif, a finals de juliol de 1921. No cal dir que la censura va enviar la pel·lícula al carreró de les ànimes perdudes i només es va poder veure en projeccions clandestines. Wayne Wang i Kitano No va tornar al cine fins gairebé tres dècades després, quan va participar en el guió d’‘El último viaje de Robert Rylands’ (1996) de Gràcia Querejeta, una no gaire aconseguida adaptació de la seva novel·la ‘Todas las almas’, basada en les seves experiències a la Universitat d’Oxford. La seva última col·laboració cinematogràfica resulta bastant exòtica i inesperada. Wayne Wang, el director hongkonguès que va realitzar amb Paul Auster els films ‘Blue in the face’ i ‘Smoke’, es va inspirar en un relat de Marías per a la seva pel·lícula ‘Mientras ellas duermen’ (2016), en què un altre cineasta asiàtic de prestigi, Takeshi Kitano, dona vida a un escriptor que s’obsessiona amb una parella durant la seva estada en un resort japonès. No acaba aquí la relació de Marías amb el cine. El 2018 va publicar amb el títol de ‘Cuando los tontos mandan’, una recopilació dels 95 articles que entre el 2015 i el 2017 havia escrit a ‘El País Semanal’, suplement dominical de l’esmentat diari. La portada del llibre és una fotografia d’un dels ‘westerns’ de James Stewart dirigits per Anthony Mann, i precisament un dels seus textos sobre cine escrits per a un altre suplement d’‘El País’, ‘Babelia’, girava entorn del gènere de l’oest: ‘El espantoso futuro del héroe’, publicat el 16 de juliol de 2011, és una dissertació dels camins del ‘western’ cinematogràfic i televisiu prenyada d’una considerable melancolia pel que va ser el gènere. Abans, el 2007, va recopilar els escrits sobre cine que havia publicat en revistes com ‘Nosferatu’ i ‘Nickelodeon’ al llibre ‘Dónde todo ha sucedido. Al salir del cine’. A la contraportada es pot llegir aquesta frase del seu germà Miguel: «El Javier no és pròpiament el que avui es considera un crític cinematogràfic, però en canvi sap molt bé que, en el cine, com per les altres coses en la literatura, no és tan important el que s’explica com la manera d’explicar-ho».

Javier Marías i el cine: una afició (un art) sempre present

El malaguanyat escriptor va tenir una estreta relació amb el món del setè art, primer per tradició familiar, després com a guionista, articulista i autor a adaptar

El més llegit