Sergio Ramírez: «Nicaragua és una ferida molt profunda»

És gran i sembla fort, Sergio Ramírez, però li mires els ulls melancòlics i greus que té i t’agafen ganes d’abraçar-lo, d’oferir-li casa teva o l’alegria. Ara viu a Madrid, en una casa provisional que sembla fixa, perquè el règim de Daniel Ortega, del qual va ser vicepresident a la Nicaragua de la revolució que va deposar el dictador Somoza, es va tornar fa anys també una dictadura que ha enviat a les tenebres de l’exili molta gent com aquest escriptor que té l’estil pausat, com si estigués component música a més d’ajuntar paraules. Altres companys de Sergio Ramírez viuen el mateix ostracisme o fins i tot la presó, els han tret de casa. Aquest gran símbol de les seves vides, ja que l’exili és una ferida que s’assembla a les ferides de sang, és metàfora també en la literatura d’aquest nicaragüenc que fa deu anys va publicar, en el seu llibre de contes Flores oscuras (Alfaguara), un relat que sembla premonitori d’aquesta soledat a què tant ell com la seva dona, Tulita, els ha enviat el dictador Ortega. Aquest conte, No me vayan a haber dejado solo, que parteix d’un vers de César Vallejo, és una esclafit d’emoció: un home torna a casa i troba que ja res del que havia sigut seu, ni la gent, l’està esperant. A partir d’aquest conte sorgeix aquesta entrevista. Sergio va respondre sempre com si estigués mirant a l’infinit. Aquest cinc d’agost, per cert, fa 80 anys. P. Després del seu conte No me vayan a haber dejado solo, ¿quantes vegades ha tingut ganes d’explicar la seva infància? R. Moltes vegades. La memòria sempre tendeix a alterar la realitat, però, malgrat això, sempre és un exercici atractiu. Jo crec que el poble on es neix i on es viu la infància un el rememora, i també el reinventa. Sempre està en la memòria. I fixa’t que ara ja no en recordo seqüències, sinó fotos fixes. El que em queda són fotos fixes de la meva infància. Aquesta infància que, amb els anys, es torna un país estranger on un sempre vol tornar. Jo vaig tenir una infància molt domèstica. El meu pare era catòlic i la meva mare, evangèlica, i hi va haver un litigi per aquesta diferència religiosa quan s’havien de casar. En aquella època, això era important: ¿un catòlic casant-se amb una protestant?, quina barbaritat. Doncs bé, el meu pare i la meva mare ho van superar i després ningú va imposar les creences als fills. El meu pare vivia fent bromes i la meva mare era més seriosa. I jo em movia en aquest món, com un nen fent-me partícip d’una cosa i d’una altra. P. ¿El nen que va ser continua cridant-lo? R. Sí. Amb una veu llunyana, però hi és. Continua parlant-me. Em dona pau, quietud. La infància sembla que no té dolor, que és feliç. No és així, però això ens sembla i per això ens agrada tornar-hi. P. ¿Quins colors tenen els seus records? R. Són en blanc i negre. I les imatges en aquests colors m’han fascinat sempre, perquè tenen més relleu. Són més nítides. També tenen el color de la sorra volcànica. Sempre em recordo caminant pel carrer que porta a casa meva, que descendeix, i en què es pot veure per sobre de les teulades un volcà. De fet, gairebé puc concebre que el volcà és al pati de casa. Quan jo era petit, aquest volcà feia soroll a mitjanit i jo l’escoltava esglaiat. És que viure gairebé a la falda d’un volcà és una experiència inigualable P. ¿Quin va ser el moment més feliç de la seva infància? R. Menjar en família. Ens distribuíem a la taula com si així quedés clar que un tenia un lloc a la vida. Aquesta casa de Masatepe se la va quedar la meva germana i després va morir i ara és de les meves nebodes. Quan anava a Masatepe sempre anava a dinar a aquesta casa. Hi vaig tornar mentre vaig poder, és clar. P. I ara que està lluny, ¿com hi torna? R. La memòria no és cinètica, sinó de fotos fixes. I ara només en recordo fragments, imatges... Em veig caminant cap a casa meva, amb el volcà darrere de casa. Tot i que fixa’t que jo sempre recordo que em semblava que el volcà era al pati de casa meva. Era una il·lusió òptica, és clar. Recordo l’arquitectura de la casa, com la va construir el meu pare... Alguns companys van ser assassinats, tan joves, en les primeres protestes contra Somoza [...] Enfrontar-se amb la mort als 17 anys és una cosa molt transcendental. Perquè a aquesta edat un no pensa en la mort. P. Després ha tingut altres cases. R. Sí. De Masatepe vaig passar a viure a León, en una habitació d’estudiants. Una habitació infame, sense ventilació, amb una calor de 35 graus, amb un matalàs ple de pols... Va ser un canvi molt radical: d’un poble a una gran ciutat. Vaig marxar i vaig saber que jo ja no hi tornaria. Anava a visitar els meus pares, és clar. Però una cosa és fer visites i una altra cosa