‘El día del Watusi’: la gran novel·la de la Barcelona de la Transició, de l’A a la Z

El 15 d’agost és el dia del Watusi. Aquell dia, el 1971, van transcórrer els fets que es relaten a ‘Los juegos feroces’, la primera part de la monumental novel·la ‘El día del Watusi’, de Francisco Casavella (1963-2008), un Himàlaia literari d’un miler de pàgines que utilitza les aventures barcelonines de l’arribista Fernando Atienza com a fil conductor d’una ficció inabastable que posa el focus en els racons més foscos de la Transició espanyola. El llibre, que va començar a veure la llum fa ara 20 anys (es va publicar en tres entregues entre el 2002 i el 2003), ha engendrat amb el temps un culte fanàtic i molt actiu en el qual militen destacats novel·listes contemporanis. Aquest diccionari watusià repassa algunes de les claus de la novel·la i el seu llegat. Assalt El relat distòpic que Casavella fa de la Transició espanyola pren com a episodi de referència l’assalt al Banc Central de Barcelona el maig de 1981, tèrbola rèplica catalana del cop del 23-F que va ser despatxada en públic per les autoritats de l’època com un assumpte d’«anarquistes, xoriços i macarres». Barcelona Escenari indispensable forjador de mites clandestins i llegendes ‘underground’. Entre moltes altres coses, la novel·la és la crònica al·lucinada d’una ciutat sobre la qual semblava que no manés ningú, abans que l’olimpisme es convertís en el pretext idoni per posar ordre en tot aquell caos excitant i perillós. Casavella, Francisco En realitat es deia Francisco García Hortelano. Abans d’escriure es va dedicar a llegir-ho tot mentre treballava com a grum a La Caixa. Va publicar sis novel·les, de les quals cinc són formidables. Va morir tràgicament jove poc després de guanyar el premi Nadal i va deixar desolats un munt d’amics, que sempre és senyal d’una vida viscuda amb profit. Drogues En una ciutat estratificada com Barcelona, en la qual els rics viuen (literalment) a dalt i els pobres, a baix, les drogues són el salconduit que permet travessar fronteres, connectar mons i crear noves amistats d’aparença inversemblant. Igual que els grimpes. Excés Afirmen els seus detractors (perquè en té) que ‘El día del Watusi’ és un llibre llastat pel pes dels seus excessos: excés d’ambició, de complexitat, de trames, d’interessos, d’ornament, de verborrea, de pàgines... Excessos que els casavellistes assumeixen amb orgull i que tampoc semblen un mal instrument quan es tracta de retratar una època marcada per la confusió i la desmesura. Ferré, Léo Casavella va extreure el títol de la segona part de la trilogia, ‘Viento y joyas’, d’un vers de la cançó ‘Avec le temps’ del cantautor monegasc. Aquella que diu: «‘Amb el temps, tot se’n va, / obliden les passions i s’obliden les veus / que deien, baixet, les paraules de la gent pobra: / No tornis tard. Sobretot, no agafis fred’». Grups Al capítol 6 d’‘El idioma impossible’, tercera part d’‘El día del Watusi’, l’autor es marca una enlluernadora exhibició d’erudició pop. En un moment determinat, fa una classificació taxonòmica dels noms dels grups moderns espanyols d’aquell temps (els anys del primer mandat de Felipe González). N’esmenta 73. I així es dona per fet que, amb més o menys delit, els ha escoltat tots. Humor No es deixin acovardir pel seu aspecte intimidador, la gravetat de les seves intencions o la seva prosa selvàtica. La novel·la és, en molts trams, font d’incontenibles rialles. «Et trencaràs de riure, Fernandito.» Influències Potser per facilitar la feina als crítics mandrosos, Casavella va deixar caure en l’inici d’‘El idioma imposible’ una llista de títols que conformen una genealogia, si no probable, sí almenys versemblant de la seva pròpia novel·la. Allà hi ha ‘El roig i el negre’, de Stendhal; ‘Bel Ami’, de Maupassant; ‘El gran Gatsby’, del seu homònim Scott Fitzgerald; ‘Últimas tardes con Teresa’ (veure ‘Marsé, Juan’); ‘La suerte de Barry Lyndon’, de Thackeray; la tetralogia ‘Adolescentes’, de Montherlant i les ‘Memorias’ de Casanova. Josele Santiago És gairebé un lloc comú, al parlar d’‘El día del Watusi’, dir que és una novel·la «amb música». El cert és que alguns músics, arrabassats pel ritme febril del llibre, li han dedicat cançons (veure ‘Surfing Sirles, Els’). A ‘Cómo reír’, del seu disc en solitari ‘Transilvania’ (2017), el líder de Los Enemigos adapta un passatge hilarant sobre la conveniència de riure-li les gràcies al cap. «No es el chiste, no. Es cómo lo cuenta». Kiko Amat Juntament amb Otero (veure) i Zanón (veure), un dels tres prologuistes de la reedició d’‘El día del Watusi’ que va publicar Anagrama el 2016. Les seves novel·les ‘Cosas que hacen BUM’ i ‘Rompepistas’ respiren devoció per Casavella, tot i que es fixen més en ‘El secreto de las fiestas’ que en el ‘Watusi’, potser perquè Amat considera que aquesta última és un artefacte «inabastable». «És un llibre tan gran en intenció, ambició i resultats que és per deixar-lo (allò d’escriure, no llegir)». Longo, Robert Les fabuloses portades que Luz de la Mora va dissenyar per a les tres entregues de la novel·la en l’edició original de Mondadori estan presidides per aquestes figures de cavallers de vint-i-un botó en estranyes contorsions que el novaiorquès Longo va crear per a la seva popular sèrie ‘Hombres en las ciudades’. Com passa amb els personatges del llibre, resulta difícil dilucidar si ballen, es cargolen de dolor o simplement sobreactuen. Marsé, Juan L’autor d’‘Últimas tardes con Teresa’, novel·la que guia a distància els passos de Fernando Atienza a ‘El día del Watusi’ (veure ‘Xarnego’), va ser sempre molt reticent a valorar l’obra d’aquells a qui la crítica assenyalava com els seus hereus. Amb Casavella va fer una notabilíssima excepció. «Un home que no confonia la literatura amb la vida literària, per més picades d’ullet i fal·làcies que l’hi dediqués –va dir d’ell–. Un dels escriptors de ficció amb més talent de la seva generació». Novel·lot Amb totes les lletres. ‘El día del Watusi’ es va publicar en tres entregues per decisió de l’editor Claudio López de Lamadrid, però l’autor l’havia concebut com un llibre de més de mil pàgines (853 en l’última reedició d’Anagrama en un sol volum). En una trobada virtual amb lectors, un d’ells li va dir a Casavella que la novel·la se li havia fet curta. I ell va respondre: «¡Com es nota que no l’ha escrit vostè, amic!». Otero, Miqui Otero era cosí i confident de Casavella i això li concedeix de sortida cert avantatge davant d’altres deixebles. Un avantatge al qual ha tret intel·ligent profit en les seves novel·les i, en particular, en l’esplèndida ‘Simón’, que bé pot llegir-se com una mena de versió postolímpica d’‘El día del Watusi’, menys conspiradora i més sentimental. Partit liberal ciutadà Quatre anys abans que Albert Rivera es presentés en societat, el ‘Watusi’ ens va advertir que «ciutadà» seria la paraula que utilitzaria el poder de tota la vida cada vegada que volgués vendre’s com una cosa nova. Pertorbadora clarividència. Quinquis ‘El Emiliano’, ‘el Supermán’, ‘el Topoyiyo’, ‘el Galleta’, ‘el Rasputín’, ‘el Soplagaitas’... Esbirros de barri pobre condemnats a morir joves a la Barcelona del Vaquilla després d’haver viscut a l’ombra del