El fals mite dels lleons assassins d’homes

Tot i que el veritable ensurt sigui el compte del xiringuito o, en una badada, la sostracció del bolso i les xancletes, sempre adverteixo que, abans d’unes vacances a la platja, abstingui’s de visionar la pel·lícula Tauró (Spielberg, 1975). Ficats a l’aigua, segur que ens persegueix la banda sonora de John Williams fins que el frec amb una bossa de plàstic desencadeni el pànic: ¿és la pell del ferotge esqual? La literatura i, sobretot, el cine, no han sigut la millor campanya de relacions públiques per a l’injuriat gremi dels taurons. En comptes de protegir aquests peixos tan necessaris per a l’equilibri de mars i oceans continuem caçant-los: matar el ‘dolent’. El mateix podem dir d’una altra cinta que també va causar estralls en la psique de l’espectador. Em refereixo a Los demonios de la noche (Stephen Hopkins, 1996). Aquí, el colossal tauró blanc és substituït per una parella famolenca de lleons que cacen les seves preses humanes sense compassió. La filmografia sobre felins ‘devoradors d’homes’ és més àmplia, i ara s’estrena La bestia (Baltasar Kormákur, 2022). En definitiva, si tenen pensat un safari fotogràfic i acampar a la sabana africana, seria aconsellable que aprenguin a separar la realitat de la ficció ja que, altrament, no dormiran tranquils. Fa més de 25 anys que aquest primat conviu amb lleons salvatges a l’Àfrica i pot afirmar que no són animals assassins. Llavors, ¿per què, a diferència de la fantasia sobre la qual versa Tauró, la trama de Los demonios de la noche està basada en un succés històric? Terror al campament El març del 1898, un enginyer de l’exèrcit anglès, el coronel John Henry Patterson, va ser destinat a Tsavo, a Kenya, per dirigir les obres del ferrocarril que comunicaria Mombasa amb el llac Victòria. A falta de mà d’obra especialitzada, la major part dels treballadors procedien de l’Índia. Precisament, tot just arribar, Patterson va rebre informes sobre diversos indis atacats i devorats per felins. Una parella de lleons mascles havia sembrat el terror al campament; es burlaven dels tancaments i sostreien humans fins i tot quan dormien sota sostre. Els treballs del ferrocarril es van paralitzar i el coronel va posar tot el seu afany a eliminar uns éssers que molts ja veien com a ‘dimonis’ nocturns. Va col·locar trampes, esquers vius i llocs d’observació i els depredadors, dia rere dia, aconseguien escapolir-se; fins que els va abatre el desembre del mateix any. Les pells dels dos exemplars es van preparar com a alfombres per a la casa dels Patterson. Durant un viatge pels Estats Units, el 1924, van vendre el trofeu –juntament amb altres restes de les criatures– al Field Museum of Natural History de Chicago, on van decidir transformar les pells en animals taxidermitzats. Avui encara s’exhibeixen al públic. El testimoni de l’esdevingut a Kenya va ser publicat pel mateix coronel Patterson (Los devoradores de hombres de Tsavo; Edhasa). El llibre està ple de presumptes exageracions i, segons l’autor, haurien mort més d’un centenar de treballadors; ara bé, vistes les dures condicions laborables i sanitàries segur que la majoria de les baixes índies i africanes van ser responsabilitat dels gestors europeus del ferrocarril, més que d’una parella de felins. Per exemple, anàlisis isotòpiques –realitzades a partir dels ossos conservats a Chicago– han permès estudiar la dieta dels dos espècimens i s’ha calculat que només haurien consumit un màxim de 35 humans. Tot i així, és innegable que són moltes víctimes. Però, insisteixo, els lleons no són assassins de dones i homes llevat de situacions excepcionals. ¿Què va passar ocórrer a Tsavo, episodi sobre el qual s’ha edificat el fals mite dels lleons assassins? Pesta bovina i sepultures deficients A finals del XIX, i a causa de les sequeres, es va originar una epidèmia de pesta bovina que va delmar grans manades d’herbívors salvatges: la font d’alimentació dels depredadors naturals. Això va coincidir amb l’arribada de 3.000 obrers del ferrocarril; accidents i malalties van acabar amb un nombre considerable d’aquests, i la poca cura que se’ls va donar als seus cossos va poder facilitar que els lleons accedissin a la carn humana; no són carronyers, però la gana dicta les regles. A poc a poc, van perdre la por a l’Homo sapiens i es van atrevir a atacar els campaments de nit. Hi ha llops que, davant