Com que l’eternitat i l’insomni són llarguíssims i disposem de tantes hores mortes per conversar, els habitants del Cadogan ens coneixem molt bé les entreteles; sabem els secrets confessables de cadascú, les manies, les debilitats i, sobretot, allò que ens causa por, una de les emocions més primitives de l’ésser humà, potser la més difícil de dissipar. Al jardiner de l’hotel, el Viejo Yerbas, acostumat als cucs i la turba, el terroritza la possibilitat que l’enterrin viu. La nostra cuinera, la senyora Patmore, es tortura amb el deliri recurrent que una tribu caníbal, arribada d’algun confí de l’imperi, endrapa les seves sucoses carns, a queixalades i sense pa. I la donzella encarregada de la planxa encara s’estremeix amb les llegendes de la seva Irlanda natal sobre un xuclasangs anomenat Abhartach. ¡Ah, els vampirs! Ens fascinen perquè són una negació enigmàtica de la mort. Dels que ha projectat la imaginació dels homes, el nostre favorit, amb permís de Béla Lugosi, continua sent Nosferatu, l’home rata. No deixa de meravellar-nos, per cert, com el mite d’aquests no-morts, d’arrel pagesa i folklòrica, es va anar sofisticant amb els escriptors romàntics fins a convertir-los en criatures aristocràtiques, estetes, pàl·lides, cultes i molt sexualitzades, com els vampirs d’Anne Rice.