Al contemplar la filmografia de Lars von Trier, s’hi detecta una alternança gairebé perfecta entre el tipus de projectes que van servir per atorgar-li reputació autoral, d’una banda, i projectes que el danès gairebé segur que va concebre amb la intenció de reivindicar el seu vessant més punk, de l’altra. D’acord amb aquesta pauta, per exemple, entre ‘Europa’ (1991) –manierista exercici d’estil amb què es va esforçar per impressionar el món amb el seu catàleg d’habilitats tècniques– i ‘Rompiendo las olas’ (1996) –la pel·lícula que va posar als seus peus l’oficialitat cinèfila– va dirigir una de les seves obres més insolentment extravagants: ‘El reino’, una minisèrie de quatre episodis ambientada en un sinistre hospital de Copenhaguen habitat per esperits malignes i dissenyada a la manera d’una embogida barreja de telenovel·la, relat de terror i sàtira social.