la degradació dels boscos i la desaparició de les seves preses habituals, s’han especialitzat en la captura d’animals domèstics; i les gavines que abans s’alimentaven del mar ara poblen els abocadors de les ciutats o roben l’entrepà del vianant. L’objectiu és sobreviure. A més, de l’estudi anatòmic dels lleons de Tsavo es dedueix que, com a mínim, un d’ells patia una patologia dental als ullals. La dentició és bàsica per a la caça i ingesta de grans animals, i un depredador amb un problema bucal, per no morir, és normal que centri la seva atenció en criatures més dèbils. De fet, durant l’ocupació colonial de l’Àfrica, es va parlar molt sobre altres ‘devoradors d’homes’. Lleons vells solitaris (en un grup familiar no caça el mascle sinó les femelles), malalts i mancats de velocitat que atrapaven nens i persones grans, o adults desprevinguts. Caçadors blancs, com John A. Hunter, van abatre alguns d’aquests felins per encàrrec del govern britànic a Kenya. I el guardaboscos George G. Rushby va rastrejar una família de lleons a la localitat tanzana de Njombe; segons els seus càlculs, entre el 1932 i el 1947, haurien causat la mort de més d’un miler d’indígenes. Una altra vegada, la sequera i una epidèmia de pesta bovina n’eren la causa. Tradició cultural lleonina En circumstàncies normals als felins no els interessem com a menjar. Altrament jo no seria aquí. Sota les acàcies del Serengeti, pernocto en tendes els finestrals de tela mosquitera de les quals són un ridícul obstacle per a les enormes i afilades urpes dels lleons; els mateixos que rugeixen al teu voltant i que, en més d’una ocasió, han caçat antílops –i altres peces– a l’interior dels nostres campaments. De dia estudio i filmo l’espècie Panthera leo a bord de tot terrenys oberts; les famílies de lleons passen tan a prop del vehicle que si tragués la mà tocaria els seus caps. ¿Què impedeix convertir-me en el dinar quan d’un salt ja serien dins del 4x4? Des de la Prehistòria els lleons han après que els humans érem l’equivalent a problemes. A falta de velocitat, força, empentes o llargs ullals utilitzem eines i desenvolupem complexes estratègies de cooperació social per enfrontar-nos als perills de la sabana. Consegüentment, després d’innombrables trobades entre homininos i lleons, en els quals els felins van poder sortir-ne malparats, l’experiència acumulada –la tradició cultural– del rei lleó dictamina que és més fàcil i productiu caçar una zebra que aquests primats bípedes nouvinguts al seu territori. En aquest sentit, quan pretenc seguir un grup de lleons sense que fugin, mai ho faig acompanyat pels maasai. Fa segles que els guerrers ilmoran, armats de llances i matxets, s’enfronten a aquests felins per demostrar el seu valor; o han donat mort a qualssevol dels que, per error, hagi matat una de les seves vaques. És detectar la presència d’un maasai i el lleó prefereix agafar un altre camí. ¿I el foraster? Sempre que respectem les lògiques regles de la sabana els lleons seguiran amb el seu dia a dia: menjar preses de quatre potes. Cura amb l’hipopòtam La realitat és que el mosquit Anopheles continua sent l’animal més mortífer de l’Àfrica (la malària és una malaltia endèmica). I d’entre els mamífers, tres herbívors –hipopòtam, búfal i elefant– són els que causen més nombre d’accidents mortals. Però a la sabana, i a tot el planeta, l’animal més perillós és l’humà. La caça furtiva i esportiva, sumades a les conseqüències del canvi climàtic i l’ocupació antròpica dels espais naturals, és possible que extingeixin els grans depredadors en molt poc temps. Per acabar, i vist el tràiler de La bestia, voldria recomanar l’obra magna sobre l’autèntic comportament del lleó: The Serengeti lion, del naturalista George B. Schaller. Sense oblidar-me del diari que va escriure Joy Adamson sobre les seves vivències junt amb la lleona Elsa: Nacida libre (Capitán Swing). Un treball de conservació que van continuar el seu marit George –assassinat per furtius–, l’acabat de morir Tony Fitzjohn i un gran nombre de dones i homes africans. I és que el cert és que a la natura no hi ha animals dolents... és un clixé cultural humà.

El fals mite dels lleons assassins d’homes

Amb l’estrena de la pel·lícula ‘La bestia’ torna un clixé cultural humà consolidat en l’episodi real ocorregut a Tsavo, Kenya, a finals del segle XIX i amplificat per la literatura i el cine

El més llegit