Crítica de ‘L’espai d’un instant’, de Daniel Cid: de palimpsestos i mudances

Després de l’assaig ‘La casa dispersa. Historias marginales del habitar’ (Ediciones Asimétricas, 2020), l’historiador de l’art Daniel Cid Moragas continua la seva investigació sobre la naturalesa de l’habitar en el seu primer llibre de ficció, ‘L’espai d’un instant’ (Empúries), guanyador del 41è Premi de novel·la curta Just M. Casero. Si bé a ‘La casa dispersa’ observava les habitacions pròpies d’autors com Kafka, Rilke i Pessoa, aquí ha girat el focus cap a l’interior i s’aproxima als espais que ha habitat al llarg del temps en una novel·la d’inspiració autobiogràfica. Edificis, ciutats, finestres, els elements urbans més variats es mesclen amb retalls de vida. Del protagonista sabem el que ens permet la reconstrucció, com un puzle, d’aquests moments-espais dispersos que s’exposen en relats no cronològics i ordenats alfabèticament, però a la inversa, és a dir, començant per la Z i acabant per la A. Des d’aquesta perspectiva desordenada, el lector segueix el narrador per un pis noble de l’Eixample barceloní, on ja vivia el seu avi; una plaça saturada d’història de Roma, un apartament a Manhattan que el va acollir a l’acabar la carrera i que té una finestra que dona als boscos on abans vivia el poble lenape, o bé el pis al desgavellat Barri Xino de Barcelona, amb uns locals comercials que ofereixen bonics exemples de palimpsest: el cartell de «Locutorio Punjab» se superposa al de «Gomas Lavajes Consultas Preventivas». Trànsits vitals Tots aquests instants són estrelles en una constel·lació d’espais dispersos que ens parlen de trànsits vitals, instants amb un nexe en comú, que és una manera de ser al món, d’habitar, gairebé contemplativa. Es podria trobar un nexe amb els Passatges de Walter Benjamin, ja que inclouen aquesta idea d’anar d’un costat a l’altre, exposant de manera fragmentària una sèrie de «restes que quedarien excloses si de la vida d’aquest personatge en volgués fer una novel·la». La filiació proustiana de l’autor, professor de Disseny al Winchester School of Art, de la Universitat de Southampton, Gran Bretanya, es reflecteix no només en aquesta mirada obliqua, sinó també en l’atenció als petits detalls que conformen el que anomenem vida en tota la seva riquesa fenomenològica. L’estil sobri de la prosa, funcional i en el relat introductori gairebé lírica, encaixa amb el prisma d’una mirada retrospectiva que, més que jutjar o lamentar, pretén captar emocions passades i plasmades en l’entorn habitable, fins i tot als materials constructius. Per exemple, en la visita de la infància a la casa familiar de les tietes a Sarrià, descobrim que les grans estances són «uns deserts domèstics –escriu Cid– solitaris i àrids, protegits de la pluja, però no del fred de l’enrajolat». Novel·la experimental ¿Novel·la experimental? Sí, sense córrer gaires riscos, marcant, tanmateix, una voluntat d’originalitat formal tenint com a nord Georges Perec i el moviment Oulipo, que es va crear ja fa... ¿Quants anys? Tot i així, la «novel·la» ofereix diversos fils de reflexió a partir d’aquesta experiència habitual d’una generació que ha tingut l’oportunitat de viatjar i viure en diferents llocs del planeta, un recorregut vital que ens porta a pensar en la transformació de les ciutats, en la gentrificació, en les relacions familiars, en l’amor i en el temps.

El més llegit