Olga Merino: «Sempre he sigut d’esquerres, i ara mateix sento que no hi ha ni una ombra que m’arreceri»

Ve de Campotéjar, Granada, d’on són els seus pares, i arriba a la ciutat on va néixer fa 56 anys. És de Barcelona, evidentment, però aquests dies, i aquest viatge, l’han fet de l’origen una altra vegada, com si les seves mans encara fessin olor d’olives. Porta la seva maleta petita, de viatjar i tornar en distàncies curtes, però a ella l’han portat d’un lloc a l’altre les obligacions d’un ofici, el de periodista, del qual amb prou feines es parlarà en aquesta entrevista. Ha sigut corresponsal a diversos països per a El Periódico de Catalunya, on ara és una important col·laboradora, com ho és també d’El Periódico de España i de tots els diaris de Prensa Ibérica. Però és, gairebé en silenci, una de les novel·listes espanyoles més importants, no només de la seva generació. Els seus llibres es llegeixen com a exemple de mestria, però també d’un compromís, el de comptar els buits que la vida ha deixat en l’existència dels desfavorits. En aquest sentit, la seva última novel·la, ‘La forastera’ és un exemple molt principal de com no és necessari alçar la veu, és a dir, impostar-la, per explicar la metàfora de com el capitalisme ha ofegat els desfavorits. Aquesta dona que arriba amb els seus estris al caliu de Barcelona i s’asseu davant el periodista és Olga Merino. Ve cansada del trajecte en avió, emocionada del viatge que va fer per visitar la seva mare i retre homenatge als avantpassats que ja són memòria dels cementiris i de la seva vida. Com en els seus llibres, a la ‘La forastera’, però també a ‘Cenizas Rojas’, ‘Espuelas de papel’, ‘Perros que ladran en silencio’ i fins i tot a ‘Cinco inviernos’, que recull el ventall de drames i alegries de la seva corresponsalia a Rússia, ella parla com si no hi hagués adjectius. Els seus substantius, com en Hemingway, van posant l’accent en allò que la preocupa i que recorda. De vegades, la seva timidesa li tapa la cara o baixa els ulls cap a la seva roba, i es comporta com una noia que, havent conegut, com aquell personatge de l’esmentat Hemingway, «l’angoixa i el dolor, però no va estar trist un matí», s’ha entossudit a explicar el que concerneix als altres. Com és natural, en aquesta oportunitat el periodista no va tenir més remei que preguntar-li sobre la seva infància, aquest bonic monstre que persegueix tothom. P. ¿Quines postals li envia la infància? R. No vaig tenir una infància excessivament feliç. Tampoc hi va haver traumes, eh, però era una nena constantment espantada, amb pors... Però recordo molt la meva fascinació per les paraules. De seguida vaig saber que aquest era el meu món: com les lletres s’ajuntaven per donar un significat. A més, recordo exactament el moment que vaig aprendre a llegir, com se m’encallaven les síl·labes i les desembussava i així vaig anar aprenent a llegir. El que em feia ràbia és que moltes vegades em confonien amb un noi. Portava el cabell molt curt i jo sempre aclaria que no era un nen. P. ¿Com eren els seus pares? R. Humils, sense estudis. La meva mare va néixer en un poble de Sevilla però es va criar en un poble de Granada, és una enorme narradora oral, una dona molt carinyosa. Però jo sempre la recordo trista. Per circumstàncies que ara no explicaré, és clar. A la seva terra hi ha molts curanderos. Acabem d’anar a un santer del seu poble i, a l’entrar, li va dir que estava molt ben acompanyada pels seus morts, pels seus pares i els seus avis. Però... a veure: últimament li estic notant a la meva mare coses que no m’agraden, crec que l’he de portar a un neuròleg. Se li obliden moltes coses. P. La vaig veure allà, en una foto, netejant una tomba. R. Sí. La dels meus besavis... És el nucli de la família i cal anar-hi. «M’interessa el no paper de la meva generació. La precedent, la teva, és la de gent molt potent intel·lectualment, políticament, socialment i... sembla que nosaltres ja no fèiem falta» P. ¿Què produeix en vostè la tornada en aquest lloc? R. L’he explorat molt: és l’intent de tancar un cicle. Jo sempre he estat com escindida. Jo he nascut a Catalunya, però els paisatges i la història de