El setè llargmetratge del geni de l’anime Hayao Miyazaki havia de ser, segons ell mateix havia decidit, l’últim de la seva carrera: una fantasia èpica tan brutal com bonica sobre el complicat equilibri entre els interessos de l’home i les necessitats de la naturalesa. Però segurament per a la seva pròpia sorpresa, ‘La princesa Mononoke’ va ser aclamada com una obra mestra del cine d’animació –i del cine a seques– i va batre rècords de taquilla al seu país; i no només no va ser l’última pel·lícula del director nipó sinó que va obrir les portes d’Occident a ‘El viatge de Chihiro’ (2001), i ‘El castell ambulant’ (2004) i totes les altres que ha fet després. Avui, 25 anys després de la seva estrena –aquest divendres es reestrena a Espanya en commemoració d’aquest aniversari–, tant la seva combinació perfecta d’espiritualitat, violència, humor i romanç com la col·lecció d’imatges enlluernadores que la componen continuen justificant aquest impacte.