Avui, 40 anys després de la seva estrena –va arribar a les sales nord-americanes el 9 de juliol del 1982, i a Espanya es va estrenar el 24 de març de 1983–, sorprèn que l’aparell de producció i disseny visual del món electrònic de ‘Tron’ no fos nominat a l’Oscar. És probable que no l’hagués guanyat –l’estatueta als millors efectes especials se’l va emportar ‘E.T.’–, però que no el nominessin en la categoria de so i vestuari, sense premi tampoc, resulta desconcertant. Vista ara, apareix com una pel·lícula gairebé abstracta alhora que profètica en un món dominat per la realitat virtual: la història d’un programador transportat a l’interior d’un videojoc, o les peripècies d’un humà enfrontat a la intel·ligència artificial en un univers digital. No va ser un èxit –menys de cinc milions d’euros en el cap de setmana d’estrena als EUA i el Canadà–, però va trigar poc a convertir-se en pel·lícula de culte i la seva influència es rastreja als videojocs, la informàtica i animacions com ‘En Ralph, el destructor’. Rastregem la seva rellevància en cinc claus: