‘Azzurro’ és un clàssic del faristol de Paolo Conte (que n’és l’autor, juntament amb el lletrista Vito Pallavicini), però per ajustar-lo a la categoria d’anticançó de l’estiu cal recordar-lo, sobretot, en la seva versió original, la d’Adriano Celentano, de 1966. Aquí, amb la seva fanfàrria i un ritme de marxa, entonat amb veu franca, «que pertany al poble i que busca la veritat», segons va dir Conte un dia, es manifesta el cru contrast entre la seva joia aparent i el pas canviat que transpira la lletra.