Nora Ephron: 10 anys sense la dona que va restaurar l’honor de la comèdia romàntica

Nora Ephron segueix entre nosaltres: s’adverteix en cada nova comèdia romàntica que s’estrena, en sèries brillants com ‘Fleabag’ i ‘Starstruck’, en les quals Phoebe Waller-Bridge i Rose Matafeo, respectivament, homenatjaven alhora que reelaboraven el llegat de la guionista de ‘Quan en Harry va trobar la Sally’. Però si atenem els prosaics calendaris i la trista realitat, diumenge, dia 26, farà 10 anys de la seva mort a causa de la leucèmia. Tenia 71 anys. Aquell mateix diumenge, TCM estrenarà el documental del 2015 ‘Todo es una copia’, un intent del seu fill Jacob Bernstein (mà a mà amb Nick Hooker) per entendre millor la seva mare a través de familiars, amics i col·laboradors d’aquella. Més enllà del procés de recerca, tot va ser una excusa, va admetre Bernstein Terry Gross en la NPR, de passar més temps amb la Nora: «Veure-la en un monitor, llegir els seus antics assajos, tornar a llegir ‘Se acabó el pastel’ ... Allà hi havia la seva veu, alta i clara». Reivindicació L’estrena tardana de ‘Todo es una copia’ serà el colofó d’un mes de cert revival: el passat dia 6, Libros del Asteroide va llançar en español ‘No me acuerdo de nada’, breu però intensa col·lecció d’assajos del 2010, el més semblant a unes memòries que va escriure Ephron. Relatives memòries, si tenim en compte que ja en el primer text detalla les múltiples formes d’oblit que llavors l’afligien. Fem una mica de memòria. Nora Ephron va néixer a Nova York el 1941, de pares autors teatrals. Aquests es van emportar la família a Beverly Hills perquè volien escriure per a Hollywood, i ho van aconseguir però sense acabar de despuntar. Abans d’arribar a ser el que els seus pares no van ser, Ephron va estudiar Polítiques, va ser noia del correu a ‘Newsweek’ i va escriure sobre assassinats al ‘New York Post’. El seu segon marit, entre el 1967 i el 1976, va ser Carl Bernstein, conegut com un dels homes que va destapar el Watergate, però també com el tipus que va trencar el cor a Nora Ephron. Relació tempestuosa amb Bernstein Ella mateixa ho va explicar a la novel·la ‘Se acabó el pastel’ i es va encarregar, de passada, d’adaptar el llibre al cine; el seu segon guió per a Mike Nichols després de ‘Silkwood’. Bernstein va quedar tocat per l’experiència, però va accedir a sortir al documental del seu fill sense saber molt bé com sortiria. Jacob és magnànim i el mostra com, si no bon marit, sí almenys un pare preocupat per ser a prop de la seva descendència. Però el guió que va consagrar realment Ephron era més optimista en la seva visió de les relacions entre homes i dones. Optimista sense deixar de ser realista: és difícil que uns i d’altres siguin amics sense que segones intencions s’ho acabin carregant tot. ‘Quan en Harry va trobar la Sally’ va partir d’una idea del director Rob Reiner: «Fem una pel·lícula sobre un home i una dona que es fan amics i no es fiquen al llit per no arruïnar-ho, però un dia ho fan i ho arruïnen». I arruïnant-ho, ens feien tornar a creure en l’amor. No ha tornat a estrenar-se cap altra comèdia romàntica tan inspiradora des d’aleshores, per molt que els fans de Jenny Han (‘A todos los chicos de los que me enamoré’) vulguem autoenganyar-nos de tant en tant. Ja convertida en directora, Ephron va continuar explorant el gènere amb ‘Alguna cosa per recordar’, gairebé més sobre l’amor a les pel·lícules que sobre l’amor, o ‘Tienes un e-mail’, la seva versió actualitzada d’‘El bazar de las sorpresas’, de Lubitsch. Una mica més endavant, amb ‘Julie i Julia’, explorava una idea no gaire popular en el cine: el matrimoni romàntic. Així és, després del petó final i el casar-se, dues persones poden continuar passant-ho bé. A Ephron li va passar amb Nicholas Pileggi, l’autor dels llibres que van donar peu a ‘Un dels nostres’ i ‘Casino’. La felicitat de Julia (Meryl Streep) i Paul Child (Stanley Tucci) és un clar homenatge a l’eterna aventura de Nora i Nicholas. La vida com a material per escriure Tot allò dolent, però també les coses bones, o fins i tot allò neutral, que passa en la vida és material per a l’escriptor. Aquesta era la filosofia de la seva mare, Phoebe Ephron: «Tot és material». Però Nora va passar d’utilitzar la diagnosi de leucèmia per a res. De fet, va mantenir la seva malaltia en secret tant com va poder. Hi va haver amics que va convidar a un últim sopar que només ella sabia que seria l’últim. Fanàtica del control, es devia sentir frustrada per topar amb una cosa que escapava a qualsevol de les seves voluntats. «Mantenir-ho en secret era una cosa que li permetia moure’s pel món amb una sensació de control», va dir Jacob Bernstein a Gross en l’esmentada entrevista a la NPR. Però en ‘No me acuerdo de nada’ hi havia certes pistes: en certa manera, Nora ens estava convidant a tots els seus fans a un últim sopar. El llibret es tanca amb dues llistes, una de ‘Cosas que no echaré de menos’ i una altra de coses que sí. Entre les segones hi ha «la primavera, passejar pel parc», «sopar a casa tots dos sols» i, per tancar sense excessiu dramatisme, «els pastissos». ¿Referència al cop de pastís de Rachel/Nora a Mark/Carl a Se acabó el pastel’? La gran broma final. Les postres.

Nora Ephron: 10 anys sense la dona que va restaurar l’honor de la comèdia romàntica

En el 10è aniversari de la mort de la guionista de ‘Quan en Harry va trobar la Sally’, TCM estrena el dia 26 un documental sobre la seva figura

Libros del Asteroide publica ‘No me acuerdo de nada’, el més semblant que va escriure a unes memòries

El més llegit