En els últims anys s’ha parlat molt del boom de les dones directores, de com han amplificat la seva presència dins de la nostra indústria, d’aquesta nova generació de creadores que s’ha obert camí a cop d’històries narrades des de la seva particular mirada i sensibilitat, expandint el ventall de temes i d’estils. Ja no és una cosa residual com ocorria fa vint anys. L’armada femenina s’amplia any rere any i es consolida gràcies al seu talent, trencant fins i tot fronteres. Aquest any, al Festival de Berlín Carla Simón va guanyar l’Os d’Oro amb ‘Alcarràs’ i a la secció Panorama es va presentar ‘Cinco lobitos’, l’opera prima d’Alauda Ruiz de Azúa. A més de la seva repercussió internacional, les dues pel·lícules han aconseguit consolidar-se a la taquilla espanyola, tot un repte en aquests temps postpandèmia, i s’han convertit en això que abans anomenàvem ‘sleepers’, pel·lícules de llarg recorregut a la cartellera que a poc a poc van trobant el seu públic. Les dues tenen a més una cosa en comú que les caracteritza i que no pot passar inadvertida: estan produïdes majoritàriament per dones.