és viure allà. Realment mai hi vaig tornar perquè després vaig marxar a Costa Rica, després em vaig instal·lar a Managua i ja mai hi vaig tornar. Però tinc grans records d’aquella etapa. Vaig viure allà dels 16 als 21. Vaig marxar d’allà per casar-me. Els meus companys d’allà, doncs... gairebé tots ja són morts. Alguns van ser assassinats, tan joves, en les primeres protestes contra Somoza. El que vaig viure allà m’ha deixat una empremta inoblidable. Enfrontar-se amb la mort als 17 anys és una cosa molt transcendental. Perquè a aquesta edat un no pensa en la mort. A partir de llavors comences a viure amb aquests morts a sobre. Mai he oblidat aquells companys assassinats aquella vegada. Mai he oblidat, tampoc, que podria haver sigut jo, el mort. P. ¿I les seves altres cases? R. Quan vaig tornar a Nicaragua, jo no tenia casa pròpia. A Costa Rica, tampoc, i això que no era difícil comprar-ne una. Deu ser que jo volia tornar a Nicaragua. Bé, al tornar, vaig estar tres mesos en un hotel i després vaig viure 10 anys en la que va ser la casa vicepresidencial. La vaig acabar apreciant, aquella casa, però no va ser una cosa definitiva. Potser els arbres, sí. Tinc un text que es diu El chilamate, que és un arbre enorme i molt invasiu. Aquest arbre estava en aquella casa, i em sentia molt protegit per ell. Un dia vaig passar per aquell edifici, estava abandonat i amb les arrels de l’arbre per tot arreu, com si amb això demostrés el seu rancor per haver-lo abandonat. P. ¿I ara quina és casa seva? R. Casa meva és la que està tancada a Managua, on vaig viure menys de dos anys. La va fer la meva filla, molt bonica, dos pisos... Però el que més m’agradava era la meva biblioteca. Jo em tancava a treballar allà molt a gust, amb molta llum... Però l’únic que vaig arribar a escriure allà va ser la meva novel·la Tongolele no sabia bailar. Després vaig haver de marxar de Nicaragua. Mai abans havia tingut una casa en propietat i... mira ara: visc a l’exili. Intento suportar aquesta realitat; no és el que voldria, però sé que n’he de treure tan profit com sigui possible. Per mi és difícil viure en un pis, perquè jo he viscut sempre en camp obert, envoltat per la natura, amb un pati... Però m’aixeco sense angoixa. Em sento tranquil en aquest país. De vegades em preocupo més per la meva dona, perquè per ella està sent més difícil. No és que jo em faci el valent, ho assumeixo i ja està. P. Aquest és el país que habita. R. Sí. Però em sento protegit a Espanya. Lliure, també. I això és important en aquesta etapa de la meva vida. P. Perquè Nicaragua, en canvi, és el contrari a la llibertat. R. Sí. És una ferida molt profunda. Sobretot, perquè la situació empitjora dia rere dia. Tanquen l’Acadèmia de la Llengua, expulsen les monges de la Mare Teresa de Calcuta... Jo em sento impotent en la tasca de recuperar el país. Només puc alçar la veu, clamar contra l’abisme. El canvi a Colòmbia i a Xile m’omple d’esperança. Ha arribat al poder una esquerra responsable. Nicaragua, en canvi, està totalment al marge d’una cosa així. Té un règim retrògrad, d’idees obsoletes i delirants. P. Aquesta Amèrica a què pertany Nicaragua està plena de canvis. ¿Quin paper té el seu país en això? R. Un de molt marginal. A mi el canvi a Colòmbia i a Xile m’omple d’esperança. Em sembla que ha arribat al poder una esquerra responsable. Nicaragua, en canvi, està totalment al marge d’una cosa així. Té un règim retrògrad, d’idees obsoletes i delirants. Però l’Amèrica Llatina, en general, avança cap a la consolidació de la democràcia. P. En Adiós muchachos, el llibre que va escriure després de deixar la política, no hi ha rancor. ¿Podria escriure aquest llibre avui, amb la mateixa tessitura? R. Intentaria fer-lo amb el mateix to, però en el marc de la nova realitat. En aquest llibre vaig donar el benefici del dubte a Ortega. La improvisació dels primers moments era molt honesta, era voler resoldre els problemes. Però després la ideologia va caient com una llosa. Una altra vegada, «primer la ideologia, companys». Això ho encotilla tot, i això va traient amor a la gent. Al final, la ideologia es va estratificar i no va poder evolucionar i no va poder llegir la realitat, perquè només es va llegir a si mateixa. I això va ser una gran tragèdia. Llavors, ara potser no podria escriure aquest llibre igual. Ara la deriva dictatorial és brutal. I en un nou llibre no podria ignorar-ho. P. Ortega apareix en la història com un company de pupitre, seu i de molts altres. ¿Per què ell ha reaccionat amb odi envers els seus companys de lluita? R. Entre nosaltres hi havia camaraderia, bromes... No sé si amistat a fons, perquè un amic és el que explica les penes a l’altre i jo mai vaig explicar les meves penes a