Les 10 pel·lícules que marcaran la Mostra de Venècia

La Mostra de Venècia afronta la seva 90a edició confirmada des de fa anys com el festival en el qual decideixen veure la llum la majoria de les pel·lícules que més tard, en la temporada de premis, acapararan titulars i nominacions. Per descomptat, no totes les que s’hi presenten aquest any encaixen en aquesta tipologia, i no només perquè la programació inclou més d’un centenar de títols. Com de costum, des de dimecres el certamen acollirà una successió d’alfombres vermelles per les quals grans estrelles de Hollywood passejaran al costat d’ídols de la cinefília i talents procedents de Palestina i del Kazakhstan. Aquests són alguns dels títols més destacats de la selecció. ‘White Noise’, de Noah Baumbach Amb la pel·lícula encarregada d’inaugurar el festival, Baumbach ha aconseguit una gesta que altres directors han intentat sense èxit durant dues dècades: adaptar a la pantalla ‘Ruido de fondo’, la novel·la esgarrifosament tragicòmica sobre la por, la mort i la tecnologia que Don DeLillo va publicar el 1985. La protagonitzen un professor universitari especialitzat en Hitler (Adam Driver) i la seva quarta dona (Greta Gerwig), que ha estat experimentant amb una droga que promet alleujar el seu pànic a la mort. La seva vida familiar es veu alterada quan un accident industrial provoca una fuita tòxica a l’atmosfera. És una de les quatre ficcions estampades amb el segell de Netflix que competeixen aquest any a Venècia. ‘The Whale’, de Darren Aronofsky Al llarg de la seva filmografia, Aronofsky ha mostrat un interès inquietant per les transformacions físiques dramàtiques i el sofriment físic, i ara ho reitera amb el seu nou treball. Explica la història d’un home de 250 quilos que ha decidit menjar fins a morir i que, en un últim intent de redimir-se, intenta reconciliar-se amb la seva filla. L’encarregat de donar vida al personatge és Brendan Fraser, la carrera del qual promet veure’s rellançada gràcies a aquest paper. En aquest festival, Aronofsky ha viscut moments tant de glòria com d’humiliació: va obtenir el Lleó d’Or gràcies a ‘El lluitador’ (2008) i va ser esbroncat al presentar ‘La fuente de la vida’ (2006). El seu treball, això sí, mai deixa indiferent. ‘Blonde’, d’Andrew Dominik Basada en el retrat ficcionat de Marilyn Monroe que Joyce Carol Oates va oferir en la novel·la homònima l’any 2000, reinventa la vida l’actriu i les seves tragèdies personals. En desenvolupament durant més d’una dècada, fa mesos que fa parlar a internet: uns han criticat l’accent de l’actriu protagonista, Ana de Armas –d’origen cubà–, d’altres han destacat l’explicitud de les seves escenes de sexe i n’hi ha que l’acusen de tacar la imatge de Monroe; cap d’ells, per descomptat, l’ha vist encara. Per definir-la, Dominik ha afirmat: «És com si Ciutadà Kane i Toro Salvatge tinguessin una filla». ‘Bardo (o falsa crónica de unas cuantas verdades)’, d’Alejandro González Iñárritu El llargmetratge amb què el director mexicà torna a la Mostra vuit anys després de presentar-hi ‘Birdman (o la inesperada virtud de la ignorancia)’ (2014) –que cada lector pensi el seu propi acudit sobre els títols llargs i pomposos– observa un escriptor i cineasta que torna al seu Mèxic natal després de molts anys per lidiar amb una crisi existencial. Com ‘Roma’ (2018), ja que és una ficció autobiogràfica rodada a Mèxic que competeix a Venècia i que després s’estrenarà a Netflix. ¿Deu ser que, al veure la pel·lícula del seu amic Alfonso Cuarón, a González Iñárritu se li van fer les dents llargues? ‘The Eternal Daughter’, de Joanna Hogg En ple confinament, Hogg –autora del magnífic díptic ‘The Souvenir’– va viatjar a Gal·les junt amb l’actriu Tilda Swinton per rodar aquesta història d’una dona que torna amb la seva mare, ja gran, a la que va ser la casa familiar, ara convertida en un hotel, i un cop allà es veurà enfrontada a secrets foscos i altres fantasmes del passat. És una de les cinc pel·lícules dirigides per dones –cinc de 23– que aquest any competeixen pel Lleó d’Or. ‘No Bears’, de Jafar Panahi Fa setmanes, Panahi va estar obligat a entrar a la presó per complir la condemna a sis anys que se li va imposar el 2010, així que la seva presència en la Mostra –la seva i la dels tres directors iranians més seleccionats aquest any pel festival– admet lectures polítiques. Aquesta és la cinquena pel·lícula que el cineasta roda de forma clandestina des d’aquella sentència, que també incloïa la prohibició de fer cine durant 20 anys, i la sinopsi oficial la descriu com «dues històries d’amor els protagonistes de les quals es veuen reprimits per obstacles inevitables, la força de la superstició i els mecanismes del poder». ‘Master Gardener’, de Paul Schrader Amb la primera de les seves pel·lícules que va competir a Venècia, ‘El reverend’ (2018), Paul Schrader va callar la boca d’aquells que el consideraven artísticament acabat, i amb la segona, ‘El contador de cartas’ (2021), va confirmar que estava vivint un dels seus millors moments creatius. Aquest any no només rebrà un premi honorífic del festival, sinó que també presentarà aquest ‘thriller’ sobre un horticultor que es veu forçat a contractar com a aprenent la problemàtica neboda de la seva cap (Sigourney Weaver) i que posteriorment es lamentarà d’haver-ho fet. ‘No te preocupes querida’, d’Olivia Wilde Arriba a la Mostra envoltada de soroll. Ha sigut assenyalada prematurament com una de les candidates a premis de la temporada i publicitada sobretot per un motiu equivocat: el romanç que mantenen la directora i el coprotagonista, el cantant Harry Styles. ¿Què hi ha dins d’aquest embolcall? Una història d’abusos psicològics masclistes dissenyada amb una intriga que posa l’ai al cor i potser la demostració que l’èxit que va aconseguir Wilde amb la seva primera pel·lícula com a directora, ‘Súper empollonas’ (2019), no va ser qüestió de sort. ‘The Kingdom Exodus’, de Lars Von Trier Han passat tres dècades des que Trier va estrenar la primera temporada d’‘El reino’, una telesèrie d’allò més extravagant sobre un hospital on comencen a succeir mutilacions de cadàvers, embarassos monstruosos i altres fenòmens increïblement estranys. La tercera temporada, que el festival projectarà de manera íntegra, veu la llum quatre anys després que el cineasta danès provoqués un escàndol a Cannes gràcies a ‘La casa de Jack’ (2018) i uns mesos després que anunciés que pateix Parkinson. ‘En los márgenes’, de Juan Diego Botto. Entre les candidates al Lleó d’Or hi ha cinc pel·lícules franceses, quatre italianes, sis nord-americans i cap espanyola. Fora de competició, això sí, l’actor Juan Diego Botto presenta el seu debut com a director cinematogràfic, una intriga amb rerefons social protagonitzada per Penélope Cruz i Luis Tosar. L’actriu és també present en la competició a bord de ‘L’immensità’, el nou treball de l’italià Emanuele Crialese.

Les 10 pel·lícules que marcaran la Mostra de Venècia

Grans estrelles de Hollywood passejaran al costat de talents de Palestina i del Kazakhstan

El més llegit