Tot i que el veritable ensurt sigui el compte del xiringuito o, en una badada, la sostracció del bolso i les xancletes, sempre adverteixo que, abans d’unes vacances a la platja, abstingui’s de visionar la pel·lícula Tauró (Spielberg, 1975). Ficats a l’aigua, segur que ens persegueix la banda sonora de John Williams fins que el frec amb una bossa de plàstic desencadeni el pànic: ¿és la pell del ferotge esqual? La literatura i, sobretot, el cine, no han sigut la millor campanya de relacions públiques per a l’injuriat gremi dels taurons. En comptes de protegir aquests peixos tan necessaris per a l’equilibri de mars i oceans continuem caçant-los: matar el ‘dolent’. El mateix podem dir d’una altra cinta que també va causar estralls en la psique de l’espectador. Em refereixo a Los demonios de la noche (Stephen Hopkins, 1996). Aquí, el colossal tauró blanc és substituït per una parella famolenca de lleons que cacen les seves preses humanes sense compassió.