Watusi, el gran quinqui mitològic. Rar «Els rars es reconeixen entre ells a simple vista, com els nans.» ‘El día del Watusi’ és, en molts sentits, una novel·la rara. I gegant. També els gegants es reconeixen entre ells a simple vista. Surfing Sirles, Els Imprescindible grup barceloní de rock and roll salvatge i il·lustrat que en el seu segon elapé, ‘Romaní, semen i sang’ (2011), va incloure la cançó ‘Watusi ‘65’, exaltat i hiperconcís homenatge a la novel·la de Casavella. «Quan no hi ha por ni hi ha esperança / acabes mort i inflat al port / amb una jaqueta de cuir on hi posa ‘Watusi ‘65’». Transició Com a crítica despietada i hiperlúcida de les corruptes martingales sobre les quals es va construir la Transició espanyola, ‘El día del Watusi’ és una novel·la modèlica i pionera. Casavella deia en les entrevistes que la realitat va ser encara més increïble que la seva hiperbòlica ficció. Úlcera ¿Què separa el jove Casavella que el 1990 va debutar amb ‘El triunfo’ de l’escriptor d’‘El día del Watusi’?, va preguntar Jordi Costa al nostre autor en una entrevista publicada a ‘El Mundo’. Resposta: «12 anys i una úlcera. És a dir, una joventut, precisament». Més endavant, Casavella va apuntar que l’única generació literària en la qual es reconeixia era «la de la narrativa espanyola amb úlcera». Vila-Matas, Enrique L’any 2016, els organitzadors del festival lleonès El Día del Watusi (veure ‘Yago Ferreiro’) van demanar a Enrique Vila-Matas un breu text sobre la novel·la de Casavella per incloure’l en el fanzín que es va publicar amb motiu de la celebració. La imbatible resposta de l’escriptor barceloní –«De viatge. Impossible contestar»– s’ha convertit, amb el temps, en una mena de contrasenya que acredita la pertinença genuïna a la secta watusiana. W El ‘watusenyal’. La marca que, grafitejada amb pintura vermella en murs, façanes, ponts i vagons (i fins i tot al pedestal de l’estàtua del pallasso Fofó), celebra les aventures del Watusi, anuncia la imminència de la seva pròxima tornada o revela l’existència d’una conspiració inconcebible. Cada 15 d’agost reapareix en algun racó de Barcelona, símbol de la pervivència del casavellisme. Xarnego Com el Pijoaparte de Marsé, Fernando Atienza és un xarnego entossudit a enfilar-se per la cucanya social però acaba «aixafat per la història a l’abocador de les ficcions». Els xarnegos, va dir Casavella, «som personatges pintorescos i treballadors que servim per a tot». Yago Ferreiro Yago és un home de Lleó que va llegir ‘El día del Watusi’ després d’haver viscut sis anys a Barcelona i va decidir que aquesta novel·la mereixia ser reivindicada, ballada i beguda en una convenció anual de fans. Celebrada el 15 d’agost, per descomptat. A Lleó, sí, ¿per què no? Així va néixer, el 2015, el festival El Día del Watusi. El sarau va durar tres edicions i va celebrar un funeral viking el 2018. Queda la vaga promesa d’un retorn. Algun dia, potser. Zanón, Carlos L’avui comissari en cap de BCNegra va anomenar Francis al protagonista de la seva novel·la ‘Yo fui Johnny Thunders’ (2014), tot i que al seu moment pocs van entendre el bonic homenatge. «Un munt d’escriptors contemporanis i, especialment, posteriors a la mort de Casavella no escriuríem igual sense haver-lo llegit», sentencia.

‘El día del Watusi’: la gran novel·la de la Barcelona de la Transició, de l’A a la Z

L’obra magna de Francisco Casavella continua sent, 20 anys després de la seva publicació, objecte d’un culte fervorós en el qual militen destacats escriptors contemporanis

Després dels passos del Watusi per la Barcelona desapareguda de 1971

El més llegit