Dave Eggers: «És injust que sigui obligatori tenir un ‘smartphone’ per participar en societat»

-Llegint ‘El Todo’ no pensava ¿per què Dave Eggers està escrivint sobre aquest tema?, sinó: ¿per què no tots els novel·listes escriuen sobre això? Crec que se centra en la malaltia del nostre temps. Com ja va fer a ‘El círculo’, per cert. Així que la meva primera pregunta és: ¿per què és important escriure sobre això? -Bé, és una cosa en què penso cada dia. És una obsessió meva aquesta transformació de la raça humana. Crec que és, probablement, un dels dos moments més radicals de transformació humana: primer va ser la revolució industrial i ara és aquesta revolució tecnològica, que en 20 anys ens ha transformat en una espècie diferent. -I volia escriure sobre això. -Volia reflexionar sobre això, examinar-ho, satiritzar-ho, i espantar el lector convidant-lo a examinar-se a si mateix. Crec que hem acceptat la cultura de la vigilància a un nivell tan elevat que resulta molt pertorbador, i crec que la nostra decisió d’entregar cada vegada més i més les nostres vides als algoritmes és molt inquietant. Ens veig convertint-nos en una espècie cada vegada més passiva i complaent que no confia en si mateixa per prendre decisions sobre la seva vida. Som enmig d’una transició, passant d’una espècie que valora el lliure albir i el control sobre el mateix destí cap a una que necessita una màquina que li digui com ha de viure. -Crec que el que més espanta quan un llegeix ‘El Todo’ és la familiaritat amb el que ja està passant. És una novel·la distòpica, però el futur que descriu és pròxim. ¿Creu que si continuem per aquest camí acabarem com en el llibre, totalment tontos? -Crec que estem en un punt en què el camí es bifurca davant nostre. Si continuem donant poder a monopolis com Amazon, Facebook i Google, si continuem entregant-los el nostre lliure albir, els nostres diners i les nostres dades, aquestes i altres companyies abusaran d’aquest poder. Tot i això, crec que encara tenim temps per pensar en el que fa especial la humanitat i tornar-li el seu valor. L’interessant és que el consumidor té molt poder. Ens veig convertint-nos en una espècie cada vegada més passiva i complaent que no confia en si mateixa per prendre decisions sobre la seva vida -¿Què vol dir? -Vull dir que si els consumidors donessin l’esquena a Facebook, a Amazon i a altres monopolis que fan mal a la societat, si la gent cancel·lés els seus comptes i utilitzés altres mitjans de comunicació, aquestes companyies farien fallida en dos anys. Facebook podria ser eliminada en qualsevol moment si la gent prengués aquesta decisió. Tot el poder que tenen aquestes companyies és poder que els donem, i de la mateixa manera que els el donem els el podem treure. Però hem de prendre la decisió mentre tinguem marge per fer-ho. -¿Creu que s’esgota aquest marge? ¿Que estem a prop d’un punt de no retorn? -Miri, ara mateix hi ha un moviment molt poderós, especialment aquí, a l’àrea de San Francisco, per reemplaçar per màquines tot el que hi ha d’excepcional en l’ésser humà. Estan ensenyant les màquines a escriure poesia, a pintar, a fer els deures escolars. Tenen aquest discurs que el que fa únic l’ésser humà ho pot fer millor una màquina. Per mi, això ve d’un lloc molt estrany, un lloc fosc, que fa por. -¿A què es refereix? -¿Per què algú estaria interessat a ensenyar una màquina a escriure poesia? L’origen d’alguna cosa així només pot ser nihilista i fosc. Estan intentant reemplaçar tot el que és salvatge, impredictible i bonic de l’ésser humà pel fred i automàtic món dels algoritmes. Qualsevol que intenti fer això té una greu malaltia, i desgraciadament hi ha molts d’aquests individus malalts que tenen molt poder. ¿Per què algú estaria interessat a ensenyar una màquina a escriure poesia? L’origen d’alguna cosa així només pot ser nihilista i fosc -Però, com vostè diu: al final és