Paul McCartney i Brian Wilson: rivals, amics, genis i octogenaris

Els dos músics més qualificats per reclamar el títol de millor compositor de cançons pop de la segona meitat del segle XX van néixer separats per dos dies i un oceà. James Paul McCartney, el més gran, va venir al món el 18 de juny de 1942 a Liverpool. Brian Douglas Wilson, el més jove, va obrir els ulls el 20 de juny de 1942 a Inglewood, Califòrnia. Van haver de transcórrer 24 anys abans que tots dos es trobessin cara a cara per primera vegada, però quan això va passar els seus destins ja estaven estretament vinculats: al cap i a la fi, l’ambició i la inventiva desplegades pels Beatles en l’elapé ‘Rubber Soul’ havien inspirat Wilson per compondre i produir les cançons de l’àlbum dels Beach Boys ‘Pet Sounds’, unes de les quals, ‘God only knows’, continua sent encara la peça musical preferida de McCartney. Deia Arthur Conan Doyle que el talent reconeix instantàniament el geni. A mitjans dels anys 60, els Beatles i els Beach Boys sabien que eren rivals en la carrera per eixamplar les fronteres de la música pop, especialment en els aspectes relacionats amb la composició i l’ús de l’estudi. El primer a experimentar un enlluernament va ser Brian Wilson, que després d’assistir a l’estrepitosa irrupció dels Beatles als Estats Units de la mà d’‘I want to hold your hand’ va persuadir la resta dels Beach Boys que havien d’anar més enllà de les cançons sobre platges, noies i cotxes i sofisticar les seves gravacions (‘I get around’ va ser el primer fruit d’aquest nou impuls). ‘Girl don't tell me’ El juliol de 1965, els Beach Boys van fer un pas més a l’incloure al seu elapé ‘Summer days (and summer nights!!)’ la cançó ‘Girl don’t tell me’ en la qual exhibien obertament la influència dels Beatles fent una picada d’ullet òbvia a ‘Ticket to ride’, que havia aparegut com a ‘single’ a l’abril. De fet, Brian Wilson va voler enviar ‘Girl don’t tell me’ al quartet de Liverpool abans de gravar-la amb el seu grup, però va acabar desistint per por de patir un desaire. Aleshores els Beatles ja havien començat a prestar atenció al que feien els californians, que a l’àlbum ‘Beach Boys’ party!’, una peculiar col·lecció de desenfadats homenatges a les seves cançons favorites publicada l’octubre d’aquell mateix any, van incloure tres títols dels Fab Four (‘You’ve got to hide your love away’, ‘I should have known better’ i ‘Tell me why’). En aquestes mateixes dates, els Beatles estaven immersos en les sessions de gravació de ‘Rubber Soul’, un àlbum en el qual les harmonies vocals, determinants en l’evolució de la incipient escena de ‘sunshine pop’, revelen de forma nítida l’empremta dels Beach Boys. De ‘Rubber Soul’ a ‘Pet Sounds’ L’aparició de ‘Rubber Soul’ el desembre de 1965 va constituir una nova revelació per a Wilson, que en la seva autobiografia de 2016 ‘Yo soy Brian Wilson... Y tú no’ el va definir com «probablement el millor disc de la història». «Em va enviar directament al tamboret del piano», va escriure. Després d’escoltar de forma obsessiva el nou elapé dels Beatles (en la seva versió nord-americana, que ometia quatre cançons de l’edició britànica), el líder dels Beach Boys només tenia un propòsit al cap: superar-lo i fer «el millor àlbum que ningú hagués gravat mai». El producte d’aquest afany va ser ‘Pet Sounds’. (Nota al marge: la relació entre els dos elapés va quedar definitivament segellada quan el 1998 la fantàstica banda de power pop de Baltimore Splitsville va publicar un disc titulat... ‘Pet Soul’). Amb la seva sublim combinació de colors brillants i sons inusuals, ‘Pet Sounds’ va captivar instantàniament Paul McCartney i el productor dels Beatles, George Martin. «Quan el vaig escoltar, vaig dir: ‘Déu meu, aquest és el millor elapé de tots els temps. ¿Què farem ara?’ –va relatar McCartney anys després–. L’hi vaig posar a John [Lennon] moltíssimes vegades, era impossible escapar-se de la seva influència». Va ser el disc d’aquella època». Tant McCartney com Martin van repetir amb insistència que ‘Pet Sounds’ havia sigut una font d’inspiració decisiva a l’hora d’afrontar el totèmic ‘Sgt. Pepper’s Lonley Hearts Club Band’, però la seva empremta ja es pot advertir en gravacions anteriors, com la balada de Paul ‘Here, there and everywhere’, de l’àlbum ‘Revolver’. Vint dies després que aquest últim disc arribés a les botigues dels Estats Units, Paul McCartney i Brian Wilson es van veure les cares per primera vegada. Va ser el 28 d’agost de 1966, a Los Angeles, en una festa celebrada a la casa de l’expublicista dels Beatles Derek Taylor, que en aquells dies s’acabava de mudar a Califòrnia i havia començat a treballar per als Beach Boys. George Harrison també hi era present. Wilson va preguntar als dos ‘beatles’ si els venia de gust escoltar el seu pròxim ‘single’, una aclaparadora simfonia de butxaca titulada ‘Good vibrations’. Paul va quedar enlluernat per la complexitat de la producció, però no va poder evitar pensar que la cançó no tenia la fondària emocional de ‘Pet Sounds’. «T’has d’afanyar» Quan els dos músics es van tornar a trobar, el 10 d’abril de 1967, era McCartney qui tenia coses per ensenyar. Un avenç de ‘Sgt. Pepper’s’, ni més ni menys. Tota la confiança que Brian havia exhibit vuit mesos abans s’havia ensorrat durant les caòtiques sessions de gravació de l’àlbum ‘Smile’, un projecte conceptual d’ambició desmesurada que havia posat a prova el fràgil equilibri psicològic del ‘beach boy’. L’aparició de McCartney per l’estudi no va ajudar a millorar les coses. Després d’oferir-se a mastegar apis i pastanagues davant el micròfon per posar fons sonor a la cançó ‘Vega-Tables’, Paul es va asseure al piano i va tocar ‘She’s leaving home’. No content amb això, va fer escoltar al seu amfitrió una còpia en acetat de la barreja final d’‘A day in the life’ i, a l’acabar, li va dir: «T’has d’afanyar amb ‘Smile’. Nosaltres ja estem a punt». Molt poc després, Wilson va decidir cancel·lar les sessions del projecte ‘Smile’, que en l’univers rock va passar a ocupar un lloc de privilegi en el panteó dels llegendaris discos inacabats. En un racó de la torturada ment del músic californià, la carrera entre els Beatles i els Beach Boys havia conclòs i tenia guanyador. No era ell. Cada vegada més enfonsat en un pantà de problemes mentals i addiccions, Brian amb prou feines va reparar en l’entusiasta homenatge que McCartney va retre als nois de la platja a ‘Back in the USSR’, cançó inclosa en el doble àlbum blanc dels Beatles, de 1968. Malgrat les dificultats, Paul va intentar mantenir sempre un fil de contacte amb el seu rival nord-americà fins i tot en les èpoques més difícils psicològicament del ‘beach boy’. L’any 2000, quan Brian va ser inclòs en el Songwriters Hall of Fame (el saló de la fama dels compositors), ell va ser l’elegit per pronunciar el discurs de presentació. Dos anys després, en una gala benèfica celebrada a l’Hotel Century Plaza de Los Angeles, tots dos van compartir escenari per primera vegada per cantar a duo ‘God only knows’. La cançó que el 1966 va posar Brian Wilson en contacte amb Déu. La cançó preferida de Paul McCartney.

Paul McCartney i Brian Wilson: rivals, amics, genis i octogenaris

El ‘beatle’ i el ‘beach boy’, mestres sense comparació en l’art de construir cançons pop, arriben als 80 anys després de gairebé sis dècades d’admiració mútua

El més llegit