25 anys de ‘South Park’: ¿humor imprescindible o nociu?

L’episodi s’anomena ‘Cartman té una sonda anal’ i la trama central són uns extraterrestres que introdueixen un satèl·lit per la paret rectal d’un nen. Es va estrenar fa exactament 25 anys i així va donar inici a la que, per bé o per mal, és una de les sèries televisives més rellevants d’aquest segle. Creada a mitges per Trey Parker i Matt Stone i centrada en un grup de nens particularment malcriats en un poblet de Colorado, ‘South Park’ va trigar només un parell de temporades a deixar de ser un mer dispensador d’acudits grollers per convertir-se en una de les veus satíriques més escoltades de la cultura pop d’Occident. Des d’aleshores ha ofès totes les races i ideologies; ha fet broma sobre cada tragèdia compresa entre l’11-S i la guerra de Putin; s’ha burlat per igual de la cienciologia i de l’islam, dels Bush i dels Clinton, de George Clooney i de Miley Cyrus; ha mostrat Steven Spielberg i George Lucas abusant sexualment d’Indiana Jones i Mickey Mouse donant una pallissa als Jonas Brothers. I mentrestant, mentre empolvorava tot això amb pets, excrements i vòmits a punta pala, dividia rotundament els crítics entre els qui la consideren un producte televisiu absolutament necessari i els qui li atribueixen una influència majoritàriament nociva. Repassem els dos punts de vista. Ningú escapa a la sàtira de ‘South Park’ A favor Segons els seus seguidors, la capacitat satírica de ‘South Park’ no té parangó, tant per la immediatesa que li permet el seu endimoniat ritme de producció com perquè a l’adoptar el punt de vista d’uns nens, a diferència del que fan els telenotícies, la seva mirada no utilitza filtres. I així, al llarg de les seves 25 temporades, la sèrie ha parlat sense condicions de temes sensibles com la discriminació patida per la comunitat LGTBI –en el seu episodi ‘El gran crucero del Gran Gay’, de la 1a temporada–, el maltractament al qual la indústria musical sotmet les joves estrelles –a ‘La nueva imagen de Britney’, 12a temporada–, l’assetjament policial de la comunitat negra nord-americana –a ‘Los Jefferson’, 8a temporada– i la pressió insuportable que exerceixen els cànons de bellesa a ‘El hobbit’ –7a temporada–. En contra En realitat, repliquen alguns, ‘South Park’ toca temes com l’epidèmia de les armes de foc, la legalització de la marihuana, les guerres de l’‘streaming’, els atletes transgènere, els centres de detenció de migrants i els drets humans a la Xina, però hi té molt poca cosa a dir. L’única reacció que les seves pseudoreflexions són capaces de provocar és l’encongiment d’espatlles. ‘South Park’ trenca barreres A favor ‘South Park’ no va ser ni la primera comèdia televisiva ni la primera sèrie animada en fer un ús provocador d’ingredients com el sexe, la violència i la vulgaritat. Però sí és la que sempre ha arribat més lluny a través d’episodis com ‘Imaginaciónlandia’ –11a temporada–, en el qual la justícia condemna un nen a llepar-li els testicles a un altre, o ‘Scott Tenorman debe morir’ – 5a temporada–, en el qual un altre mocós és obligat a menjar-se els seus pares. I considerant que a l’humor no se li haurien de posar límits, com diuen alguns, aquesta voluntat de trencar barreres és balsàmica. En contra Tot el que va fer ‘South Park’, diuen d’altres, és prendre exemple de ‘Los Simpson’. La diferència és que ‘Los Simpson’ va ser una sèrie transgressora perquè oferia el que mai abans s’havia vist i ‘South Park’, en canvi, sempre ha buscat la provocació amb desesperació. I, si els seus episodis més recents són incapaços de trobar-la, els més antics –tant pel seu abús de referències pop com per les transformacions experimentades per la societat– s’han conservat tan bé com el mató deixat al sol. ‘South Park’ combat la correcció política En contra Els detractors de ‘South Park’ la consideren corresponsable de l’ascens de la nova ultradreta i el supremacisme