Tènue ritme de bossa nova, sostenint l’esvelta melodia, en contrast amb l’accidentat recorregut que proposa la lletra d’‘Águas de março’: «‘És el pal, és la pedra, és el final del camí’», comença dient aquesta cançó en la qual Antônio Carlos Jobim retrata el final de l’estiu no tant com un exercici de melancolia, recurs habitual, sinó com un sotrac catàrtic, donant a entendre que aquest moment de l’any és un metafòric torrent pel qual tot roda muntanya a baix, sense contemplacions, com una força natural irrefrenable i una invitació forçosa a la regeneració.