Una calor extrema, policies amb bulldozers i canibalisme: així va imaginar Hollywood l’any 2022

A finals dels anys 60 i principis dels 70, Charlton Heston es va especialitzar a protagonitzar una sèrie de ficcions postapocalíptiques que, a més de donar a l’actor l’oportunitat d’aparèixer en pantalla mig despullat, compartien un profund pessimisme sobre el destí de la raça humana. D’aquesta particular obsessió de Heston per la fi del món tal com el coneixem van sortir títols com ‘El planeta dels simis’ (Franklin J. Schaffner, 1968), ‘L’home omega’ (Boris Sagal, 1971) i ‘Soylent Green’ (Richard Fleischer, 1973), tres pel·lícules que anticipaven un futur de calamitats sense conte propiciat per la cobdícia i l’estupidesa de l’ésser humà. ‘El planeta dels simis’ situava aquest futur ominós l’any 3978, una data que encara ens queda una mica lluny. ‘L’home omega’, una molt lliure adaptació del popular relat de Richard Matheson ‘Soc llegenda’, transcorria el 1977, després que una terrible guerra bacteriològica entre la Unió Soviètica i la Xina hagués exterminat bona part de la població mundial (una cosa que, per les notícies que ens arriben, no ha arribat a passar). ‘Soylent Green’ s’imaginava com seria la vida el 2022. I ja hi som. Dirigida pel sempre solvent Richard Fleischer, ‘Soylent Green’ adaptava la novel·la de Harry Harrison ‘¡Hagan sitio!, ¡hagan sitio!’ publicada el 1966, que descrivia en clau de ficció els perills que es derivaven d’un creixement demogràfic incontrolat en un planeta amb recursos limitats. El relat de Harrison situava la trama a Nova York l’agost de 1999, però Fleischer i el guionista Stanley R. Greenberg van decidir fer un salt temporal de 23 anys per fer més creïbles els elements d’especulació futurista de la trama. El luxe de la verdura En el 2022 que retrata la pel·lícula, Nova York és una ciutat castigada per la contaminació i la calor extrema on s’amunteguen 40 milions de persones, bona part de les quals viuen al carrer. El control polític i econòmic està en mans d’una elit molt reduïda que es pot permetre luxes com l’aigua calenta, la carn, la fruita o la verdura, mentre que la majoria de la població es veu obligada a subsistir consumint els aliments processats que elabora l’empresa Soylent. L’endèmica escassetat de productes provoca motins ocasionals que són reprimits per unes expeditives brigades antiavalots que no dubten a carregar contra la gent utilitzant bulldozers. En aquest marc d’esfondrament social i catàstrofe climàtica, Charlton Heston interpreta un policia poc escrupolós que comparteix vivenda amb un avi exprofessor (interpretat per Edward G. Robinson) que encara conserva records de quan el món era un lloc més habitable i el menjar tenia aspecte de menjar. El detectiu es veu embolicat en la investigació d’un assassinat i, una mica per atzar (en cap moment dona mostres de ser algú especialment despert), acaba descobrint l’horrible secret que s’amaga rere el Soylent Green, l’últim producte estrella de la companyia alimentària, de color verd i suposadament elaborat a partir de plàncton oceànic. Suposadament. En realitat, tal com Heston anuncia a crits en la memorable última escena de la pel·lícula, el Soylent Green està fet de gent. Una metàfora precisa Gairebé mig segle després de la seva estrena, resulta temptadorament fàcil ridiculitzar alguns aspectes de ‘Soylent Green’, en especial en la seva presentació d’uns presumptes avenços tecnològics que al cap de pocs anys ja havien quedat del tot desfasats (un mal comú de gairebé totes les produccions de ciència-ficció de l’època, incapaces de predir, per exemple, la revolució que tindria lloc en el camp de la telefonia i les comunicacions). Però és inqüestionable que, com a representació metafòrica de la societat que estava per venir, la pel·lícula de Fleischer pot presumir d’alguns encerts molt destacables. El més important és el que apunta a una crisi climàtica d’efectes devastadors. El 1973 no era gaire freqüent sentir parlar de l’«efecte hivernacle», de l’escalfament global i la progressiva mort dels oceans, qüestions que apareixen citades al film i que avui són objecte de cimeres internacionals del més alt nivell. També ens resulten tristament familiars aquestes imatges de brutalitat policial a l’hora de reprimir les protestes (amb bulldozers o sense), ens interpel·la la denúncia de la utilització de la dona com objecte sexual (com a «peça de mobiliari», es diu a la pel·lícula) i ens commou la liberalitat amb què les autoritats promouen l’eutanàsia activa dels ciutadans d’edat avançada, una pràctica no tan allunyada del que va passar en alguns llocs en les fases més crues de la pandèmia de coronavirus. Un últim apunt: el 2013, l’enginyer de ‘software’ Rob Rhinehart va dissenyar un substitut alimentari concebut per cobrir les necessitats nutricionals de l’ésser humà i el va comercialitzar en forma de barretes i en pols amb el nom de... Soylent. Com a estratègia de ‘branding’ resulta, si més no, audaç. ‘Soylent Green’ està disponible a Movistar + i, de lloguer, a Amazon Prime Video.

Una calor extrema, policies amb bulldozers i canibalisme: així va imaginar Hollywood l’any 2022

L’acció de ‘Soylent Green’, un malson de ficció distòpica dirigida per Richard Fleischer el 1973, transcorre l’any que acabem d’estrenar

El més llegit