blanc. El cert és que, en algunes de les temporades més recents, la sèrie s’ha burlat còmodament de Donald Trump i els seus seguidors, però, en tot cas, hi coincideix en almenys una actitud: el menyspreu per la correcció política, l’impuls irrefrenable d’ofendre els qui estan en desavantatge, la negativa a sacrificar gens ni mica la seva llibertat d’expressió a fi de protegir les comunitats marginades d’una marginació encara més forta i el mal costum d’invertir aquest dret en retòrica racista, homòfoba i trànsfoba i atacs a obesos, malalts i discapacitats. A favor El pes de la correcció política, argumenten des de l’altre costat, és cada vegada més opressiu i aclaparador i ofendre’s no només no garanteix tenir la raó, sinó que demostra una malsana falta de sentit de l’humor. Riure de tot i de tots resulta terapèutic perquè ens enforteix com a societat i ens ajuda a sobreviure a l’adversitat i la tragèdia. I Parker i Stone no tenen la culpa que alguns dels espectadors de la sèrie siguin tan miops per veure-hi models de comportament, de la mateixa manera que Martin Scorsese no és responsable que alguns creguin que Travis Bickle, el psicòpata protagonista de ‘Taxi Driver’, és un heroi. ‘South Park’ no pren partit A favor Per als fans, un dels secrets de l’èxit de la sèrie és aquest nihilisme en virtut del qual, passi el que passi, mai es casa amb ningú. La seva diana són els extremismes de tots els colors i als dos costats: l’esquerra i la dreta, els racistes i els animalistes, Kim Jong-un i la Mare Teresa de Calcuta, els devots i els ateus. ‘South Park’ no només no discrimina, sinó que és el flagell de qualsevol mena de dogmatisme. En contra Des de l’altra cantonada del quadrilàter es recorda que Parker i Stone són adeptes del llibertarisme, doctrina que defensa la llibertat individual davant la ingerència política i cultural i en virtut de la qual és perfectament possible defensar el dret a l’avortament i la legalització de les drogues, però alhora negar l’escalfament global, la sanitat universal i l’ús del llenguatge inclusiu. També llibertària, és una filosofia que els anglosaxons anomenen ‘bothsidesism’, que podríem traduir com a ‘ambdoscostadisme’: com que gairebé tot en aquesta vida es redueix a prendre partit entre dues opcions igualment desagradables –a ‘South Park’ es parla d’elegir entre «un rentat vaginal» i «un sandvitx de merda»–, el més assenyat és no preocupar-se pels altres ni implicar-se en res. ‘South Park’ és fidel als seus principis A favor Si en la novena temporada la sèrie va fer humor salvatge a costa dels estralls causats per l’huracà ‘Katrina’ i la presumpta homosexualitat de Tom Cruise, en la 25a ha fet el mateix a costa de la pandèmia de coronavirus i d’una publicitat de criptomonedes que va fer guanyar molts diners al seu protagonista, Matt Damon, i perdre molt més als qui se la van creure. En altres paraules, ‘South Park’ no ha canviat. I, a jutjar pel contracte que Parker i Stone van firmar recentment i que els compromet a produir sis temporades més de la sèrie i 14 pel·lícules basades en ella, així està bé. En contra D’altra banda, pot ser que la mecànica de la sèrie no hagi canviat, però Parker i Stone, sí. Ja no són aquells ‘outsiders’ que combatien l’‘establishment’ –i que es van presentar a la gala dels Oscars de l’any 2000 col·locats de LSD– sinó que ara ells encarnen l’‘establishment’ i ho demostren tant el seu poder mediàtic com els seus comptes bancaris. I que es continuïn presentant com a rebels antisistema per justificar el seu humor destructiu corre el risc d’empoderar els qui s’emboliquen d’un halo de victimisme per imposar la seva intolerància.

25 anys de ‘South Park’: ¿humor imprescindible o nociu?

La sèrie d’animació creada per Trey Parker i Matt Stone compleix un quart de segle embolicada en la polèmica sobre si la seva sàtira salvatge és cultural i socialment beneficiosa o perjudicial

El més llegit