la meva família em criden molt. Ara que he portat la meva mare, l’he vist com s’ha acomiadat del seu paisatge, un paisatge que jo he explorat bastant als meus llibres. M’interessa el no paper de la meva generació. La teoria que tinc és que la generació precedent, la teva, és la de gent molt potent en els terrenys intel·lectual, polític, social i... sembla que nosaltres ja no fèiem falta. Molta gent de la meva generació no hem estat en la lluita política com vosaltres simplement perquè no va fer falta. Ja us n’havíeu encarregat vosaltres. Bé, potser la meva generació ha aportat la llibertat sexual... P. ¿Com ha anat construint la seva veu literària al marge de la veu que li ha donat el periodisme? R. Jo crec que això encara no ho he resolt bé. M’ha importat tant l’escriptura que de vegades crec que podria haver escrit més, haver tingut més seguretat en mi mateixa. No crec que hagi sigut una gran periodista i sé que els llibres han sigut la meva passió. Però crec que podria haver fet molt més. P. En aquest llibre he vist una espècie de set civil de justícia a favor dels perdedors. ¿Com arriba a vostè aquesta reivindicació? R. Des de molt joveneta he tingut el sentit de justícia. Ara recordava que un dia la meva àvia va veure un rodamon que buscava menjar a les escombraries i ella li va donar un entrepà. A mi em van educar amb aquest tipus de principis. En qüestions polítiques doncs... sempre he sigut d’esquerres. Tot i que, bé, ara mateix sento que no hi ha ni una ombra que m’arreceri. P. ¿Això què significa? R. Doncs una gran decepció. Però passa aquí i a tot Europa, eh: l’esquerra no està donant respostes a problemes concrets. És que és molt complexa la realitat, també és veritat. P. ¿I la dreta? R. ¡Quin horror, quin horror! Mira Vox, me’n faig creus. És increïble. P. S’ha dit que la seva novel·la fa pensar en un ‘western’, en què sempre hi ha gent fugint dels dolents... R. Sí. Però fixa’t que quan jo em vaig posar a escriure no era gaire conscient d’això. Però el meu primer lector, que és un tio formidable, Jorge Manzanilla, corrector a l’agència Balcells, és el mateix que també llegeix primer Vargas Llosa, es va adonar d’això. I t’hi fixes i... sí, és així. Allà hi ha el territori, la llei, el pes del paisatge i la gent dividida. Com en un ‘western’. P. La societat d’avui és una societat assetjada, i sembla que no hi ha escapatòria. R. És que veus les notícies i... penses que no hi ha sortida. El tema de l’ecologia és esfereïdor. El cosí de la meva mare em deia que aquest any la collita d’oliva serà catastròfica. Quant a l’aigua també fa por. La política i la manipulació, també. La guerra estranya entre Ucraïna i Rússia... ¡uf! O sigui: tu veus les notícies i t’omples de pessimisme. P. ¿L’argument de la seva novel·la està basat en coses que va sentir al llarg del temps? R. No exactament. Però sí que és veritat que al camp hi ha coses que són molt presents: el sentit de propietat, deixar de parlar-se per baralles familiars, aquestes coses. Però no puc dir que siguin coses, totes, que jo hagi vist. Això de la Guerra Civil ho he sentit molt. Això del franquisme també. I que avui hi continuï havent cadàvers a les cunetes, doncs... per mi, això no és acceptable. Després diuen: ja estan els vermells recordant i no sé què. ¡És que això és tan bàsic per mi! A veure: hi va haver excessos per part dels dos bàndols, però se sap que la violència del bàndol franquista va ser científicament dissenyada per exterminar. És al·lucinant. La repressió va ser bestial al camp, bestial. I els discursos: «¡Ja veuran!» Mare meva. P. Quan escriu «les cases tenen memòria», ¿què vol dir exactament? R. Que per mi els espais són determinants, que s’impregnen de les persones que hi viuen. «A part de les xacres que un va tenint, el més significatiu de fer-se gran és la pèrdua de les il·lusions. P. També escriu: «No sé si soc la mateixa dona». R. Sí. Anem canviant, ¿no? Per sort o per desgràcia, però és així. A part de les xacres que un va tenint, el més significatiu de fer-se gran és la pèrdua de les il·lusions. P. Una altra frase de la seva novel·la: «Un es pot morir de soledat». R. No. És una frase