‘The black phone’: el mal i les màscares de la violència

Cada vegada que el director Scott Derrickson fa una pel·lícula de terror, fa por de veritat. ¿Per què? Té una habilitat especial per indagar en les arrels del mal primigeni i inserir-lo en la realitat quotidiana, com si en qualsevol moment de veritat es pogués colar en les nostres vides i submergir-nos en el malson més terrible. El concepte de porta que separa el nostre món del sobrenatural sempre ha sigut present a les seves pel·lícules. Pot ser que sigui una casualitat, però es va estrenar dirigint una de les moltes seqüeles de ‘Hellraiser’, el germen concebut per Clive Barker que es basava precisament en aquesta idea de punt d’entrada al desconegut on no hi havia marxa enrere per a la persona que el traspassés. Tanmateix, seria amb la seva segona pel·lícula, ‘L'exorcisme d’Emily Rose’ quan establiria les bases del seu estil unint el drama judicial amb l’element demoníac. És a dir, els fets constatats, amb els inexplicables. El director es va basar en el cas d’Anneliese Michel, una estudiant alemanya exemplar que assegurava haver sigut posseïda per sis dimonis i que va acabar deixant-se morir després d’haver sigut sotmesa a diversos exorcismes. Derrickson utilitza aquest fet real, se l’emporta al seu terreny i reflexiona sobre la fina línia que separa la malaltia, la bogeria i la creença en forces fosques que ens envolten a través dels personatges d’una advocada agnòstica (Laura Linney) i un sacerdot (Tom Wilkinson). L’escepticisme davant la fe. El mal té rostre A la seva nova pel·lícula, ‘The black phone’, el dolent no és cap esperit intangible, sinó un pederasta i assassí de nens. El mal en aquest cas té rostre, tot i que ell l’amagui rere una màscara grotesca. Som als anys setanta, en l’època d’explosió dels ‘serial killers’, quan es va estrenar en cines ‘La matança de Texas’ i la monstruositat adquiria una forma humana incomprensible, quan l’ombra amenaçadora de John Wayne Gacy, el pallasso assassí, es trobava en actiu. De sobte, ningú estava segur ni fora de perill. El director ambienta la pel·lícula en una població de Colorado, on ell mateix va néixer, com una manera de recrear els seus propis records d’infància. El protagonista es diu Finney (Mason Thames), té 13 anys i forma part d’una família desestructurada. El seu pare (Jeremy Davis) és alcohòlic i la seva mare es va suïcidar, suposadament per culpa d’una malaltia mental, però, com es diu, tenia unes capacitats especials per veure coses que no havien passat, tret que ha heretat la seva filla Gwen (Madeleine McGraw, quina gran revelació). La violència en la comunitat és palpable des de l’inici. Finney pateix assetjament escolar i domina la llei del més fort. No hi ha jocs de nens, sinó baralles de carrer per demostrar qui mana en aquest microcosmos asfixiant on els més petits es troben totalment desprotegits. Alhora, comencen a desaparèixer nois de l’escola, un rere l’altre, i Gwen tindrà visions pertorbadores sobre els casos. Són diversos els elements que connecten ‘The black phone’ amb una de les obres més reconegudes de Derrickson, ’Sinister’. Per descomptat, la presència d’Ethan Hawke, però també la noció de l’‘home del sac’, en aquest cas de carn i ossos, ja que, en la primera, es tractava d’una entitat maligna de nom Bughuul que devorava les ànimes dels nens després de matar les seves famílies. ‘The black phone’ està basada en un relat de Joe Hill, fill de Stephen King, expert en aquesta matèria (amb ‘El Coco’ o la més recent, ‘El visitante’), i Derrickson s’encarrega de traslladar tot aquest univers que comparteixen, el dels nens i els monstres, peròen aquesta ocasió va un pas més enllà i l’assassí no és un ens sobrenatural, però sí que ho són els seus venjadors, és a dir, els esperits dels nens que ha matat i que ara, a través d’un telèfon negre, es comunicaran amb Finney al soterrani insonoritzat on l’ha tancat El Captor. Com diu Ethan Hawke, un dels elements més atractius i inesperats del film és la barreja entre el cine d’assassins en sèrie i el de les cases encantades, en una fusió tan original com atapeïda de troballes, tant narratives com visuals. Una espècie d’encreuament macabre entre Hannibal Lecter i ‘Poltergeist’. Amb aquesta pel·lícula, Scott Derrickson torna a la factoria Blumhouse i es treu el mal gust de boca després de la seva experiència amb Marvel en ‘Doctor Extraño’, després d’abandonar la segona part per discrepàncies amb l’estudi. A ‘The black phone’ torna a posar de manifest la seva capacitat per crear atmosferes malsanes, per introduir-nos en un univers únic que és capaç de crear des de zero amb la seva poderosa imatgeria atapeïda d’idees que es queden a la retina de l’espectador. I de continuar obrint portes possibles al desconegut, sense perdre el contacte amb la realitat i els mals que l’assolen.

‘The black phone’: el mal i les màscares de la violència

El director Scott Derrickson torna al terreny on té la mà trencada, el del terror connectat amb la realitat. I ho fa amb una pel·lícula de culte instantani en què Ethan Hawke es converteix en un monstre de carn i ossos.

El més llegit