Iron Maiden: tot el que has de saber del seu megaconcert a Barcelona

Tot i que aquests dies sigui delicat recórrer a les metàfores bèl·liques, Iron Maiden torna aquest divendres a Barcelona convertit en màquina de guerra, amb el xou més gran que mai hagi presentat a la ciutat. Després de més de quatre dècades de carrera, és ara quan el grup britànic deixa enrere el pavelló i fa el salt a l’estadi amb un concert en què presentarà el seu flamant ‘Senjutsu’ (títol en japonès que al·ludeix a l’‘estratègia’ i l’‘art de la guerra’) i recorre a un bon nombre d’himnes metalers que, pel que sembla, a hores d’ara interpel·len a diverses generacions. Repassem les claus de la seva tornada. La gira més torturada La banda va emprendre el 2018 aquest ‘Legacy of the beast world tour’ (basat en el videojoc del mateix nom), concebent-lo com un recorregut pels seus clàssics, però l’aparició, el setembre passat, de ‘Senjutsu’, ha modificat una mica els repertoris i introdueix en el concert tres temes de la nova collita, col·locats seguits com a arrencada del concert. La cita a l’Estadi Olímpic (sis anys després de la seva última visita a Barcelona, al Rock Fest) arrossega dos ajornaments per causa pandèmica, el 2020 i el 2021, i és l’única a Espanya d’aquest any. L’itinerari europeu, que ha encaixat les suspensions de Moscou i Kíiv, acaba diumenge a Lisboa. A l’Estadi, abans de l’actuació d’Iron Maiden (20.50 hores), hi haurà racions de hard rock amb la banda australiana Airbourne (18.15 hores) i de metal goticosimfònic amb el combo holandès Within Temptation (19.20 hores). Un número u anticomercial El seu últim disc, ‘Senjutsu’, és dens, intricat i de pel·lícula, amb temes extrallargs (de fins a 12 minuts), desenvolupaments de metal progressiu (en línia amb les seves altres obres del segle XXI) i un rerefons líric heroic. El tema titular, amb text de Steve Harris (baixista i històric líder discret de la formació), fa al·lusions a la «gran muralla» que ens protegeix d’un mal intangible («lluita fins al final, mai podran posseir-nos») en una picada d’ullet al món de ‘Joc de trons’. Àlbum doble, teòricament anticomercial, ha sigut número u a 24 països (inclosa Espanya) i elogiat per mitjans tan allunyats del heavy metal com ‘Pitchfork’, bíblia ‘hipster’ (que li va donar un 7,4 sobre 10), i va trencar uns quants esquemes. En un temple japonès Iron Maiden ha acompanyat tradicionalment els seus concerts en muntatges vinculats a l’imaginari del seu disc de torn (sobretot des d’aquell, literalment, faraònic ‘World slavery tour’, el 1984). I aquesta vegada, a joc amb l’estètica japonesa de ‘Senjutsu’, el concert comença amb la imatge d’un temple oriental i dues pagodes que s’eleven als dos extrems de l’escenari. A partir del quart tema, el venerable ‘Revelations’ (viatge a l’àlbum ‘Piece of mind’, del 1983), aquest quadro desapareix i ocupa el seu lloc un teló de fons gòtic, amb els majestuosos vitralls d’una catedral, que es manté la resta del xou. A ‘Flight of icarus’ irromp una figura alada entre fogonades clavades per Bruce Dickinson des d’una boca de canó col·locada a la seva màniga esquerra. Festival de gags Un Eddie samurai Una de les claus de l’èxit intergeneracional d’Iron Maiden, com a banda de rock i atracció del món de l’entreteniment, és la figura d’Eddie ‘the Head’, o simplement Eddie, la simpàtica i macabra mascota que il·lustra les portades dels seus discos i que, gira rere gira, es cola als concerts amb il·limitats vestuaris. Després d’haver-lo vist amb benes com una mòmia, a mode d’‘alien’ o d’indi maia, Eddie irromp ara com a paladí oriental de tres metres d’alçada, entre els solos de guitarra del primer tema, ‘Senjutsu’ (i no avançat el concert, com és habitual), amb una aparatosa escena d’esgrima amb aquell avesat espadatxí que és Dickinson. Torna a sortir de nou, com el teló de fons, en forma de bèstia amb banyes en la repesca d’Iron Maiden i amb casaca al galop de ‘The trooper’, on es torna a enfrontar amb el cantant. L’Eddie samurai ve de lluny, tot s’ha de dir: recordem la portada de l’epé en directe ‘Maiden Japan’ (1981). Himnes que creuen generacions Des que el 1999 el grup va recuperar la seva formació clàssica (més el retingut Janick Gers, amb qui sumen tres guitarres en escena), la seva singladura ha sigut un passeig triomfal. El seu gran capital, un repertori trufat d’himnes amb categoria d’estàndards metalers, incloent-hi aquell ‘Run to the hills’ disposat en el tram de bisos. Dickinson, amb una veu aparentment en bona forma, ara potser una mica més greu, s’avé a cantar peces que originalment van gravar altres cantants, ja fos el titular original Paul Di’Anno (cas d’‘Iron Maiden’) o, més sorprenent potser, aquell meritori substitut temporal anomenat Blaze Bayley (dues composicions dels seus discos dels noranta). Desenvolupat i radicalitzat el metal en infinites ramificacions, el catàleg històric d’Iron Maiden torna a Barcelona, al recinte més gran en què ha tocat fins ara, lluint un popular cançoner de rock del qual molts volen disfrutar almenys una vegada.

El més llegit