‘El diablo cojuelo’: el segle d’or amb nas de pallasso al Condal

A Lluís Homar li haurem d’agrair el desglaç de la relació de Barcelona amb el teatre del segle d’or. De zero a cent, sota la seva direcció la Compañía Nacional de Teatro Clásico ens n’ha visitat tres cops en tres mesos, l’última a través d’un curiós encàrrec a la popular formació de pallassos Rhum & Cia. Pot semblar una bogeria, i a la pràctica ho és. Escullen per a l’adaptació –«perquè no n’hi havia cap més a la llibreria»– un text de Luis Vélez de Guevara, la prosa ‘El diablo cojuelo’ de 1641, que ens arriba en versió libèrrima de Juan Mayorga. Quan l’imprevisible es torna norma i el to moralitzador es posa el nas vermell, el tan barroc exercici del teatre dins el teatre comença a caminar amb sabatots. La situació i presentació de personatges es dilata, com si els costés entrar en matèria. Al principi, el referent literari gairebé sembla un MacGuffin, una excusa per tornar als gags recurrents, «treballar de treballar» i altres falques que la companyia catalana té consolidades. La fórmula funciona, equilibri de pista clàssic: Joan Arqué és un cara blanca moderníssim, pretensiós i autoritari, que quan treu la pistola sembla un gàngster; Martínez (Jordi Martínez), el seu contrapunt august, va de trampós, trenca una vegada i una altra la quimera d’una representació seriosa «que serveixi d’orgull futur per a les nostres netes». Abunden les bromes recurrents juntament amb la insubmissió pirandeliana de ‘clowns’ que mosseguen sense fer mal. Un grapat curt de passatges Tantes voltes perquè al final sembla que de Vélez de Guevara només importa un grapat curt de passatges. Comencen amb la introducció, quan l’estudiant burlador allibera el diable protagonista. Després arriba l’escena del terrat, amb la criatura màgica aixecant les teulades de Madrid per veure els costums nocturns dels seus ciutadans al segle XVII. I dos passatges més: el somni de l’estudiant que es converteix en un fèrtil deliri surrealista i la visita al club literari, diatriba contra l’estil dels poetes de l’època. La direcció d’Ester Nadal troba l’equilibri combinant la poètica del retaule de comèdies amb la pista del circ, síntesi palpable en l’escenografia de Laura Clos. No falten les excentricitats, com la transformació del vestuari i l’attrezzo en instruments musicals, troballes de Xavi Lozano per als variats entremesos musicals que oxigenen l’obra. Amb secundaris com Roger Julià, Mauro Paganini i Piero Steiner, la ‘troupe’ va a més, trepitja amb força el terreny de qualitat de companyies com Ron Lalá, referents del clàssic divertit. Després d’aquesta jugada airosa, Rhum & Cia es poden atrevir amb qualsevol cosa.

‘El diablo cojuelo’: el segle d’or amb nas de pallasso al Condal

Sota el paraigua de la CNTC, la ‘troupe’ de ‘clowns’ de Rhum & Cia s’atreveixen amb l’adaptació d’un clàssic en prosa del segle XVII

El més llegit