25 anys de ‘La princesa Mononoke’: quan Miyazaki es va fer gegant

El setè llargmetratge del geni de l’anime Hayao Miyazaki havia de ser, segons ell mateix havia decidit, l’últim de la seva carrera: una fantasia èpica tan brutal com bonica sobre el complicat equilibri entre els interessos de l’home i les necessitats de la naturalesa. Però segurament per a la seva pròpia sorpresa, ‘La princesa Mononoke’ va ser aclamada com una obra mestra del cine d’animació –i del cine a seques– i va batre rècords de taquilla al seu país; i no només no va ser l’última pel·lícula del director nipó sinó que va obrir les portes d’Occident a ‘El viatge de Chihiro’ (2001), i ‘El castell ambulant’ (2004) i totes les altres que ha fet després. Avui, 25 anys després de la seva estrena –aquest divendres es reestrena a Espanya en commemoració d’aquest aniversari–, tant la seva combinació perfecta d’espiritualitat, violència, humor i romanç com la col·lecció d’imatges enlluernadores que la componen continuen justificant aquest impacte. Continua quedant clar, així mateix, fins a quin punt va suposar una desviació artística per a l’autor malgrat que exhibeix els trets que basen el segell d’identitat de Studio Ghibli, la productora que Miyazaki va fundar el 1985 junt amb el seu col·lega Isao Takahata: fusió d’història japonesa, màgia i folklore, personatges femenins complexos, criatures adorables o aterridores i un poderós missatge ecologista. Si les pel·lícules que havien posat els fonaments de la seva reputació, ‘El meu veí Totoro’ (1988) i ‘Kiki, l’aprenent de bruixa’ (1989), eren obres afables i optimistes, amb l’arribada dels anys noranta el mestre va començar a no trobar-se bé en un món que percebia vacu i autodestructiu. Com a resultat, diem, ‘La princesa Mononoke’ és una obra fosca i enfadada, regada de sang i adornada amb caps i extremitats seccionades. La protagonitza Ashitaka, un príncep medieval que mira de posar fi a un devastador conflicte entre l’ésser humà –que aposta per l’explotació dels recursos del terra– i els animals i espectres dels boscos –que lluiten per la supervivència–, i que al seu camí topa amb un déu senglar transformat en dimoni cobert de cucs, una governant guiada per ambicions industrialistes, un esperit totpoderós que de dia té aspecte de cérvol i de nit es converteix en un colós translúcid i per descomptat la jove titular, una guerrera humana criada per llops que en realitat es fa dir San. Per explicar el maneig que Miyazaki fa d’aquests i altres elements argumentals –ambiciosos mercenaris, leprosos que fabriquen armes, samurais invasors, fades benèvoles, prostitutes guerreres– convé tenir en compte no només els preceptes de la religió autòctona del Japó, el xintoisme i el llarg historial de desastres mediambientals patits pel país sinó també la preocupació que el director sempre ha mostrat per evitar distincions maniquees entre el bé i el mal –al món on la pel·lícula transcorre, els suposats brivalls protegeixen als oprimits i els presumptes herois cauen en el fanatisme fonamentalista– i aquesta capacitat única per parlar alhora als nens i als adults, que es filtra tota la seva filmografia però que cap altra de les seves ficcions ha demostrat amb tanta claredat com ‘La princesa Mononoke’. Com els bons vins Com els bons vinsEn aquest quart de segle, l’ombra projectada per la pel·lícula només ha fet que allargar-se. En primer lloc, per la influència que ha exercit en la cultura pop, en virtut de la qual, per exemple, va aparèixer referenciada en un episodi d’‘Els Simpson’, va ser inspiració confessa per als creadors de la telesèrie ‘Star Wars: la guerra de los clones’ i va fer de model per al videojoc ‘best-seller’ ‘The Legend of Zelda: Breath of the Wild’; en segon lloc, sobretot, perquè la preocupació pel canvi climàtic i els efectes negatius que les accions de l’home tenen sobre el planeta ha crescut exponencialment en aquest temps, i perquè va quedant més i més clar que, com ja defensaven Ashitaka i San, l’única solució possible –en l’àmbit mediambiental però també en el de la política i en el del desenvolupament social i cultural– passa per l’entesa, la comunicació i la col·laboració. El pessimisme del qual Miyazaki era presa quan va dirigir ‘La princesa Mononoke’, en altres paraules, no li va impedir insuflar la pel·lícula de la creença ferma en la capacitat de resiliència i superació de l’ésser humà; que, tal com diu algú en una de les seves escenes, «la vida és sofriment i dificultats, el món i l’home estan maleïts, però tot i així hi ha motius per continuar vivint».

25 anys de ‘La princesa Mononoke’: quan Miyazaki es va fer gegant

Obra mestra del cine d’animació, el clàssic de l’anime torna aquest divendres als cines mantenint el mateix impacte temàtic i les imatges enlluernadores que quan es va estrenar el 1997

El més llegit