Salman Rushdie: perseguit per la traïció

A Salman Rushdie el persegueix la traïció, que ara ha estat a punt de matar-lo a Nova York, mentre parlava de literatura. Van poder matar-lo moltes vegades, a Espanya, per exemple, a El Escorial, a la Comunitat de Madrid, a Granada..., a tot arreu on va venir després de la publicació del seu llibre més amenaçat, aquí, a d’altres països de l’estranger, ja que tots els llocs van ser l’estranger per a l’autor d’Els versos satànics, l’origen de la fàtua que ara ha mogut la mà d’un altre boig en una de les capitals del món. Indefens, ja que havia de parlar, no portava pistola ni el defensaven tants guardaespatlles com els que va tenir en el passat encara més perillós, va caure sobre la lona d’un lloc públic. A terra és un símbol de l’amenaça activa contra la llibertat d’expressió, com ho va ser el 1988, quan el llibre condemnat per Khomeini, escrit com una ficció, segons els dictats de la llibertat que el va fer un escriptor, és a dir, un creador, un poeta, el va situar davant un mur de contenció trist i universal. El mateix que ara el té, a Nova York, als peus de la gravetat i la mort. Tant de bo aquestes dues últimes paraules s’esborrin mentre surten escrites. El 1988 aquell llibre (repeteixo: condemnat, no maleït) va posar un recitat inviolable, el de la llibertat d’impressió, al tall d’una navalla horrible: ¿es podrà tornar a publicar, podrà sortir de les planxes tal com va sortir quan Khomeini va decidir que ell havia de donar l’imprimàtur a qualsevol cosa que es digués dels seus sants? L’editor que l’havia publicat en anglès, l’idioma original d’Els versos satànics, Peter Mayer, president llavors de Penguin, antecedent de Penguin Random House, va decidir posar d’acord editors de tot arreu, i va aconseguir (entre altres, la de l’espanyola Alfaguara) una insòlita solidaritat mundial. Ficat en el món editorial quan era un taxista a Nova York i es va enamorar de Digueu-ne son, de Henry Roth, Mayer va arribar a la cúspide editorial gràcies a l’entusiasme que el va portar del taxi a les planxes, i quan va tenir davant el repte d’afrontar la primera traïció patida per Rushdie va posar tota la seva energia a favor de la llibertat d’expressió de l’escriptor d’origen hindú i dels que arribessin amb el mateix problema a la seva porta, al carrer o, com ara, en un lloc dedicat a la divulgació dels llibres. Temps després del succés que va commoure el món editorial, i el món sencer, Peter Mayer, editor encara, al capdavant d’Overlook Press, que havia fundat el seu pare, amic actiu de l’home que va poder morir tantes vegades per la maledicció de Khomeini, va rememorar la raó per la qual es va posar en marxa la seva lluita, personal, però també com editor, a favor d’un escriptor amenaçat per raons de la llibertat del seu ofici. Aquesta és una de les seves declaracions al respecte d’aquest succés, feta el novembre del 2011, però no en va deixar de parlar, a Espanya, on va ser amic fins a la seva mort de grans editors, com Manuel Arroyo Stephens, i d’altres que el recorden també per la seva lluita contra una fàtua que avui ha trobat el seu camí a Nova York, on per cert va viure fins a la seva mort, el 2018. Avui val la pena transcriure’l tal com ho va dir l’editor d’Els versos satànics. Va dir Peter Mayer: «En el cas del famós llibre en la publicació del qual vaig tenir-hi a veure, Els versos satànics de Salman Rushdie, molta gent em va dir que havia de deixar de publicar-lo, ja que hi havia el perill de pèrdua de vides humanes en funció de la publicació, i podria haver-ne hagut alguna més, incloent les del nostre personal a Penguin. «S’havia d’intentar equilibrar això, connectar la possibilitat que la gent perdés la vida amb defensar un principi que s’honrava fins que no era compatible amb els interessos d’una minoria gaire sorollosa, la minoria que hi havia sens dubte als països occidentals. El meu punt de vista era que nosaltres vivim a Occident, i aquests principis no només estaven marcats per la Revolució francesa, sinó que totes les llibertats que van emergir llavors i que són part del nostre patrimoni havien de ser preservades. Les nostres llibertats es veurien retallades si qualsevol minoria podia prohibir qualsevol llibre. Per exemple, un llibre sobre catòlics podia ofendre l’Església, i llavors l’Església podia indicar que si aquest llibre es continuava publicant algú podia acabar amb la vida d’un altre. O un grup jueu podia ofendre’s per alguna cosa i impedir la publicació d’un llibre sobre jueus... Jo crec que s’ha de publicar tot i tenir un debat sobre el que es publica... Però almenys 70 persones van morir com a resultat d’Els versos satànics, alguns a l’Índia, crec que hi va haver atacs al Japó, Itàlia, Noruega, Bèlgica, no sé on més... Són decisions terribles que mai vaig pensar que hagués de prendre. No vaig estar personalment involucrat en la qüestió de la vida de Rushdie –per descomptat no volia que la perdés–, ni quan vam publicar el llibre, vaig poder preveure el que passaria. Tampoc mai vaig entendre del tot perquè els musulmans havien d’estar tan afectats per la publicació. No tenia coneixements sobre islamisme, i de fet quan l’aiatol·là va llançar la fàtua, jo sabia que no havia llegit el llibre, perquè no llegia anglès i el llibre no s’havia traduït. «Així que hi havia un aspecte fraudulent en l’atac a Els versos satànics, però era el llibre i el seu concepte el que jo creia que s’havia de defensar, perquè un cop cedeixes davant els terroristes estàs acabat. És el concepte darrere de no pagar rescats a terroristes quan fan segrestos. Tothom vol que alliberin els ostatges, però si paguem hi haurà més segrestos i més ostatges. Perquè quan dius ‘no publicaré tal llibre perquè algú a qui no li agrada m’ha amenaçat’, estàs acabat. Ho faran altres. Així que jo vaig prendre la decisió que vaig prendre, per a la qual vaig tenir el suport de Penguin, per principis socials, cívics, polítics, intel·lectuals... per la llibertat de les idees. Òbviament, com que coneixia Salman, tenia tota mena de sentiments positius cap ell i el seu patiment. Però el tema era fins i tot més gran que ell, i ell és un gran escritor». Ho va dir Peter Mayer el novembre de 1999, davant uns micròfons; ho deia quan l’hi preguntaven, ens ho va dir a nosaltres. Era el seu credo, que ara podria tornar a ser el de tots els editors del món, en favor de la llibertat de publicar i, també, de la llibertat de creure o no en uns déus o uns altres. «Un cop cedeixes davant els terroristes estàs acabat». Ell va mantenir vius Els versos satànics. Ara han intentat matar, una altra vegada, el seu autor, un home difícilment lliure a Nova York, perseguit per la traïció que viu embolicada per una fàtua.

Salman Rushdie: perseguit per la traïció

El van poder matar moltes vegades, a Espanya, per exemple, a El Escorial, a la Comunitat de Madrid, a Granada..., a tot arreu on va venir després de la publicació del seu llibre més amenaçat

El més llegit