Grans renovadors del teatre contemporani com Peter Brooks, Peter Sellars, Calixto Bieito o Romeo Castellucci s’han deixat seduir per cert ‘virus’ que els porta a adaptar obres liricosimfòniques nascudes en un context i amb un format determinats, per transformar-les en espectacles escenificats. La cosa funciona molt bé en les que tenen un llibret dramatitzat, com les ‘Passions’ bachianes i els grans oratoris, sent ‘El Messies’ de Händel un dels més revisitats. La cosa es complica quan l’objectiu és una simfonia com la ‘Segona’ de Mahler, o, encara pitjor, quan es tracta d’una missa, una forma musical que obeeix a pautes rígides tant pel que fa al ritual del concert com al text. Tot i així, obres mestres com la ‘Missa en si menor’ de Bach o el ‘Rèquiem’ de Mozart han passat amb èxit per aquest ‘filtre’ i, tot i que forçades, triomfen si la proposta és convincent, un resultat que sempre neix de la genialitat del creador.