decisió del consumidor. -Li explicaré alguna cosa. Una de les raons per les quals vaig escriure aquest llibre va ser perquè un amic una vegada em va dir: «No confiaria en mi mateix per organitzar-me el dia». I havia decidit utilitzar una sèrie d’‘apps’ que l’ajudaven a planificar-li el dia, les cites, les trucades, els exercicis. ¿Per què? Perquè ja no confiava en si mateix per prendre les decisions correctes. Veig això cada dia: gent que creu que els algoritmes faran una feina millor que ells. Amb la seva salut, amb la seva agenda, amb els seus fills. Ja no confien en ells mateixos. Crec que els humans sempre han tingut el desig de cedir algunes responsabilitats, però estem en un punt on cada vegada més i més, i en tots els nivells, la gent no confia en si mateixa o en altres éssers humans. -Hi ha gent que no es pot moure d’un lloc a l’altre sense el GPS. -Exacte. Perquè pensen que els humans s’equivoquen la majoria de vegades i que les màquines l’encerten la majoria de vegades: que són més precises, més eficients, ¡més justes, fins i tot! Els algoritmes s’estan convertint en el nou codi moral, en la nova religió, allò ens diu quina és la millor manera de viure la vida. Anem en aquesta direcció, en la direcció de reemplaçar qualsevol opinió subjectiva amb números. I fa molta por. -No deixa de ser una manera de perdre la humanitat. Com moltes coses que vaig llegir al seu llibre vaig riure i em vaig espantar a parts iguals amb TrueVoice, aquesta aplicació què t’indica què dir. -Clar, perquè la pobra gent que treballa a El Todo ja no sap què dir: sempre estan preocupats per pronunciar la paraula equivocada o la frase equivocada. Una cosa que, per cert, ja està passant. La combinació de vigilància permanent amb la por ancestral de l’ésser humà a ser jutjat per la qual cosa diu desemboca en la creació de TrueVoice, que et diu el que cal dir en cada moment, o bé t’assenyala si el que has dit és correcte o no. En aquest món en què la gent està tan summament preocupada per fer-ho tot bé, menjar el menjar correcte, comprar el cotxe correcte, dir en cada moment el que és correcte, etcètera, tenim aquesta pseudociència que a través de les dades et diu tot el que has de fer. El resultat és que cada vegada estarem més desproveïts de la capacitat de decidir. Els algoritmes s’estan convertint en el nou codi moral, en la nova religió, allò ens diu quina és la millor manera de viure la vida -En el llibre també s’inventa una aplicació que diu a la gent el que és bonic i el que no ho és. ¿Creu que arribarà el dia en què la bellesa de les coses la decideixi un algoritme? -N’estic segur, i crec que passarà aviat. Ho vaig pensar com una broma, però unes setmanes després que el llibre fos publicat un amic em va explicar que aquest era el tema en un sopar a què va acudir aquí, a San Francisco: gent que parlava de crear una ‘app’ exactament com aquesta. El que fa por és que vaig mirar d’ubicar aquests llibres en un futur a cinc o deu anys, però amb molta freqüència em trobo que les coses que descric allà es materialitzen pocs mesos després de la seva publicació. Crec que totes les males idees que se li acudeixin a aquesta gent seran portades a la pràctica, i la qüestió és si les adoptem o si hi lluitarem en contra. -Segons la meva opinió, el personatge més divertit i aterridor del llibre és la Kiki. Aterridor, sobretot, en la manera com mostra com d’esclava pot arribar a ser una persona quan s’entrega al domini de la tecnologia. ¿La terrorífica ansietat de la Kiki és un mirall de què, exactament? -Crec que la inseguretat de la Kiki comença amb el seu fill, que estudia a l’escola d’El Todo. Miri, quan jo era petit, els meus pares venien a l’escola un parell de vegades a l’any, algun esdeveniment, el dia de la graduació i ja està. Els meus pares em feien, no sé: ¿20 fotos a l’any? Crec que hi ha tres fotos meves per any de quan era