Sergio Caballero, codirector del Sónar i responsable de les seves al·lucinants campanyes d’imatge, relatava fa un parell de mesos en aquest diari els problemes amb què el festival va topar en les albors dels anys 90 per aconseguir patrocinadors: «Buscaves marques i no entenien res. L’electrònica era el dimoni. La gent, incloent-hi periodistes, esperava d’un artista que sués a l’escenari, no que premés botons en una màquina». La rància suspicàcia no només posava en dubte que una sessió de ‘discjòquei’ fos música, sinó també un concert de hip-hop, amb les seves bases rítmiques pregravades, o un supermuntatge audiovisual de, per exemple, The Chemical Brothers o Daft Punk: allà no hi havia guitarres ni bateries ni teclats a l’ús, sinó un parell de tipus en la penombra manipulant plats, botoneres i ‘laptops’. Això, es deia, no era una concert: era un karaoke amb màquines.