poètica, però no. Un no es mor de soledat. P. ¿Fins a quin punt hi és vostè en aquest llibre? R. Hi soc bastant. No només en la protagonista, també en el pintor, en la seva passió per la creació artística. Em fa por la mirada de l’altre davant el que surt de la norma, com es mira la malaltia mental... A mi se’m va encavalcar una malaltia que jo crec que em va causar l’embaràs, una síndrome amb què et vas quedant paralític. El que va ser un xoc per a mi quan m’anava paralitzant, amb dolors terribles, era que arribava a l’hospital, deia que estava prenyada i em deien: «Ah, no té res, no té res». I això em va marcar moltíssim. Perquè sentia que em deien: «¡Estàs boja!» P. Hi ha moltes metàfores aquí, ¿no? R. Sí. Amb el temps crec que he anat polint les metàfores en la meva escriptura, però sí: encara n’hi ha bastantes. N’he de polir més. «La vida és violenta. És dura. Als pobles hi ha molta gent amputada, ¿saps? A un li falta un dit, a un altre una cama... Potser per alguna situació violenta i no necessàriament per la feina al camp» P. Hi ha moltes evocacions de la violència, també. R. La vida és violenta. És dura. Als pobles hi ha molta gent amputada, ¿saps? A un li falta un dit, a un altre una cama... Potser per alguna situació violenta i no necessàriament per la feina al camp. P. Hi ha molts personatges estranys aquí, en aquesta novel·la. ¿On els ha vist? R. En aquest país. Aquí sortir de l’armari, per exemple, és un drama. O el que fracassa en alguna cosa, uf, pobre, el que l’espera. I així la gent es va recloent i després els diuen rars. El món és cobdiciós i violent. És així. Allà hi ha la guerra a Ucraïna, tan rara també. P. Vostè ha sigut corresponsal en diversos llocs. ¿Aquesta experiència, per exemple, l’ha ajudat a entendre Rússia? R. Sí. Massa. Fins i tot aquests dies m’he sentit incòmoda: Putin és un fill de puta, però intentes explicar les coses i et sents incòmoda. Que l’OTAN vulgui acostar-se tant a Rússia és una ofensa per a ells. Fa l’efecte que el que volen és desmuntar el que queda de l’imperi rus. Però això és una cosa que em dol, Juan, i prefereixo no parlar-ne. També per això ja gairebé ni miro les notícies. P. ¿D’on li ve la sensibilitat que mostra sobre tot el que passa? R. Doncs... és que és una cosa necessària. La sensibilitat és necessària sempre. Com a ésser humà. I com a periodista. El periodisme ara s’està transformant, però suposo que l’essència de l’ofici, aquesta sensibilitat, es mantindrà. Jo soc una persona molt sensible, amb molta empatia, i volia una manera de canalitzar això. Per això vaig triar el periodisme, per interessar-me per les coses que passen i mirar d’anar més enllà. Però és que he vist més gent així, eh. A Rosa María Calaf, per exemple. A Martí Gómez. A Vázquez Montalbán. P. ¿I com és que tot el que ha vist no l’ha convertit en cínica? R. Potser ho soc una mica. No ho sé. És que sempre m’he sentit algú fora de... Jo vaig entrar al periodisme sent correctora. Recorda't que hi havia una secció d’edició, envoltats per diccionaris. Recordo que fèiem un conclave per veure si deixàvem un gerundi en una crònica o no. Bé, després vaig guanyar una beca per anar al Regne Unit i a la tornada vaig ingressar a la secció d’Internacional i em van enviar a la Rússia en descomposició. Després vaig estar a Política, a Societat... Així, fent voltes, sense trobar ben bé el meu lloc. Però he disfrutat moltíssim. Per això m’agrada el títol d’aquest llibre, m’agrada la paraula ‘forastera’. Però mira, crec que he perdut molt temps. P. La protagonista del llibre lluita per la felicitat. ¿Què és per a vostè la felicitat? R. La felicitat està sobrevalorada. ¿On està escrit que hàgim de ser feliços? Però bé, per mi la felicitat és la tranquil·litat espiritual. És tenir amics. És conversar. És tenir llibres. És tenir el cap clar. Jo crec que aquesta és la felicitat.

Olga Merino: «Sempre he sigut d’esquerres, i ara mateix sento que no hi ha ni una ombra que m’arreceri»

La periodista i escriptora catalana porta tota la seva vida professional i literària donant veu als exclosos, amb un compromís i una sensibilitat que neixen de les seves pròpies arrels

El més llegit