Santiago Segura: «Vull fer un documental sobre els 25 anys de ‘Torrente’»

Santiago Segura (Madrid, 1965) arriba un any més puntual a la seva cita estival amb les sales de cine, i ho fa esprement per tercera vegada la fórmula de la comèdia blanca amb família nombrosa que tan bons resultats comercials li va donar a ‘Padre no hay más que uno’ (2019) i ‘Padre no hay más que uno 2: La llegada de la suegra’ (2020). En aquest tercera entrega de la sèrie, els nous embolics de la família García Loyola estan ambientats... ¡en ple Nadal! ¿Quina va ser l’última pel·lícula de temàtica nadalenca que es va estrenar a l’estiu? ¿’La jungla de cristal’? Aquesta és la que jo tenia al cap, sí. Però he estat investigant una mica i n’han sortit més; com ‘Gremlins 2’, que també es va estrenar a l’estiu, i ‘Batman vuelve’, de Tim Burton. Així que hi ha més precedents. En tot cas, a mi això m’és una mica igual, perquè, al cap i a la fi, el cine és abstracció, màgia, canviar la realitat, anar-te’n a un altre lloc... ¿No li fa por alienar els espectadors? No, en absolut. És cert que hi va haver una certa pressió per estrenar per Nadal, però el que jo dic és que no s’ha de veure la pel·lícula com una cosa nadalenca sinó com la tercera part d’una saga que mola. Si en lloc de buscar una figura del pessebre aquesta família hagués estat buscant el conill de Pasqua, ¿hauria d’haver estrenat a Setmana Santa? A més, amb la calor que està fent, una pel·lícula de Nadal proporciona una mica de fresqueta i això s’agraeix. Des que va començar a fer comèdies familiars sempre ha estrenat a l’estiu. És clar, la meva cita és estiuenca. A l’estiu hi ha dos mesos de vacances escolars i és el moment en què els pares poden tenir aquell moment d’oci amb els seus fills. A més, els moments més feliços de la meva infància han sigut en cines d’estiu, a l’aire lliure, una meravella. Desgraciadament, aquesta és una tradició que s’està perdent. Com anar a les sales. Ara les pel·lícules es consumeixen d’altres maneres. I jo estic a favor dels canvis, però això em sembla una pena, perquè no té res a veure l’experiència de veure una comèdia envoltat de 500 persones que veure-la tu sol a casa teva. Una vegada més, la seva pel·lícula és esperada com l’estrena que ha de salvar aquest any la taquilla del cine espanyol. ¿Li pesa aquesta responsabilitat? Home, doncs sí, perquè en algun moment la gent decidirà que no vol veure la meva pel·lícula i no hi anirà, i llavors es dirà que el meu fracàs ha enfonsat el cine espanyol o ves a saber. Mira, jo treballo per al públic. I si el públic alguna vegada no apareix, em sentiré molt defraudat, però no perquè em vegi com el salvador del cine espanyol ni res. A mi tot això m’és igual. Jo no vull fer cine espanyol, jo vull fer cine: de comèdia, d’entreteniment... Posa’m l’etiqueta que vulguis, però no aquesta. Tal com està anant la cosa després de la pandèmia, farà falta un superheroi per salvar la taquilla de l’any. I no em refereixo a cap altra estrena de Marvel. ¿Què t’he de dir? Jo n’estic molt pendent. Tots els caps de setmana miro com els meus amics estan passant-ho malament perquè han fet una pel·lícula amb tot el seu entusiasme, tota la seva alegria i tot l’esforç que comporta i no troben el seu públic. El cine en general està un 32% més baix que abans que comencés tot aquest horror. I això ha d’afectar. La meva pel·lícula, fins i tot anant bé, probablement no anirà tan bé com les dues anteriors, i em fa una mica de pena. ¿Ha rebaixat aquesta vegada les seves expectatives? A veure, jo confio molt en la pel·lícula perquè crec que aquesta m’ha sortit millor que les altres. Cada vegada que fas una seqüela la fas per millorar l’anterior, però de vegades no ho aconsegueixes, perquè no trobes el to o el que sigui. Jo crec que aquí he aconseguit barrejar el to de la 1 i de la 2. Què diré jo, que en soc el creador. Però, sí, fa una mica de por estrenar perquè les xifres estan sent paupèrrimes. I, tanmateix, ha triplicat el ritme de producció respecte a l’època de ‘Torrente’. Ara estrena una pel·lícula cada any. El que passa és que els guions de ‘Torrente’ els feia jo sol, i jo soc un tio molt dispers i molt crític amb mi mateix. Entre ‘Torrente 3’ i ‘Torrente 4’, per exemple, van passar sis anys. I no és que no volgués fer la quarta, perquè l’anterior havia sigut un gran èxit, però no m’acabava d’agradar res del que escrivia. I després se’m va ocórrer fer-la en 3-D i va caldre estudiar com anava això i..., en fi, bogeries. Ara per fi tinc una coguionista, i la Marta [González de Vega], a més d’escriure unes coses molt gracioses i de ser un frontó en el qual puc contrastar les meves idees, té molta disciplina, que és una cosa molt necessària. Sense ella, aquest ritme anual seria impossible. Així també pot treure el màxim partit als nens de les seves pel·lícules abans de què deixin de ser-ho, ¿no? És clar, és clar. Jo ara podria fer ‘Torrente 6’ i tinc algunes idees per allà, però em fa pena que aquest moment màgic dels nens es perdi. Em sembla