La Cecilia sempre estava donant la nota i entossudida a exercir de dona i musa. De manera que la meva veu, badia i Rota, la posaven entre fusa i molt confusa. L’Emilia era llaminera, per tant es feia la ‘silense’ entre milfulls de ‘crème de la crème’, llibres de gent que t’ensenya la foguera. I tu t’hi llances. L’Alicia va ser la meva reina de cors. Mai van tenir secrets els miralls per a mi, per a ella, només raons per jugar al pòquer dels conills. La Raquel sempre va voler convertir-me en algú altre. Jo continuo sent aquell, Raquel, no em fustiguis, que el cavall de càrrega se sent poltre per molt que amb el jou el castiguis. A la Marga li van posar el millor nom, era flor i era amarga i esfullava el jo que li quedava al meu pronom amb amargor subtil i mala bava. La Rocío em cantava per ‘soleares’ matins, tardes, nits i matinades: se’ns va trencar l’amor trotant bars mentre ella seguia amb les seves balades. La Blanca, sempre radiant com la núvia, sempre esperant el nòvio que mai era, càndida com si fos de Segòvia, bonica flor que no va tenir primavera. La Susana era remisa però no casta, la Susana era la cirereta del meu pastís, la Susana em va ensenyar que havent-hi pasta n’agafen els avis i el Daniel. La Paz llançava granades a la meva trinxera, va voler canviar la rumba de la nostra història, el ball vaig seguir ‘my way’, amb el meu maluc era feliç, i allà Paz i després glòria.