Jaime Lorente i Álvaro Cervantes, dos gladiadors a la Barcelona olímpica del 92

El 2000 Ridley Scott va tornar a posar de moda les pel·lícules de romans amb ‘El gladiador’. La història de Maximus Decimus Meridius encarnada per Russell Crowe i la seva mà acariciant les espigues de blat (tot i que en veritat fos la mà del seu doble, Stuart Clark) va quedar gravada a la retina dels espectadors. L’èpica del film s’ha replicat moltes vegades i és gairebé la lliçó obligada que utilitzen els entrenadors de futbol per motivar els seus jugadors. Però a partir d’aquest divendres també compten amb un altre manual ‘coach’ de primera, la gesta que narra ‘42 segundos’, la pel·lícula sobre la història real de la selecció espanyola de waterpolo que va posar dempeus tot un país en els Jocs Olímpics de Barcelona 92, just quan se n’acaben de complir 30 anys. Dirigida per Àlex Murrull i Dani de la Orden –que també estrena avui, 2 de setembre, la comèdia ‘El test’–, la pel·lícula compta amb els seus propis ‘gladiadors’: Jaime Lorente (Múrcia, 1991) i Álvaro Cervantes (Barcelona, 1989). El Denver de ‘La casa de papel’ i ‘El Cid’, d’una banda, i el ‘Carlos, rey emperador’ o el ‘Loco por ella’, de l’altra, són aquí els protagonistes en remull. Fita d’Estiarte i García Aguado Es posen a la pell dels waterpolistes Pedro García Aguado i Manel Estiarte, respectivament, les dues figures que van impulsar un equip que, mesos abans de celebrar-se aquells irrepetibles Jocs, tenia tots els números de passar-hi sense pena ni glòria. No estaven preparats ni motivats, però el tècnic croat Dragan Matutinovic els va saber esprémer al màxim i els va convertir en un pinya d’autèntics «gladiadors», com li agradava anomenar els seus nois. Però en lloc d’un circ amb arena, els waterpolistes es van batre a l’aigua de les piscines Picornell de Montjuïc, en una final agònica contra Itàlia. No van guanyar l’or, però es van convertir en llegenda. «Teníem 1 [Lorente] i 3 anys [Cervantes] quan es van celebrar els Jocs Olímpics, i no els recordem. Però el Pedro i el Manel ens hi han portat de bracet, i ens han transportat a aquella època tan important per a la ciutat i el país», expliquen a aquest diari els actors, de tornada per a la ‘première’ a Barcelona, on al novembre van gravar a Montjuïc i la Vila Olímpica, tunejada per a l’ocasió amb pòsters de l’època i cartells amb el Cobi, la famosa mascota de Mariscal. «Soc de Barcelona, del Poblenou, i he estat molt enganxat al que va significar aquell moment, els meus pares també m’ho van explicar», assegura l’actor, que en el film canvia el seu ros natural per les grenyes morenes que llavors lluïa l’actual director de protocol i ajuda al jugador al Manchester City de Guardiola. Tant ell com García Aguado, l’‘Hermano mayor’ de Cuatro que per uns mesos es va ocupar de la direcció de joventut del govern d’Ayuso, han sigut «molt generosos» explicant-los la seva experiència. «Si alguna cosa uneix la gent és l’esport, i ‘42 segundos’ és també un drama amb uns personatges molt potents» JAIME LORENTE Addiccions i salut mental «Si alguna cosa uneix la gent és l’esport», opina Lorente, que acaba de rodar una sèrie sobre Ángel Cristo i Bárbara Rey, i avança que al novembre tornarà a la capital catalana per gravar una altra ficció. Considera ‘42 segundos’ «un drama amb uns personatges molt potents». No només aborda els problemes d’addicció que va tenir García Aguado, sinó també els fantasmes que no deixaven dormir Estiarte, amb el pes del suïcidi d’una germana ressonant contínuament al seu cap, fins i tot quan nedava a la piscina. «Ens vam passar cinc mesos amb el ‘turbopaquet’, una hora i mitja cada dia, primer amb un entrenador a Madrid, i després a Barcelona» ÁLVARO CERVANTES Malgrat no ser gaire «aquàtics», confessen, Lorente i Cervantes es passen gairebé tot el metratge flotant i tirant a porteria, entrenant-se i a les dutxes. Els omple d’orgull la seva pròpia gesta: «No hem utilitzat dobles. Ens vam passar cinc mesos amb el ‘turbopaquet’ [el malnom carinyós que han posat al minibanyador de waterpolista], una hora i mitja cada dia, primer amb un entrenador a Madrid, i després a Barcelona. El primer mes només per saber mantenir-se quiets, movent les cames com una turbina. Després ens van ensenyar a nedar fort i, tot seguit, a utilitzar la pilota», recorda Jaime Lorente, sense parar de gesticular a l’estil de ‘Denver’. «Després de tant entrenament, vam pensar que podríem continuar jugant a waterpolo, quedar algun cap de setmana, però què va, és un esport molt exigent físicament, i no el pots deixar», rebla. Gairebé d’autèntics gladiadors.

Jaime Lorente i Álvaro Cervantes, dos gladiadors a la Barcelona olímpica del 92

Els actors se submergeixen, a pèl i sense dobles, en la gesta que van protagonitzar Pedro García Aguado i Manel Estiarte amb la mítica selecció espanyola de waterpolo

Especial multimèdia 30è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona: Els 92 del 92

El més llegit