que entre els tres i els sis anys els nens tenen un àngel especial, i dels sis als nou també és molt bonic. Després ja, dels 10 cap endavant comença una preadolescència que em fa menys gràcia. Quan jo era adolescent no m’agradava ni a mi mateix. I, compte, que en aquesta pel·lícula hi ha dues nenes que estan ja en l’adolescència, la qual cosa, d’altra banda, enriqueix la trama perquè apareixen conflictes nous. Si en les dues primeres entregues de la sèrie sobrevolava l’esperit de ‘La gran familia’, de Fernando Palacios (1962), en aquesta tercera l’homenatge es fa explícit. ¿Per què sentia la necessitat de reivindicar aquesta pel·lícula? No ho plantejo com una reivindicació, sinó com un homenatge a una cosa que a mi m’encanta. Jo, quan veig ‘La gran familia’, penso en els meus pares, en els meus avis, com vestia aquesta gent... Em remunta a la infància d’una forma tan brutal que em fa adonar-me del poder que té el cine. I somiava, d’alguna manera, agafar el relleu i fer un clàssic com aquest que puguin veure les meves filles tots els nadals. I que d’aquí 30 anys diguin: «Ai, mira quines aplicacions hi havia al mòbil». I que les seves filles preguntin: «¿Què és això del mòbil?». És una manera de ficar els records en una càpsula i preservar-los en una societat que va canviant. Perquè vegis que soc un somiador. Un diria que a les seves pel·lícules familiars, almenys en la superfície, hi ha molt poc de la seva pròpia infància. Efectivament, la meva infància no va ser així, perquè nosaltres érem de classe bastant humil i aquestes pel·lícules són un rotllo aspiracional, una fantasia... Les cases són més boniques del que són les cases de veritat, perquè no és cine social. Això ja ho fa molt bé Ken Loach i jo prefereixo fer això per divertir la gent. No vull que estiguin deprimits perquè hi hagi un escantellat a la paret, tot i que a la meva casa algun escantellat sí que hi havia. Però sí que he utilitzat sensacions i anècdotes. Et poso un exemple: nosaltres érem pobres com rates, però a la meva mare li encantava anar a veure pisos, i un dia em va portar de la mà i jo anava dient «però, mama, si no teniu diners, si no compreu res», allà, amb el venedor al costat. I la meva mare em va prémer fort la mà i jo li vaig preguntar: «¿Per què m’estrenys la mà, mama?». Bé, doncs aquesta escena se’m va quedar gravada i he volgut ficar-la d’alguna manera en aquesta pel·lícula. ¿No el tempta fer una pel·lícula de records d’infància com han fet últimament Alfonso Cuarón, Paolo Sorrentino o Kenneth Branagh? Aquests que esmentes em deixen una miqueta indiferent. Ara, si em dius que faci un ‘Amarcord’ de Fellini, allà ja sí. Jo quan vaig veure aquesta pel·lícula em vaig dir: «Algun dia faré alguna cosa així». M’agradaria fer una pel·lícula dels meus records d’institut, que són brutals. En tots els sentits de l’expressió, perquè aquella era una altra època, una altra societat, jo vaig estudiar en un institut només per a nois... No sé com hem sortit vius d’allà. I crec que això té una bona pel·lícula. El que em sembla més complicat és el càsting. És molt difícil trobar actors de certes edats per fer una cosa d’aquest tipus. Parlant de coses que li agradaria fer, la seqüència de crèdits en la qual apareix ballant amb Toni Acosta gairebé sembla l’embrió d’un musical futur. Allà estava pletòric i amargat alhora, perquè a mi em feia una il·lusió enorme fer un homenatge a Fred Astaire i Ginger Rodgers. Però ens va envair la covid, tots la vam passar i va caldre canviar el pla de rodatge. I el ball, que s’anava a rodar al final, va caldre fer-lo al principi, per la qual cosa només vam tenir la meitat del temps per assajar la coreografia. Així que ara, quan el veig, penso: «Hòstia, això era el meu somni i només em fixo en els defectes». Soc un gran amant dels musicals, però em sembla el gènere més difícil. I tot i que em fa un respecte enorme, somio fer-ne algun algun dia. L’any que ve es compleixen 25 anys de ‘Torrente’. ¿Alguna cosa a la vista per celebrar-ho? 25 anys ja, ¿què et sembla? Doncs mira, l’altre dia estava a la meva oficina pensant que amb això de l’aniversari potser em diria algú que voldria fer un llibre o un documental, i em vaig dir: «Potser és millor que el faci jo». I sí, crec que faré un documental de ‘Torrente’, perquè tinc tants records i tan graciosos... Quan em pregunten si avui es podria rodar ‘Torrente’, jo dic que seria molt difícil. Però no per la correcció política i tot això, sinó que perquè la vaig fer amb pel·lícula de cel·luloide i la vaig muntar en moviola. Ho penso ara i em veig com els pioners del cine. Veient-la fa uns anys em va semblar que havia envellit bé i que tenia certa pàtina de clàssic, tot i que estigui malament que sigui jo el que em tiri flors.

Santiago Segura: «Vull fer un documental sobre els 25 anys de ‘Torrente’»

El cineasta madrileny estrena ‘Padre no hay más que uno 3’, una nova entrega de la popular franquícia de comèdies blanques protagonitzada per la bulliciosa família García Loyola

El més llegit