Ortega ni ell em va explicar les seves. Ell tenia la seva vida i jo, la meva. Jo vivia més hores a la Casa de Govern que a la meva pròpia casa. Els nens estaven a càrrec de la meva dona i jo estava intentant canviar el país. Jo crec que ara continua instal·lat en una vella ideologia, perquè ell creu que encarna tot això. Perquè pensa que ell i només ell té la raó i que, per això, ell és insubstituïble. Així, el poder no té límits. P. Molts dels seus companys pensen el mateix. Alguns han pogut fugir; d’altres han sigut reprimits a Nicaragua. R. Tinc amics molt estimats que estan presos, sí. D’ideologies molt diferents. De tots els colors polítics. Gent valenta que es va quedar a casa esperant que anessin a detenir-los. Uns presos a la presó i altres presos a casa seva o a la seva ciutat, perquè no poden sortir de Nicaragua. Jo crec que els millors se’n van anar amb mi. Els millors ens en vam anar junts, i no es van quedar els millors. D’Ortega es van allunyar Dora María Téllez, Hugo Torres, Luis Carrión... Tothom qui tenia alguna cosa per aportar se’n va anar. Per tant, jo sento que estic on he de ser. Els primers moments després de la Revolució van ser feliços. Em recordo al meu despatx, amb gent molt humil preguntant com organitzar-se. Jo mateix prenia notes del que escoltava; em fascinava. P. Però en la Revolució, o immediatament després, ¿hi va haver estones de felicitat? R. Sí. Els primers moments després de la Revolució. Em recordo al meu despatx, com a membre de la Junta de Govern, amb gent molt humil preguntant com organitzar-se ara que ja no hi eren els somocistes. Jo mateix prenia notes del que escoltava; em fascinava. Potser per la il·lusió que tenien. Després ja hi va haver algú que prenia notes per mi i me’n feia resums. O sigui: es va perdre el contacte directe amb la gent, una cosa que a mi em feia molt feliç. P. ¿I quin va ser el pitjor moment? R. Doncs... quan el meu fill se’n va anar al servei militar, a un campament d’entrenament, i la meva dona anava cada cap de setmana a visitar-lo. Va arribar el moment que li van dir que ja no hi havia d’anar perquè l’escamot marxaria. I en aquell moment vaig sentir por que me’l matessin en la lluita armada. P. Al seu conte diu que el seu pare de tot en feia una festa. R. Sí. Així és com jo el recordo. La meva mare era molt rígida, ens imposava disciplina i veia el meu pare com un irresponsable. Ell tenia molt sentit de l’humor i era molt festaire. Era president del Club de Leones i, si inauguraven un quiosc, per exemple, treia la meva mare a ballar davant de tots i... això per a la meva mare era una angoixa. A ella no li agradava exhibir-se en públic. El meu pare reia i ella s’enfadava. P. Ara vostè és el pare. R. Sí. Em sento molt orgullós de ser-ho. Em sento molt orgullós dels meus fills. I dels meus nebots també. Fa poc vaig rebre la carta d’un nebot que està als Estats Units, que és pediatre. És molt bonica perquè recorda quan jo li vaig corregir un discurs i li vaig dir que el llegís amb aplom. I ell fa ara una anàlisi de la paraula ‘aplom’ per viure la vida. La seva vida, la meva, la de tots, ¿no? P. La mare ara és Tulita. R. Sí. És la que ha suportat tot l’edifici familiar, fins i tot en les circumstàncies més dures. Quan vaig marxar el 78, la vaig deixar sola amb els fills, sense res..., i va tirar endavant mentre jo feia vida clandestina a Costa Rica. P. ¿Com ha vençut la temptació de polititzar la seva escriptura? R. Mai m’he sentit com un polític. Sempre ho he vist tot com un escriptor i sempre he cregut en la literatura. I la literatura no és una arma; no dispara. La literatura serveix per despertar una passió crítica. P. ¿Com eren els escriptors amb qui vostè es va trobar i el van adoptar com a germà petit: Gabriel García Márquez, Tomás Eloy Martínez...? R. Eren gent molt diversa. Potser, de tots ells, vaig tenir més intimitat amb Tomás Eloy. Ens explicàvem les penes. L’accident de la seva dona, el seu càncer..., tot això m’explicava. Gabo era el pare literari i, al principi, em cohibia. Però després vaig entendre els seus mecanismes. De tota aquella generació d’escriptors, en vaig aprendre molt. P. Ara la literatura hispanoamericana ja no és només el boom. R. El boom va ser la clau que va obrir una comporta per la qual ha passat molta gent. Uns millors que d’altres, però ara i des de fa temps hi ha un reverdiment constant de la literatura llatinoamericana.

Sergio Ramírez: «Nicaragua és una ferida molt profunda»

Des del seu exili madrileny, l’escriptor nicaragüenc recorda una infància feliç, una joventut revolucionària i la seva posterior estada en el poder que li va permetre tocar els somnis que tant havia anhelat, i que ara semblen tan llunyans

El més llegit