Fa certa gràcia que una pel·lícula que es diu ‘No te preocupes, querida’ hagi generat tanta inquietud mediàtica des que en va començar la producció. El culebró es va iniciar quan Shia LaBeouf va ser anunciat com el coprotagonista, només per sortir abruptament del projecte poc després; Olivia Wilde, directora de la pel·lícula i membre del seu repartiment, va explicar recentment a la revista ‘Variety’ que havia decidit prescindir d’ell pel seu «comportament combatiu», però LaBeouf va contraatacar: no va ser acomiadat, sinó que va abandonar per voluntat pròpia, va afirmar, i com a prova va fer públic un missatge de vídeo en què Wilde no només li prega que es quedi, sinó que, a més, fa una al·lusió despectiva a l’actriu principal de la pel·lícula, Florence Pugh. Durant el rodatge, a més, la directora va iniciar una relació sentimental amb el cantant idolatrat i icona de gairebé tot Harry Styles, que va substituir LaBeouf, i alguns rumors apunten que Pugh no es va sentir còmoda amb la situació, mentre que, segons d’altres, el que la va fer enfadar va ser la disparitat entre el seu salari i el de Styles. Aquest dilluns al matí es va anunciar que Pugh no assistiria a la roda de premsa després de la presentació de ‘o te preocupes, querida’ a Venècia, però sí a la projecció de gala. Malgrat el que alguns temien, el retrobament a l’alfombra vermella no ha acabat a cops de puny, en part perquè Styles ha estat massa ocupat traient-se de sobre les fans.

«La pel·lícula parla d’assumptes que són molt actuals», ha afirmat Wilde davant els periodistes poc després de treure’s de sobre les preguntes compromeses com si fossin restes de caspa en un jersei. Ambientada als anys 50 en una urbanització amb aspecte de parc temàtic de ‘Mad Men’, és protagonitzada per una jove parella la vida de la qual aparentment idíl·lica es trenca quan ella comença a sospitar de la misteriosa feina d’ell. Detallar-ne més l’argument augmentaria el risc d’espòilers, així que n’hi haurà prou d’aclarir que ‘No te preocupes, querida’ pretén ser una crítica tant del tracte que les dones reben dels homes com del model de vida promocionat per la societat de consum, i que té semblances amb ‘El show de Truman’, ‘Las esposas de Stepford’, ‘Matrix’, ‘Origen’, ‘Déjame salir’, ‘El bosque’, ‘La dimensión desconocida’ i qualsevol de les sèries documentals sobre sectes que omplen les plataformes de ‘streaming’.

La falta flagrant d’originalitat no és l’única conseqüència d’aquesta abundància i varietat de models. Convertir aquesta col·lecció de referències en un univers narratiu dotat de lògica interna i regles de funcionament coherents hauria requerit una feina de guió molt més conscienciós del que ‘No te preocupes, querida’ evidència. Els seus esvorancs argumentals són més grans que alguns països. La seva bastida argumental és tan fràgil que, per poc que s’hi pensi, s’esfondra com si fos un moble d’Ikea a què falten peces. I tot i que, sens dubte, resultarà entretinguda per als qui siguin capaços de suspendre l’activitat neuronal al veure-la, en qualsevol cas serà tan distreta com ho hauria sigut el seu propi ‘making of’.

La preferida provisional

La preferida provisionalLa pel·lícula que suposa la tornada del londinenc Martin McDonagh a la Mostra –ja hi va competir, i va ser premiat, amb ‘Tres anuncios en las afueras’ (2017)– és no només la millor de les aspirants al Lleó d’Or presentades fins ara, sinó també, probablement, la millor de la seva carrera com a cineasta. ‘Almas en pena en Inisherin’ es basa en una obra teatral, escrita pel mateix McDonagh –dramaturg consagradíssim–, fermament arrelada al folklore irlandès i al territori del mite i la paràbola. La protagonitzen dos habitants d’una illa irlandesa diminuta, un encarnat per Colin Farrell i un altre per Brendan Gleeson; han sigut amics íntims tota la vida, però Gleeson acaba de decidir que no vol saber res més de Farrell, perquè un paio tan beneit i avorrit com aquest suposa una pèrdua de temps per a ell, que és un músic i aspira a deixar un llegat artístic imperible.

Mentre contempla com aquest conflicte va escalant fins a provocar incendis i deixar un grapat de dits humans escampats per terra, fa gala del mateix vidriol present a tota l’obra cinematogràfica de McDonagh, però es mostra per complet mancat de l’exhibicionisme autoconscient i els excessos de violència que afligeixen algunes de les seves pel·lícules prèvies. És una obra definitivament austera, en què no sobra ni una escena ni un sol gest dramàtic, i que tot i així es mostra plena de substància sobre la qual fer-nos meditar –la importància de l’amistat i els perills de no prendre-se-la seriosament, una manera de supèrbia típicament masculina, el valor de la bondat davant el de la intel·ligència– i de capacitat per fer-nos un nus gegant a la gola.