‘Doctor Strange en el multiverso de la locura’: una llàstima que el caos arribi tan tard

Fins ara, cap ficció de l’Univers Cinematogràfic de Marvel (UCM) havia posat en evidència la personalitat del seu director tant com aquesta, que inclou llibres malvats, bruixes furioses i bruixots, zombis, esquelets voladors i altres criatures monstruoses que a estones doten la pel·lícula d’un aire grotescament lúdic. Però una pel·lícula Marvel de Sam Raimi no és el mateix que una pel·lícula de Sam Raimi. A més d’això, ‘Doctor Strange en el multiverso de la locura’ és la seqüela oficial de ‘Doctor Strange’ (2016) i continuació de ‘Vengadores: Endgame’ (2019) i de ‘Spider-Man: No way home’ (2021), i de la minisèrie ‘Bruja Escarlata y Visión’ (2021). I això no només significa que ha de passar bona part del seu metratge contextualitzant-se a si mateixa, sinó també que, en els 126 minuts que dura, no arriba a consolidar una identitat distintiva. És, en general, un aparador del restrictiu estil de l’UCM adornat d’al·lusions a alguns dels moments més icònics del cine previ de Raimi. El personatge titular passa la major part de la peripècia argumental creuant una successió de portals interdimensionals i, malgrat que puntualment la pel·lícula fa la sensació que vol utilitzar aquesta premissa per trencar cotilles i erigir-se en una cosa semblant a una versió d’acció real de ‘Spider-Man: Un nou univers’ (2018), prefereix ignorar les seves pròpies possibilitats per a l’experimentació narrativa. Aquí, com és costum en l’UCM, el concepte de multivers es torna a utilitzar com a mer vehicle d’una desfilada de ‘cameos’. Les realitats alternatives i els personatges es van acumulant i, tot i que Raimi aporta al relat el mateix humanisme que es veu en la seva trilogia de Spider-Man –sense ella, per cert, és probable que avui el cine de superherois no dominés Hollywood– a través d’apunts sobre el perill que comporta deixar-se portar pel dolor de la pèrdua i sobre la predestinació i el poder de l’amor, la pel·lícula avança més aviat escassa d’emocions humanes reconeixibles. Es fa difícil implicar-se en el que passa, també perquè la idea del multivers fa que l’ocorregut en una realitat pugui ser revocat en una altra i perquè durant bona part del metratge les escenes d’acció s’ajusten sense objeccions a la fórmula Marvel. Principalment en la segona meitat de la pel·lícula, és cert, pren el control el Raimi que va revolucionar el gènere de terror barrejant l’horripilant i l’hilarant, tirant d’ironia sense caure en el cinisme i utilitzant tant el color i la llum com el maneig de la càmera i el muntatge per crear atmosfera, i l’esperit de la trilogia d’‘Evil Dead’ s’apodera del cine de superherois. És una llàstima que aquest caos arribi tan tard i que, en tot cas, estigui lligat de mans a una pel·lícula que, igual que totes les de l’UCM, mostra més preocupació per donar servei a la saga a la qual pertany que per alimentar les seves pròpies virtuts.

‘Doctor Strange en el multiverso de la locura’: una llàstima que el caos arribi tan tard

Sam Raimi prefereix ignorar les seves pròpies possibilitats per a l’experimentació narrativa. Aquí, com és costum en l’UCM, el concepte de multivers es torna a utilitzar com a mer vehicle d’una desfilada de ‘cameos’.

'Doctor Strange en el multiverso de la locura' ★★★

El més llegit