Ana de Armas: «Interpretar la Marilyn em va empènyer a llocs molt foscos»

‘Blonde’ s’ha mantingut envoltada de rumors i polèmiques des de molt abans que el seu director, l’australià Andrew Dominik, la comencés a rodar fa més de tres anys. I en aquest temps ha anat generant el tipus d’expectatives desmesurades que gairebé cap pel·lícula arriba a ser capaç de satisfer. La seva estrena ha tingut lloc avui mateix a la Mostra, i per tant és aviat per saber a quina distància ha quedat d’aquest llistó inabastable. N’hi ha prou amb dir que és una pel·lícula extraordinària, monumental, aclaparadora. És impensable que no acabi present en el palmarès i que no obtingui el Lleó d’Or, de fet, només s’entendria en cas que el jurat prefereixi recompensar-la atorgant la Copa Volpi a Ana de Armas. El treball que l’actriu cubana ofereix a la pell de Norma Jeane Baker, més coneguda per tothom com Marilyn Monroe, és portentós. Dit això, ‘Blonde’ promet provocar ara la mateixa divisió d’opinions que al seu dia va causar el llibre homònim de Joyce Carol Oates en què es basa. Tant el d’Oates com el de Dominik són treballs de ficció i contundent imaginació, que a estones alteren i a estones inventen detalls de la vida real de l’actriu i icona a la recerca d’una veritat espiritual i simbòlica sobre ella. Els més crítics amb el text d’Oates la van acusar de servir-se de la conjectura i la mentida per sotmetre Monroe a la mateixa classe d’explotació de la qual acusava d’altres, i pot ser que el mateix tipus d’arguments siguin llançats contra la pel·lícula. La dona que ocupa el centre de ‘Blonde’, en qualsevol cas, és molt més que una víctima. Sí, queda perfilada com una dona atrapada en un cos esculpit per fantasies alienes, torturada per una successió d’homes rapaços. Abans que res, però, la pel·lícula es mostra decidida a proporcionar-li el respecte i el reconeixement que històricament li ha sigut negat. Aquesta finalitat serveix per contextualitzar les més cridaneres fabulacions que el seu metratge inclou, i que en bona mesura expliquen per què als Estats units ha sigut qualificada oficialment com una pel·lícula «només per a adults»: en una de les seves escenes, el president John Fitzgerald Kennedy obliga Marilyn a practicar-li una fel·lació –i queda retratat com un ésser monstruós–; en una altra, el productor Darryl F. Zanuck la viola al seu despatx, i al veure’ls resulta impossible no pensar en els relats que les víctimes de Harvey Weinstein i altres magnats de Hollywood han fet públics des del 2017. Fora d’això, la pel·lícula avança a través d’una successió d’episodis biogràfics coneguts, començant per una infància marcada per la malaltia mental de la mare i l’absència d’aquest pare que Monroe mai arribaria a conèixer –i pel qual, argumenta ‘Blonde’, va viure obsessionada– i passant pels matrimonis amb Joe DiMaggio i Arthur Miller i rodatges com els de ‘Niebla en el alma’ (1952), ‘La tentación vive arriba’ (1955) o ‘Con faldas y a lo loco’ (1959); i, al seu camí, una narració que des del principi juga a trencar amb la linealitat –i que alterna constantment tant el color amb el blanc i negre com diferents resolucions de pantalla– penetra cada vegada més en el terreny de l’impressionisme, a mesura que l’actriu va sent fagocitada per la icona i incrementant la seva dependència dels barbitúrics. «La pel·lícula és la història de la Norma Jeane, però a poc a poc Marilyn s’apodera del relat; els dos personatges s’alimenten mútuament, es necessiten», ha explicat avui De Armas davant la premsa. «Interpretar-los em va exigir un procés duríssim d’immersió que em va empènyer a llocs molt foscos, però va ser en aquests on vaig trobar la connexió amb ella, amb el seu dolor i el seu trauma». Mentrestant, Dominik converteix la successió d’escenes en un recopilatori de tota la iconografia que Marilyn va generar a través de les seves sessions fotogràfiques i els moments més cèlebres de les seves pel·lícules, i que aquí deixen de ser sinònims de glamur i sensualitat per convertir-se en significants d’abús i cosificació. «Gràcies a ‘Blonde’ he après a sentir més empatia pels actors i actrius que pateixen la pressió per part dels mitjans i les xarxes socials perquè deixin de ser qui són per convertir-se en qui els altres volen que siguin», afirma De Armas. «I he après a protegir-me a mi mateixa d’aquesta pressió». En última instància, l’eix vertebrador de ‘Blonde’, és precisament la desconnexió entre el mite de la deessa sexual creat per Hollywood –a través del peròxid, les pestanyes postisses, els vestits ajustats i els trontollosos talons d’agulla– i la dona que va mirar de sobreviure aixafada per aquest mateix, a desgrat amb la seva pròpia sexualitat, en guerra amb un cos que no li va donar cap fill però sí una successió d’avortaments. La cultura popular sempre ha conegut aquesta persona, però durant molt de temps li ha donat l’esquena, perquè el contrari hauria significat afrontar les seves pròpies misèries. Que una pel·lícula com ‘Blonde’ vegi la llum en un moment com aquest significa que cada vegada li resultarà més difícil fer-ho.

Ana de Armas: «Interpretar la Marilyn em va empènyer a llocs molt foscos»

L’actriu protagonitza ‘Blonde’, on explora la desconnexió entre el mite de la deessa sexual creat per Hollywood i la dona que va mirar de sobreviure aixafada per aquest mateix

El més llegit