A Lluís Homar li haurem d’agrair el desglaç de la relació de Barcelona amb el teatre del segle d’or. De zero a cent, sota la seva direcció la Compañía Nacional de Teatro Clásico ens n’ha visitat tres cops en tres mesos, l’última a través d’un curiós encàrrec a la popular formació de pallassos Rhum & Cia. Pot semblar una bogeria, i a la pràctica ho és. Escullen per a l’adaptació –«perquè no n’hi havia cap més a la llibreria»– un text de Luis Vélez de Guevara, la prosa ‘El diablo cojuelo’ de 1641, que ens arriba en versió libèrrima de Juan Mayorga. Quan l’imprevisible es torna norma i el to moralitzador es posa el nas vermell, el tan barroc exercici del teatre dins el teatre comença a caminar amb sabatots.