petit. Bé, doncs ara el que s’espera dels pares és que sàpiguen el que els seus fills fan cada minut, i el professor creu que t’ha d’enviar 10 o 20 fotos al dia, i un resum de tot el que ha passat aquest dia, i quan els nens arriben a casa has de fer cent fotos d’ells i compartir-les amb tothom que coneixes. Hi ha mil noves responsabilitats que fan de la paternitat una bogeria. És una barreja de les expectatives que ens posem a nosaltres mateixos i que les xarxes socials reforcen. -Pobra Kiki. Viu trasbalsada. -Perquè malgrat saber el que fa el seu fill cada minut, sent que no fa prou per ell. I si algú no és prou fort per resistir-ho, el sistema simplement l’escup. La Kiki representa la persona desconcertada per totes les expectatives dipositades en ella. Hi ha mil noves responsabilitats que fan de la paternitat una bogeria -A mi em recorda aquests adolescents que no poden viure sense el seu mòbil. -Sí, la Kiki també representa això. Conec molts adolescents que han acabat en el que aquí anomenem ‘tech rehab’, rehabilitació tecnològica, tan desconcertats per la tecnologia que han d’enviar-los a les muntanyes o a algun lloc remot a descomprimir, a fugir de les pantalles i els mòbils. Crec que els adolescents del nostre temps estan sota més pressió que cap altra generació d’adolescents de la història. Han de viure amb tot això, centenars de missatges al dia, tota la informació que arriba als seus telèfons des de tots els llocs del món, tota la misèria del món, tot esdeveniment terrorífic. I mai, mai descansen. -És massa per a ells. -És massa per a una ment en desenvolupament. Crec que no pensem prou quan els donem un telèfon o els deixem en mans de monopolis com el de Facebook. I després ens preguntem per què estan cremats. Simplement és massa. Un mòbil és un aparell molt poderós per a un adolescent de 14 anys. Hi ha una escena en què la Kiki està amb un peu a l’escala i no sap què fer, com arribar on ha d’arribar perquè ningú l’hi diu, perquè la màquina no l’hi diu. Ens hem d’assegurar que aquesta nova generació no sigui tan dependent d’aquests aparells fins al punt que no puguin funcionar sense. -En el seu llibre, els ‘troglos’ són la resistència. Però és una resistència passiva, i a l’únic que aspiren és a viure al marge de tot això. ¿Com seria un ‘troglo’ avui dia? -Avui dia es pot ser ‘troglo’ perquè encara tenim la possibilitat d’escollir, tot i que és difícil. Jo mateix no tinc ‘smartphone’, i moltes vegades és molt, molt difícil funcionar sense un ‘smartphone’. Per participar en la societat democràtica que ens envolta moltes vegades és obligatori tenir un telèfon, i crec que això està malament. Em sembla pertorbador que es doni per descomptat que tens 1.000 dòlars a la butxaca per comprar un aparell produït per una empresa privada, que enriqueix una empresa privada, per poder participar de la vida. És antidemocràtic, no és just. Els ‘troglos’ s’aferren a la seva independència, a la llibertat per triar una vida analògica i no exposar la seva vida a través dels canals d’aquests monopolis. Els ‘troglos’ s’aferren a la seva independència, a la llibertat per triar una vida analògica i no exposar la seva vida a través dels canals d’aquests monopolis -En certa manera, parlem que els governs donen més poder a aquestes empreses. -Clar, perquè quan t’obliguen a tenir un ‘smartphone’ per viure estan donant poder a aquests monopolis. És molt estrany, no havia passat mai abans en la història de la humanitat que per accedir a la democràcia, a l’educació, a la salut, hagis de donar diners a una empresa privada. Jo cada vegada trobo més difícil viure amb el meu telèfon de primera generació, però lluito per viure la vida com la vull viure, i no a través dels canals d’aquests monopolis. No hi ha res com un Pueblo Troglo, però sí que som molts els que ens resistim a cedir el nostre lliure albir a un grapat de companyies.

El més llegit