Amb un gran èxit, el Liceu ha presentat aquesta iniciativa, que promou la creació lírica, i programa l’estrena absoluta de quatre ‘micro òperes’. En una vetllada motivadora i nova, amb els espectacles –excel·lentment produïts– oferts de manera consecutiva en diferents espais del Gran Teatre, ‘Òh!pera’ s’ha transformat en un laboratori que ha donat a llum propostes de gran interès, cada una d’una mitja hora de durada. Els primers quatre compositors dels vuit seleccionats per Barcelona Creació Sonora de l’ICUB per a aquest projecte s’han mogut per camins i llenguatges molt personals.
‘Òh!pera’ ha arrencat en el Foyer amb ‘Entre los árboles’, de José Río-Pareja i llibret de Juan Mayorga, amb una règia de Nao Albet que no ha ajudat a clarificar la trama en una proposta escènica plena de símbols a càrrec d’alumnes de l’Escola Massana. L’òptim marc musical, integrat per violoncel, acordió i arpa, més alguna de les veus solistes vocalitzant a tall d’eco emocional, ha sigut defensat amb talent per José Manuel Guinot i Jorge Juan Morata i, en menor mesura, per una inintel·ligible Andrea Megías.
Proposta performativa
En el Saló dels Miralls s’ha pogut veure ‘L’ocell redemptor’, una proposta ‘performativa’ amb partitura i llibret de Fabià Santcovsky i una única intèrpret, Adriana Aranda, que canta poc i declama molt, amb la veu i els instruments manipulats amb electrònica. Dirigit per Marc Chornet, el muntatge, de ‘look’ impressionant (EINA, Centre de Disseny i Art), transforma la sala en el cervell d’un ordinador que col·lapsa; el que explica l’obra, tanmateix, ha resultat del tot inintel·ligible.
Natàlia Sánchez, Cristina Tena i Pau Camero han interpretat el millor de la vetllada, ‘The fox sisters’, de Marc Migó i llibret de Lila Palmer (teatrí del Conservatori Liceu), amb ‘regia’ de Silvia Delagneau a càrrec d’una fantàstica posada en escena, un vestuari genial i una caracterització de premi (BAU-Centre Universitari de Disseny). Migó es llueix amb una obra impactant i ben resolta que ha de tenir més recorregut, excel·lentment defensada pels cantants, el trio de cordes i l’enginyós ús d’elements gravats. S’ha ovacionat.
‘Shadow. Eurydice says’, de Núria Giménez-Comas (en el Foyer), és un ‘tour de force’ per a la solista, Helena Ressureiçao, sense parar en aquest complex monòleg en el qual la ‘mezzo’ ha demostrat un domini absolut del personatge i de l’extens text. L’obra, amplificada, es torna musicalment repetitiva davant tant clímax i fa més olor de ‘musical’ que d’òpera. Marc Antolí ha brindat una correcta rèplica i la direcció d’ Alicia Serrat s’ha emmarcat en un ardu treball plàstic de l’escola Elisava.