A la selva missionera, l’univers màgic de Mariana Enríquez

«‘La mansión fue construida en los años veinte, cuando la familia Bradford decidió extender sus negocios de cultivo […] a la yerba mate. En esa década la provincia de Misiones se poblaba de colonos de Europa del Este, Rusia, Escandinavia [...]. Fue Santiago Bradford quien decidió dónde se construiría su casa soñada en la selva que amaba, donde cazaba y se perdía. Sería sobre el Paraná, a 30 kilómetros de las cataratas del Iguazú’». L’escriptora argentina Mariana Enriquez va ubicar en plena selva missionera l’inici de la seva novel·la Nuestra parte de noche, guanyadora del premi Herralde de novel·la 2019. És l’escenari on comença la història de Gaspar i el seu pare, Juan, un mèdium d’una societat secreta dirigida per la família de la seva dona –que acaba de morir–, els Bradford, en l’època de l’última junta militar (1976-1983). Un univers màgic que la selva alimenta amb els seus mites de sang i de mort, resultat de la fusió de les llegendes guaranís, els pobladors originaris, amb la religió catòlica que va arribar de la mà dels jesuïtes i les cultures dels immigrants d’Europa que van poblar la zona. Avui dia, la selva de Misiones encara compta amb alguns racons verges (el 55% de la biodiversitat de l’Argentina es troba allà), on habiten comunitats ancestrals. I, malgrat que alguns poblats guaranís encara prefereixen viure aïllats de l’anomenada civilització (d’altres permeten visites i disposen de connexió a internet a través de wifi), la seva cultura filtra aquesta regió del nord-est del país que limita amb el Paraguai i el Brasil. En el llibre d’Enríquez, la cultura guaraní és present a través del personatge de Tali, la tia de Gaspar, que es lamenta per no conèixer millor el seu idioma, venera San La Muerte, tira les cartes del tarot a la gent de la zona que vol saber on són els seus familiars desapareguts pels milicos i fabrica talismans i proteccions contra el mal. El Pombero i el Kurupí Gloria Gómez, guia del Soberbio, una població a la vora del riu Uruguai on es troben els salts del Moconá –unes esquives cascades peculiars perquè són longitudinals, no transversals, al curs del riu–, recorda una infància plena de llegendes. La seva àvia feia ofrenes de tabac i canya al Pombero, una mena de follet protector de la selva, perquè cuidés la seva neta quan havia de recórrer sola el camí per anar a agafar l’autobús que la portava a l’escola. L’àvia confiava més en aquest ser de la mitologia guaraní que en la pistola del calibre 22 que la mare de la Gloria li va donar per protegir-se. La Gloria afirma que una matinada va sentir una mena de xiulet al seu costat i va notar com alguna cosa es movia entre la vegetació. Encara avui creu que era el Pombero, «‘quién sabe’». Però el Pombero, igual que el Kurupí, un altre ser mitològic amb un fal·lus llarguíssim que porta lligat a la cintura, també pot deixar embarassades les dones que van soles per la selva. Dues llegendes per protegir les dones dels raptes i les violacions. Misiones també és terra del yaguareté, com es coneix allà el jaguar, el tercer felí més gran del món per darrere del lleó i el tigre; del yacaratiá, l’únic arbre comestible del món (es prepara el tronc en vinagreta o en almívar) i de grans rius i cascades com els desconeguts salts del Moconá o les arxifamoses d’Iguaçú. Aquestes cascades, les més grans del món amb 275 salts i que treuen 1.756 metres cúbics d’aigua per segon, són una altra de les localitzacions de Nuestra parte de noche. «‘Un paisaje del fin del mundo’», com les descriu Juan. Gaspar, que només té sis anys, sent pànic davant l’aclaparadora Garganta del Diablo, el salt amb més cabal del conjunt. «‘¿Hay un monstruo que chupa el agua? ¿Hay un diablo? No quiero ver un diablo’». El nen acaba vencent la por, però queda aclaparat davant l’enormitat i la força del riu que cau en picat. És com si una olla titànica aboqués aigua sense fi. La vida al voltant d’un mate En aquesta terra ben vermella a causa de la seva elevada concentració de ferro i que tenyeix de sang rius i cascades, la vida gira al voltant d’un mate. Van ser precisament els guaranís els primers cultivadors d’herba mate i els que van desenvolupar el procés d’assecat i posterior infusió. Enríquez esmenta a les seves pàgines el costum, gairebé religió, del mate i el tereré (mate fred). Pels carrers de l’Argentina i l’Uruguai és habitual veure com la gent porta un termos d’aigua calenta i el mate, a punt per al ritual. Júnior, guia, fill de guia i criat al parc d’Iguaçú (els empleats vivien llavors en cases construïdes al seu interior i hi havia una escola on estudiaven els nens), parla amb passió d’aquest costum. “És una part essencial de la nostra vida. Quan som petits ens esforcem a aprendre a preparar-lo per poder entrar en el cercle dels adults i poder beure mate, tot i que al principi ens sembli molt amarg. Tenir el mate a la mà és tenir dret a la paraula, que la teva opinió es tingui en compte. Quan t’agrada una noia, la convides a un mate i abans hi poses una mica de sucre perquè no tingui un gust tan fort», afegeix. El mèdium Juan no és gaire amant del mate ni del tereré; prefereix el te, que també es cultiva a Misiones. De fet, el 95% de la seva collita s’exporta a altres països com l’Índia o el Regne Unit. Aquesta primera part de la novel·la d’Enríquez acaba amb un terrorífic ritual amb sacrificis humans, amb Juan com a mestre de cerimònies a causa de la seva connexió amb la Foscor. Després l’acció fa diversos salts endavant i enrere en el temps, cap a Buenos Aires i al barri londinenc de Chelsea. Però això ja és una altra història.

A la selva missionera, l’univers màgic de Mariana Enríquez

En aquesta província del nord-est de l’Argentina bateguen mites de sang i de mort, fruit de la fusió de les llegendes guaranís amb la religió catòlica que va arribar de la mà dels jesuïtes i la cultura dels immigrants arribats d’Europa

El més llegit