Elvis i Hollywood: el rebel domesticat

Elvis Presley va debutar com a actor a ‘Love me tender’ (1956), un discret drama ambientat després de la Guerra de Secessió que no passarà a la història més enllà de significar la seva primera aparició en pantalla, i per incloure una gran cançó publicada en set polzades pocs mesos abans, la que dona títol al film, versió modernitzada, però no indissimulada, d’‘Aura Lee’, una balada composta per George R. Poulton en plena Guerra Civil. El seu segon llargmetratge, ‘Loving you’ (1957), ja el va presentar en el dilema entre estils musicals: Elvis va donar vida a un rocker que treballa en una gasolinera abans de ser descobert pel director d’una orquestra de country. Amb caçadora texana o amb florejada camisa de vaquer, però sempre amb la guitarra acústica a mà, Presley va començar a agradar-se davant les càmeres. Els guanys eren dobles: ‘Loving you’ es va estrenar als Estats Units el 9 de juliol del 1957, i vuit dies abans ja havia sortit al mercat l’àlbum homònim, amb set cançons escrites expressament per a la pel·lícula –la que li dona títol, per exemple, obra del duo meravelles del ‘rock’n’roll’, Leiber & Stoller– i cinc que no hi tenien res a veure. Rere la pista de James Dean Però serien la tercera i la quarta pel·lícula les que el definirien millor en la seva obsessió per assemblar-se com més millor a James Dean. Van ser films més sòlids en tots els sentits. A ‘Jailhouse rock’ (1957) va interpretar un jove díscol que es redimeix a la presó cantant, i a ‘El barrio contra mí’ (1958), un altre jove problemàtic que, en aquest cas, es troba a si mateix tocant als locals de Bourbon Street, a Nova Orleans. Amb prou feines tres anys abans, ‘La jungla de les pissarres’ (1955), de Richard Brooks, havia fet furor al mostrar els conflictes en una escola pública i presentar Bill Haley & His Comets interpretant la seminal ‘Rock around the clock’. Elvis no va voler quedar-se enrere. Ell era un mite rebel. Però Hollywood, després de rendibilitzar el personatge, es doblegaria als designis de les lligues conservadores nord-americanes. Un americà decent L’Elvis inconformista i subversiu va durar poc. Entre els executius de Paramount, l’estudi que l’havia contractat, i els tripijocs del coronel Parker, van domesticar la seva imatge. Parker va voler que, després dels dos anys de servei militar complerts per Elvis a Alemanya, aquest tornés com un americà decent. En l’àmbit musical i en el cinematogràfic. Presley volia fer pel·lícules en què actués i no cantés. No ho va aconseguir: els guionistes sempre se les enginyaven perquè interpretés alguna cançó. Però, en certa manera, el canvi promogut no li va anar malament. El primer que va fer al llicenciar-se, ‘Estrella de fuego’ (1960), és un ‘western’ sobre el racisme en què va encarnar el fill mestís d’una índia kiowa i un ranxer blanc. El seu millor treball. Hi va haver de tot després: una comèdia jovial ambientada a la ciutat que es convertiria en la seva gàbia d’or, ‘Cita en Las Vegas’ (1964); cintes en paratges exòtics com ‘Amor en Hawaii’ (1961) –que en tot cas ens va deixar una de les seves millors balades, ‘Can’t help falling in love’–, El ídolo de Acapulco’ (1963) i ‘Paraiso hawaiano’ (1966); films on va encarnar boxejadors –‘Piso de lona’ (1962)–, cantants ludòpates –‘Frankie y Johnny’ (1966)–, pilot de carreres -‘Speedway’ (1968), amb Nancy Sinatra– i fins i tot un malfactor de l’Oest a ‘Charro’ (1969). Família de cel·luloide El flux cinematogràfic va amarar la seva família. La seva exdona, Priscilla Presley, protagonitzaria amb Leslie Nielsen la saga d’‘Agafa-ho com puguis’, i la neta de la parella, Ryley Keough, li surt brodat: ‘Mad Max: Fúria a la carretera’, la sèrie ‘The girlfriend experience’ o ‘La casa de Jack’. A més de desenes de documentals, Elvis ha sigut sotmès a la llei inflexible del ‘biopic’. Abans de Baz Luhrmann, John Carpenter va rodar per a televisió el fosc i sobri ‘Elvis’ (1979), amb Kurt Russell. Qüestions de l’atzar: al seu últim film com a actor, ‘Cambio de hábito’ (1969), Presley va encarnar un doctor anomenat... ¡John Carpenter! Un altre territori en què el cine s’ha sadollat és el dels imitadors de Presley: comèdies desenraonades tipus ‘Elvis from outer space’ (2020); la cinta romàntica ‘Lluna de mel per a tres’ (1992), amb Nicolas Cage –qui ja havia demostrat ser molt fan d’Elvis a ‘Cor salvatge’ de Lynch– delectant-se amb uns acròbates anomenats Elvis Voladors, o ‘Els reis del crim’ (2001), en què Russell es va tornar a enfundar els vestits amb lluentons del ‘Rei’ per interpretar un imitador que, amb Kevin Costner, planeja l’atracament a un casino de Las Vegas.

Elvis i Hollywood: el rebel domesticat

En les seves aparicions en pantalla, el cantant va començar sent un rocker díscol i va acabar protagonitzant comèdies, drames i musicals sense més ni més

Kurt Russell va encarnar el ‘Rei’ en un notable ‘biopic’ dirigit per John Carpenter el 1979

El més llegit