The Chemical Brothers desencadena la seva febre de dissabte nit en el Sónar 2022

Si hi ha un nom fetitxe que bé pot simbolitzar les boges nits de febre de dissabte en el Sónar és el de The Chemical Brothers, tàndem fidel als nostres escenaris que va trepitjar el festival per primer cop el 2005. Al crit de ‘Block rockin’ beats’, una de les seves primeres fites, el duo de Manchester va posar en dansa el recinte de Fira Gran Via per la via més expeditiva, apel·lant al subgènere anomenat ‘big beat’, que va contribuir a inventar en els 90 i que al seu dia va atraure ‘indies’ i rockers a l’emergent litúrgia techno. Tom Rowlands i Ed Simons se saben gurus del ram, i les seves celebrades bravates («‘superstar dj, here we go!’», van advertir en un altre ‘hit’ palmari, ‘Hey boy hey girl’) es van correspondre amb la realitat: sessió imparable, la seva, mascletà electrònica d’autor, amb riquesa de ‘tempos’ i textures, derivant cap al trance, el disco-funk o el punt de fuga psicodèlic, sempre amb les seves maneres imperials i invasives, lligant curt el públic. I amb sofisticada cobertura audiovisual, una complexa obra de màping, espectacle en si mateix, firmada pel seu còmplice històric Adam Smith en tàndem amb Marcus Lyall. I aquí, en les ombres, entre les pantalles gegants que capturaven les mirades, els discrets ‘brothers’, refinant el seu rol d’operaris maquinals aliens al glamur. Rumb als clàssics Van venir aquest cop amb les credencials de ‘No geography’, un àlbum publicat el 2019, però amb un recorregut que va ser sabotejat per la pandèmia. No van abundar en aquest material, si bé ‘Eve of destruction’ va fer lliscar línies simpàtiques de baix disco-funky i ‘MAH’ va accelerar els ‘bpms’ en mode terrorista. Respecte al repertori d’altres cites europees d’aquesta gira, a Barcelona hi va haver menys material recent i una atenció més gran pel catàleg. Aquí hi va haver les repesques aparatoses de ‘Dig your own hole’, ‘Setting sun’ (el seu primer èxit, del 1996, en què van comptar amb Noel Gallagher, d’Oasis, com a còmplice) i un ‘Galvanise’ amb purpurina exòtica. Temes granítics que van desencadenar l’ambient de ‘rave’ al pavelló firal batejat com a SonarClub, amb afluència multitudinària, en la nit de tancament d’aquesta 29a edició del Sónar. Si la vetllada va arrencar amb poder techno, abans, en la sessió de tarda va regnar una proposta subtil i amb halo místic, la de Maria Arnal i Marcel Bagés, estrenant al festival ‘Hiperutopia’, que ve a ser un enfocament enriquit del seu premiat últim àlbum, ‘Clamor’ (del qual van recórrer totes les cançons excepte una, ‘Alborada’). Les veus, ingredients troncals del disc que flirteja amb l’electrònica, es van multiplicar per 36, tantes com les integrants del Cor de Noies de l’Orfeó Català, dirigit per Buia Reixach Feixes. Mida XXL que va realçar no només l’amplitud polifònica fins a cotes celestials, sinó també l’efecte escènic de tragèdia grega: llargues túniques, gestos i escarafalls en tensió matemàtica amb Arnal, donant cobertura dramàtica a cada una de les cançons. Holy Herndon en mode virtual Música ultramoderna que va fer ressonar un eco antic, invocant l’«incendi que crema per dins» i apel·lant al canvi social amb les seves metàfores còsmiques de meteorits ferits. Acostament profund al ‘Cant de la Sibil.la’, després del qual Arnal, cap i àngel dansaire, va advertir, col·loquialment: «Ara flipareu». I va arribar un diàleg màgic, a ‘Murmuri’, amb l’amiga ianqui Holly Herndon a través del seu àlter ego, l’eina informàtica Holly+, abans d’agitar ments i cossos amb les tornades de ‘Ventura’ i ‘Fiera de mi’ a base de ‘beat’ maquinal. Ni Bagés ni el tercer pilar del tàndem, l’artificier David Soler, van tocar cap guitarra i es van atrinxerar a les taules de treball davant les pantalles d’ordinador. Però aquest encreuament de puresa vocal i tecnologia bé pot marcar el rumb de la música. En aquesta última jornada del Sónar vam tenir les dues coses també per separat: la tropa de rapers ludicomalparlats Locoplaya, entretenint el ‘village’, i al costat de la màquina, la proposta electrònica-‘ambient’, amb gestos tribals, de Craig Leon. És aquest un probe veterà del punk novaiorquès (producció d’iniciàtics àlbums de Ramones, Suicide, Blondie i Richard Hell, Déu n’hi do), que en el repàs del seu ‘Anthology of interplanetary folk music’ es va mostrar molt desinteressat per tornades i ‘riffs’ de guitarra. Els mites transgressors d’ahir evolucionen, i el Sónar sempre ha estat disposat a acollir-los. Festa i ciència van tornar a trobar el camí del festival, que després de cremar les naus aquesta matinada ja pensa en el 2023.

The Chemical Brothers desencadena la seva febre de dissabte nit en el Sónar 2022

El tàndem britànic va reviure les seves grans nits d’èpica i himnes electrònics barrejant els seus èxits, com ‘Hey boy hey girl’, amb el material del seu últim àlbum, ‘No geography’

La jornada va acollir a la tarda la mística polifònica de Maria Arnal i Marcel Bagés amb l’espectacle ‘Hiperutopia’

El més llegit